Mirar amb les mans

La majoria de persones poden anar al cinema, al teatre, a una exposició o a visitar un edifici històric o un monument sense cap problema; però hi ha un col·lectiu que no pot gaudir d’aquestes i d’altres manifestacions culturals com la resta: es tracta de les persones amb discapacitat sensorial.

Una persona sorda o cega o amb deficiència visual, per exemple, té l’accés a la cultura molt més restringit que la resta de la població. Això és el que es va posar de manifest al darrer “Tast de Cultura” d’A Portada que va comptar amb la xerrada de la periodista Meritxell Aymerich que és cega de naixement. Aymerich, a més, és membre de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec i de Com Access.

Però Meritxell Aymerich no va voler fer una crítica aferrissada a les dificultats d’accés a la cultura que tenen les persones invidents, sinó que va voler posar de manifest un seguit de bones pràctiques que, sense grans costos econòmics, poden contribuir a millorar l’accessibilitat a la cultura:

Cinema i espectacles

Cal tenir en compte l’àudiodescripció tant en cinema com al teatre o a l’òpera, per exemple i l’edició de programes de mà en Braille i amb lletra de mida i contrast adient per a persones amb baixa visió. Recórrer, abans o després de la funció, l’escenari també és molt interessant perquè permet a la persona amb discapacitat visual entendre l’espai i comprendre millor l’acció que s’hi desenvolupa, així com tocar el vestuari o els decorats.

Monuments

Una maqueta a escala pot ajudar a les persones cegues o amb discapacitat visual a entendre com es un edifici històric o un monument. Un altre recurs que Aymerich va explicar i que té un cost baixíssim és la utilització d’una petita escala que permeti accedir a tocar els capitells d’un monestir, per exemple, i que facilita a les persones invidents descobrir com són. Les àudioguies amb bones descripcions dels edificis o objectes –en el cas d’exposicions- també són bones eines que poden ajudar a conèixer l’espai. En el cas de les persones sordes, Aymerich recomanava la impressió de dossiers amb els continguts de les àudioguies.

Exposicions

Cal buscar aquelles peces que es puguin tocar o fer reproduccions fidels d’aquelles que no permetin ser tocades. Així el cec o cega podrà veure les peces que hi ha exposades. Meritxell Aymerich feia una crida en aquest sentit: “Si es pot tocar, deixeu-ho tocar”.

Recomanacions generals

A més, Meritxell Aymerich també recomanava fer mínimes formacions al personal que atén els espais culturals per tal de poder ensenyar-los alguna tècnica guia i remarcava, especialment la necessitat de comunicar les activitats que estaven adaptades ja sigui a través de la pròpia pàgina web de l’equipament –que òbviament ha de ser accessible- com a través de premsa, indicant-ho als díptics, així com de les entitats de persones amb discapacitat sensorial.

Meritxell Aymerich va tancar la seva xerrada remarcant que el més important és la voluntat de fer que la cultura sigui accessible i que és fonamental desenvolupar accions en aquest sentit “siguin grans o petites”. La periodista també va voler recordar que el nou Codi d’Accessibilitat no explicita com ha de ser l’accés a la cultura per a les persones amb discapacitat i va fer una crida a tenir-ho en compte, sobretot a nivell polític.

“Les 9 tècniques per atraure visites a una pàgina web”

Montserrat Peñarroya, consultora i professora de màrqueting digital

Aquest dimarts vàrem tenir l’oportunitat d’escoltar Montserrat Peñarroya al Tast de Comunicació d’A Portada, inaugurant d’aquesta manera el cicle de conferències sobre comunicació de 2010. Va ser tot un èxit d’assistència.

Peñarroya, consultora i professora de màrqueting digital en diverses universitats, va recomanar que, abans de fer qualsevol cosa, és important fer un bon pla de màrqueting. “És un error molt habitual entre les empreses, dissenyar primer la pàgina web i després fer el pla de màrqueting. S’ha de fer tot el contrari. Primer hem d’identificar el nostre públic objectiu, els segments a qui volem dirigir-nos i finalment hem de fer una proposta de quins segments atacarem utilitzant la web”. A més, va recordar que el què interessa a Internet, és la relació “one to one”, dirigir-nos a pocs però que estiguin ben definits.

Per aconseguir l’èxit en les nostres inversions a Internet és important que complim els quatre processos bàsics del màrqueting digital: l’atracció de visites, la conversió de visites a leads (o contactes comercials), la conversió de leads en clients i per últim la fidelització de clients.

Us fem un breu de resum de cada un de les “9 tècniques per atraure visites a la nostre pàgina web”. Aquí podreu trobar la conferència sencera:

1.Posicionament a cercadors
L’objectiu de la majoria de pàgines web és aconseguir aparèixer en les primeres posicions dels principals cercadors i tenir un bon PageRank. Per això, és essencial la indexació de continguts. Les aranyes (petits programes que es mouen per la xarxa) són les encarregades de llegir els continguts de les pàgines web i d’indexar la informació en funció de la seva rellevància.

2.La publicitat als cercadors
Segons Peñarroya és de les més efectives actualment. Es paga per clic i cada paraula té un preu en funció de la demanada que té. Les campanyes efectives són aquelles que utilitzen poques paraules clau i que fan molts anuncis, però específics per cada proposta de valor.

3.Les campanyes publicitàries
Les principals tècniques utilitzades són el pagament per clic, la contractació de banners (es paga per cada cop que algú veu l’anunci) i l’esponsorització de zones (es paga per temps de permanència de l’anunci).

4.Presència en blocs
Necessitem que parlin de nosaltres, del nostre producte i que enllacin la nostra pàgina web. Amb això aconseguim més PageRank i més visites directes. “Review me” és un llistat de blogs on apareix el preu que costa sortir publicats en ells.

5.Presència en fòrums
És important monitoritzar el nom de la nostra empresa i el nostre nom. Una eina útil: Google Alerts (comprehensive), ens avisa cada cop que algú parla de nosaltres o de la nostra empresa.

6.Els mercats digitals
És essencial conèixer quins mercats existeixen sobre el nostre sector i operar en ells.

7.L’email Marketing
És econòmic i permet controlar fàcilment el funcionament o no d’una campanya. S’ha de vigilar que no es converteixi en spam. Funciona a gran escala però s’han de tenir unes bones BBDD. (Es poden comprar, ex: Espanya, Camerdata)

8. Les relacions públiques
Aconseguir que diaris i revistes especialitzades parlin de nosaltres també és important per aconseguir un bon PageRank.

9.Les xarxes socials i el social media marketing
Hi hem de ser si el nostre públic objectiu hi és. També és interessant que totes les eines i xarxes socials estiguin vinculades.

Objectiu: carregar-se els elefants!

La setmana passada vaig assistir a un curs de màrqueting aplicat a les indústries culturals. Els formadors van insistir en que el nou màrqueting, orientat al consumidor, es basa en casar les noves tendències de la societat, amb la voluntat creativa dels artistes (o dels empresaris, en el cas d’una empresa no cultural). És a dir, l’artista ha d’anar un pas per endavant de la societat, però ha de saber veure què és el que demana el públic, quines són les noves tendències, i adaptar-ho a les seves inquietuds creatives.

En aquest sentit, els formadors van posar com a referent el Cirque du Soleil, una companyia que va saber veure allò que demanava el públic, va vaticinar que la societat ja no volia veure elefants (i animals en general) al circ, i va unir aquests desitjos amb la seva proposta artística.

El mateix dia, en una conferència al Col·legi de Periodistes, un important consultor de mitjans animava als presents a “carregar-se els elefants” dels seus productes. Amb aquesta metàfora feia referència un cop més al Cirque du Soleil. El consultor es referia aquesta vegada als diaris, i animava a periodistes i editors a renovar les estructures tradicionals i arcaiques dels actuals mitjans. Per a ell, els “elefants” eren les divisions rígides en seccions (societat, cultura, esports…), els dissenys clàssics i tradicionals (plantilla estàtica amb idèntica tipografia i caixes dia rere dia) i la separació dels periodistes segons la seva funció (digitals, redactors, fotògrafs, grafistes…).

Que en un sol dia t’esmentin dues vegades el Cirque du Soleil vol dir que la companyia ha fet molt bé la seva feina (descartem l’opció que el circ es dediqui a pagar comissió a tots els formadors del país).

Així que des d’A Portada us animem a carregar-vos els vostres “elefants”!

Diaris en recerca d’un model de negoci

Fa pocs dies, l’Associació de Directius de la Comunicació a Catalunya, dircom, ens convidava a un esmorzar amb el director del diari econòmic Expansión, Jesús Martínez de Rioja. Martínez va reflexionar amb els dircoms assistents sobre la incertesa que envolta els mitjans tradicionals. La premsa és sens dubte un sector en moviment i el tsunami digital de què parlàvem fa pocs dies en aquest blog els ha deixat ben trasbalsats.

Martínez comentava que una exclusiva actualment, després de la irrupció dels mitjans digitals, pot durar uns segons. La immediatesa a què obliga Internet fa que el periodista treballi sota pressió i la informació no tingui la mateixa qualitat, no sempre es poden contrastar fonts o fer una recerca a fons de la temàtica que es tracta. S’ha perdut la capacitat de sorprendre. La majoria de notícies que es llegeixen a un diari – econòmic o generalista – no són novetats i, per tant, cal donar més anàlisi i reflexió. És important que els diaris recuperin la connexió amb la seva audiència, els periodistes – diu Martínez – sembla que han perdut la capacitat de saber escoltar i captar què necessita saber la gent. 

L’aparició del periodisme ciutadà, la immediatesa dels mitjans digitals, i la cerca desesperada per un model de negoci rendible per la caiguda de la prescripció i credibilitat de la publicitat fa que avui dia el periodisme estigui greument amenaçat. Semblava que el que diferencia un periodista d’un ciutadà que emet informació – sovint pels mateixos canals – és la formació i el codi deontològic i, per tant, la qualitat i credibilitat de la informació … però sembla que els temps actuals obliguen a que aquesta diferència s’esborri. Què passarà doncs amb el periodisme si aquesta diferència desapareix? Quin valor afegit tindrà un periodista? Què ensenyaran a la Facultat?

Elles decideixen, la comunicació inclusiva és més rendible

Aquest proper 4 de març el habitual encontre de professionals de la comunicació, la publicitat i el branding, Rethink, es dedica a la dona com a agent de canvi en la comunicació. Amb el suggestiu nom de RethinkHER vol ajudar els experts a fer una comunicació més rendible i efectiva. Si les dones tenen el 91% del poder de compra, perquè la majoria de missatges no van adreçats a elles?

Gemma Cernuda, qui va protagonitzar fa uns mesos un TAST d’A Portada, és pionera a l’Estat espanyol en la comunicació en femení. Ella comenta que es va cansar d’escoltar, com va dir Sòcrates, o Shakespeare, o Roosevelt, o Keynes, o Darwin… i va voler investigar què han dit les dones en els darrers segles i què ens han ensenyat. Autora de llibres com Paraula d’autora, dóna visibilitat al llegat de les dones a través de les seves cites. Alguns exemples inspiradors:

- Qui busca la veritat, corre el risc de trobar-la. Isabel Allende

- Mai no seré prou vella o prou covarda com per no tornar a començar. Maria Aurèlia Campmany

- Actua com si fos impossible fracassar. Dorothea Brande

- Si ets propensa a la intimidació, seràs intimidada. Aun San Suu Kyi

- No vull que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes. Simone de Beauvoir

- Han pensat alguna vegada que si no fos per tots, ningú no seria res? Mafalda (Quino)

… l’última cita és d’un home, segur que pioner en el pensament en femení. Quantes de nosaltres no som fans de Mafalda?

Si en voleu més, aneu a la llibreria i compreu el llibre de la Gemma o apunteu-vos al RethinkHER.

I tu? Vols pujar al tsunami digital???

- Jove?
- Sí, sí, jove, i tant que sí!
- Però quants anys tens tu?
- Jo? 30!
- Dóna! jove, jove…
- Perdona! Què vols dir?
- No hauries de tenir parella, ja?
- Parella? Jo? Ni parlar-ne! Quin avorriment!
- Què vols que et digui, se’t covarà l’arròs.
- Sí, home, sí, com a en Xavi Masdeu! Pots comptar!
- Ja t’ha enganxat la por del tsunami digital que diria en Jordi Sellas?
- Ahhhhhhhh
- Què pasa ara?
- Acabo de recordar una imatge.
- Explica-la, dóna!
- Fa tot just 10 anys… als principis d’A Portada…
- Què va passar?
- Recordo una tarda sencera enviant faxos!
- Què vols dir?
- Doncs el que sents! Vaig enviar una convocatòria per fax,
convidant les persones una a una! Ahhhhhhhhhhh
- Què passa?
- Ara sí que sento que em faig gran!
- Dóna, no exageris ara! No t’hauria d’haver dit res!
- Sí, ara queixa’t tu! Jo no l’he vist!
- A qui no has vist!
- El tsunami digital! Jo era fora, de viatge i de cop va arribar amb
forçaaa!

- La joventut digital voldràs dir?
- La joventut il·legal, que diria la SGAE…
- …
- Saps què et dic?
- No pas!
- Que em deixis un forat! Que pujo!! M’agrada la velocitat!!
(girant-se al públic que està llegint el blog)
- I tu? Vols pujar al tsunami digital???

L’orgull i el “bricolatge” 2.0

Les xarxes socials s’estenen com una taca d’oli (a tall d’exemple, només Facebook ja té  7 milions d’usuaris a l’estat espanyol). I les empreses, les ONGs, les institucions culturals, les administracions… han olorat aquest boom  i han volgut pujar al carro.

Sembla que tota organització “com Déu mana” ha de tenir perfils en xarxes socials, però a nivell general sembla que encara costa molt rentabilitzar aquesta presència a les xarxes. Aquest “jo també sóc 2.0” dóna encara pocs beneficis a nivell de notorietat o fidelització del públic, per no parlar ja a nivell econòmic.

Per rentabilitzar aquesta presència a la xarxa no n’hi ha prou amb “ser-hi”. Estem tan exposats a milers d’inputs i informacions interessades en “vendre’ns” alguna cosa, que ens hem tornat immunes a la majoria dels missatges que rebem, hem après a activar el mode “ignorar” i a fer cas només d’allò que realment ens interessa.

Per tant: si volem que ens “sentin”, haurem de saber què busca la gent. Què és allò que mou les persones a entrar en una xarxa social o a compartir coses a Internet. Conèixer aquestes raons –psicològiques, emocionals, socials- serà imprescindible per poder treure tot el suc d’aquesta “interacció” que se suposa que és tan útil, però que de vegades costa de creure.

Això no és fàcil de respondre, i no seré jo qui ho faci. Però un article de Mike Laurie a Made By Many presenta una tesi força interessant i divertida, que ens en dóna algunes pistes. Segons ell, la web social té moltes coses en comú amb el bricolatge, que en anglès seria el “fes-ho tu mateix” (DIY, Do It Yourself):

- Allò que movia els pares a construir coses a casa els dissabtes al matí és el mateix que mou a tots els qui creen i comparteixen coses a internet: l’orgull. “L’orgull de veure el que has creat tu mateix, de contemplar-ho. I l’orgull pot ser totalment desproporcionat a l’esforç que hi has posat.”

- La gent té ganes de compartir allò de què està orgullós. “L’orgull és una cosa que es comunica molt bé. (…) I és més, la gent que ni tan sols fa la petita part de construir alguna cosa, vol admirar les coses que han fet els altres, comentar-les i compartir-les.”

- “El bricolatge et dóna poder, et fa sentir que pots aconseguir qualsevol cosa”. Mirat així, té força en comú amb Internet: participació, franquesa i col·laboració. I sobretot, fer, fer i fer.

Aplicar tot això a les marques no és fàcil, però l’article acaba amb una recomanació: “Si esteu pensant en els mitjans socials i en com poden beneficiar el vostre negoci o marca, tingueu en compte què fa que la gent estigui orgullosa de compartir i feu una ullada a allò que els amants del DIY tenen entre mans.”

Sordesa social

La gent no llegeix

La gent ni veu ni mira

La gent ni ou ni sent ni escolta

Meteorologia musicada

Diuen les cançons que “plou i fa sol” i que les “bruixes es pentinen”, però a Barcelona “no para de ploure i això és un diluvi” i les bruixes ja no es poden pentinar de la humitat que hi ha. Tampoc no es preveu que “qualsevol nit pugui sortir el sol”, ni que “un rayo de sol, uooo, uooo, uooo”. Per tant haurem d’esperar a “cuando calienta el sol allí en la playa” per poder cridar ben alt “rayando el sol, oooooh, eeeeeh, ooooh”.

Sigui com sigui “aquest cony de temps se’m fica al cos”… però ja tenim ganes de fer de “sargantanes al sol” “quan surti el sol després de quatre dies”. A veure si és veritat i aviat podem dir “Ei, que surt el sol!!!”

Sargantana buscant el sol

Elena i Gemma

Jamboree: 50 anys i “mas i mas”

Les Jamboree all stars en plena actuació (Foto: Baruc F.)

Corxeres, bemolls, sostinguts, negres i blanques van sonar divendres de la setmana passada a Jamboree i, com cada dia de la setmana, en dues sessions (21 i 23 hores). El de divendres passat però era un concert especial i així fou l’ambient que s’hi respirava.

Per un costat les Jamboree All Stars – Llibert Fortuny i Perico Sambeat als saxos, Albert Bover al piano, Masa Kamaguchi al contrabaix i Marc Miralta a la bateria-, per l’altre el públic format per nombrosos periodistes i amics de tota la vida de Jamboree, persones vinculades amb la cava barcelonina, i l’últim ingredient que evidenciava que la de divendres era una nit especial: el somriure orgullós i satisfet –com d’aquells padrins que veuen que el fillol es fa gran- que no podien amagar ni el Pierre Bechet, actual responsable de la programació de Jamboree, ni el Joan Mas, director de Mas i Mas, propietària de la sala.

I és que divendres es celebrava el 50è aniversari d’aquesta emblemàtica sala de la plaça Reial de Barcelona, una sala a on habitualment ja es respira un ambient especial; però el de divendres era diferent. Potser fou la confluència de grans músics com Francesc Burrull, Laura Simó o les Jamboree All Stars, entre d’altres; potser fou la presència, discreta darrera d’una columna, del que fou el primer encarregat de Jamboree –Àngel Gómez- que de ben segur que recordava tot el que havia viscut en aquella cava, a on per cert ens confessava, que havia conegut a la seva dona; potser fou per la vinculació sentimental i emocional dels assistents amb la sala que ara celebra el seu mig segle de vida, o potser, simplement, era per l’admiració i el respecte al jazz, una música que, amb les seves corxeres, bemolls, sostinguts, negres i blanques, parla per si sola.

Sigui com sigui, la de divendres fou una gran nit que, per als que vam tenir la sort de viure-la, va ser d’aquelles per recordar com tantes i tants que s’han viscut en aquesta emblemàtica sala i que han impregnat les parets d’aquest espai. Parets que si poguessin parlar, segur que ens cantarien mil i una anècdotes.

Són 50 anys de bona música, però en volem més i més i, si em permeteu l’evident joc de paraules, en volem “mas i mas”.

Feliços 50 Jamboree!