Archive for Juliol de 2009

Quin periodisme és rendible?

Juliol 24, 2009

logotip 10 en comunicacióActualment abunden els debats sobre el futur del periodisme. A l’aparició de noves plataformes a la xarxa (blogs, xarxes socials, webs multimedia), la dificultat de treure benefici dels mitjans digitals, i la irrupció del periodisme ciutadà, s’ha unit la recent crisi econòmica que ha afectat enormement el sector dels media. Mitjans d’arreu del món es plantegen les mateixes qüestions avui en dia: s’han d’integrar les redaccions?, com treure rendibilitat dels mitjans digitals?, com aconseguir un diari de qualitat amb menys plantilla?… 

Aquesta setmana dos periodistes de llarga trajectòria ens han donat algunes pistes envers aquestes qüestions, a la quarta sessió del cicle “10 en comunicació” que organitza cada mes l’ESCACC. D’una banda, Adam Michnik, editor del diari de més tiratge a Polònia (Gazeta Wyborcza). D’altra banda, Milagros Pérez Oliva, actual defensora del lector al diari El País. 

Michnik va fer un repàs a la trajectòria del seu diari que enguany fa 20 anys. Sota una òptica romàntica de la professió, va recordar (exercici molt necessari) les funcions d’un diari i el per què de la seva existència. Per a Michnik un diari no té sentit si no lluita per la LLIBERAT i per la VERITAT. Un diari ha de tenir missió, i la manca de missió és pròpia dels tabloides i no dels diaris de qualitat. Junt amb la missió, això sí, és necessari un bon pla de negoci. 

El binomi PERIODISME/NEGOCI, afirma, ha d’estar ben separat i amb un pacte de no interferència entre ambdós. Només així s’aconsegueix un periodisme lliure, independent i de qualitat. Pel que fa a Internet, el director polonès va vaticinar que la xarxa no farà tant de mal als diaris, com a la televisió. El diari sempre tindrà la missió de construir esperit crític entre la societat, d’informar i formar l’audiència i treballar com a opositor del govern. Ara bé, Internet sí pot fer ombra a la televisió a l’hora d’oferir entreteniment i imatges. Per a Michnik l’únic que pot acabar amb el periodisme és la transformació dels diaris en tabloides. 

D’altra banda, Milagros Pérez Oliva va oferir una magnífica radiografia de l’estat actual dels mitjans. Segons la defensora del lector de El País actualment els mitjans de comunicació s’enfronten a tres crisis.

  •             CRISI ECONÒMICA
  •             CRISI DE MODEL (Empresarial i tecnològic)
  •             CRISI DE CREDIBILITAT I DE VALORS 

Pérez Oliva creu que actualment la premsa té més lectors que mai, però menys ingressos que mai (els lectors no estan disposats a pagar). Si bé la ràdio es va reinventar quan va aparèixer la televisió, ara és el moment de fer el mateix amb la premsa escrita, perquè són els diaris, i no la tele o la ràdio, els qui tenen l’oportunitat d’aprofitar l’èxit d’Internet.   

La periodista creu que hi ha un xoc entre la cultura del periodisme i la cultura d’Internet. S’ha estès la idea que la informació ha de ser gratuïta i això fa que actualment els diaris no siguin rendibles. Disposar d’una informació filtrada, jerarquitzada, contextualitzada i independent té unes despeses que algú ha de pagar. Ara bé si exigim cobrar, cal oferir aquesta qualitat. 

Seguirem reflexionant…

Anuncis

Gestió cultural local, gestió creativa… En temps de crisi!

Juliol 22, 2009

En els darrers anys les administracions locals han crescut notablement en la prestació de serveis culturals i en la construcció d’equipaments en tots els seus àmbits: teatres, auditoris, centres cívics, biblioteques, museus, centres de formació…  Aquest creixement ha anat acompanyat, en alguns casos, de processos de modernització de l’administració local que han incorporat noves formes de gestió i de prestació dels serveis. En general hi ha hagut molt poc espai per a la reflexió i s’ha primat l’acció, la construcció d’equipaments, l’obertura de nous espais de cultura… en un camí hiperactiu cap a la normalització democràtica i a garantir uns nivells òptims i equilibrats de prestació de serveis culturals a les ciutats i pobles de Catalunya.

Així, en els últims 30 anys les polítiques culturals que, en els primers anys de la democràcia, es fonamentaven en la construcció de nous equipaments (inexistents en molts casos) i en la creació d’una oferta estable i permanent, sembla que s’orienten, cada vegada més, a la necessitat de la planificació estratègica com a element estructural i necessari per a una política cultural coherent, sòlida i visible que consideri més coses que estrictament la programació.

Gestionar Cultura, avui, suposa parlar de persones i de la comunitat en què viuen, i suposa, doncs, posar en contacte i relació persones, valors i expressions. Però també significa invertir en planificació, control i avaluació i invertir en capacitar tècnicament els equips de treball de les àrees de cultura de les administracions en un nou rol del tècnic de cultura que ja no es dedica exclusivament a la programació sinó a la conceptualització dels serveis. Sembla que, per fi, comencem a superar el paradigma de la política cultural dels anys 80 basat en el principi de que l’oferta crea la demanda i que ha justificat, fins i tot, el malnom de “programadors” de determinats tècnics de Cultura d’alguns ajuntaments. Cal treballar des de la planificació estratègica, des dels valors del servei públic, amb metodologia i eines de gestió modernes.

La planificació estratègica és el procés metodològic que permet que els objectius polítics i estratègics de l’organització es puguin materialitzar en plans d’actuació identificables, avaluables que, partint d’una anàlisi de l’entorn i la pròpia organització, estableixi amb claredat les funcions i responsabilitats, l’adscripció de recursos, humans, materials i econòmics, la determinació de la visió i la missió així com la posada en marxa dels processos necessaris per a aconseguir els objectius en l’entorn normatiu de l’administració pública i amb un calendari determinat.

És necessari conèixer el territori i treballar des de la proximitat. El territori vol dir, la situació geogràfica, les seves característiques físiques, la composició social, la seva història, l’entorn natural i l’urbà, l’equilibri territorial, les comunicacions… els agents culturals, els sectors de la cultura, el desenvolupament de l’economia local… I proximitat vol dir conèixer bé quines són les necessitats de la gent de la nostra comunitat i donar respostes amb una clara orientació al ciutadà i no estrictament als sectors culturals. Les persones busquem experiències, emocions i “que ens estimin una mica”. Hem de ser capaços de transformar els nostres serveis en valor, en un conjunt d’expectatives d’utilitat per als nostres usuaris. I és necessari treballar en clau global, connectant els nostres projectes amb d’altres, gestionant la complexa relació i tensió entre local i global. Per tant, proximitat entesa com treballar a prop, no des de, sinó en relació, interactuant, intercanviant, mirant lluny, sense distàncies ni fronteres, generant coses noves… espais nous de relació, virtuals i físics, però amb proximitat.

Hem de treballar amb professionalitat, que implica el coneixement dels sectors culturals, del territori, de les tècniques de gestió de projectes, de les eines que ofereixen les noves tecnologies… i amb transparència que significa poder explicar amb claredat allò que fem i ser capaços de presentar els resultats. I cal treballar en equip, en equips, en xarxa, sistemàticament, no en determinats moments sinó estructuralment, permanentment, com a estil propi de la gestió cultural.

Els continguts s’administren cada vegada més en la xarxa. Cal disposar d’una estratègia digital, administrar bé els canals, dotar d’una una dimensió digital als nostres projectes culturals, ser capaços de fer alhora virtuals i físics els projectes, socialitzant l’accessibilitat en totes les seves dimensions.

I cal disposar també d’una bona estratègia pedagògica, donar-li força al binomi Cultura-Educació, generant el màxim de projectes compartits en el màxim d’àmbits possibles.

Atreure talent, conservar-lo, crear les condicions necessàries, crear oportunitats constantment, de forma sistemàtica. Una ciutat és creativa si és capaç de posar les condicions perquè els ciutadans desenvolupin les seves capacitats creatives. Es tracta de generar espais públics que afavoreixin el frec, el contacte entre persones capaces i amb ganes de comunicar. Si la ciutat no dóna oportunitats les ganes de relacionar-te’n et porten a un altre lloc.

En temps de crisi, hem d’estar preparats, ens hem d’haver dotat d’instruments financers i eines que ens donin informació per a la gestió i que ens permetin ser eficients (major aprofitament dels recursos), eficaços (proporcionar millors serveis), rendibles (major profit de les nostres inversions), i deixar espai per a la innovació permanent… només així podrem créixer.

Per Rafa Milan – Gestor Cultural

Pep, com t’ho has fet?

Juliol 21, 2009

Miguel Ángel ViolanMiguel Ángel Violán ha estat el protagonista del tast de comunicació del mes de juliol a A Portada. El periodista català ha escrit el llibre “Pep, com t’ho has fet?” en el qual reflexiona sobre l’estratègia de lideratge i comunicació interna de l’entrenador Pep Guardiola. 

Violán ha extrapolat l’estratègia que ha fet de l’equip culé d’enguany, el millor Barça de la història, a l’àmbit empresarial. Alguns exemples que cita Violán són els següents: 

  • Tenir clars els objectius
  • Tenir consciència d’unitat
  • L’esforç com a factor clau
  • Sentiment d’equip
  • Coneixement del terreny en el que es juga
  • Estar atent a tot
  • Autoexigència constant
  • Humilitat
  • Bona relació amb mitjans de comunicació
  • Entusiasme per la feina
  • Envoltar-se del millor equip
  • Arriscar
  • Innovar 

Violán compta amb una àmplia experiència com a directiu i consultor de comunicació. En el seu darrer llibre ens ofereix una bona recepta per aconseguir un lideratge triomfant.  Ara caldrà provar si emulant Guardiola a la nostra empresa arribem tant lluny com el Barça del triplet!

Presentació de l’Anuari de la Música 2009: és la cultura indústria?

Juliol 13, 2009

Avui s’ha presentat l’Anuari de la Música 2009 editat pel grup Enderrock i amb la col•laboració d’ARC, l’Associació Catalana de Managers, Representants i Promotors. El més interessant d’aquest nou exemplar és un estudi amb estadístiques que reflecteixen la salut de la indústria musical a Catalunya en l’àmbit de l’espectacle en viu. Històricament les dades més importants que s’havien presentat sempre havien estat relacionades amb l’àmbit discogràfic que és fàcilment mesurable. Doncs bé, gràcies a l’estudi que ha realitzat ARC entre els seus associats i a les dades que ha aportat ASACC, sabem que – no us ho perdeu – les promotores i sales de música en viu estan movent en aquests moments 150 milions d’euros, és a dir, més del doble del que facturen durant tot un any les arts escèniques, i més de 7 vegades el que representa el volum de facturació de la indústria discogràfica, 21.6 milions d’euros. I no només això, sinó que en el darrer any 13 milions de persones han anat a algun concert. Com cita en Jordi Martí, Regidor de Cultura de Barcelona: “La música és, un any més, l’activitat cultural més atractiva pels barcelonins”. Això demostra, per tant, que la música sí que és indústria ja que té la capacitat de generar una activitat econòmica prou important com per sostenir les necessitats vitals d’un bon grapat de treballadors. A més – com s’ha demostrat recentment amb el Festival Sonar o amb el concert d’U2 – la música genera una activitat comercial, turística, etc. que cap esdeveniment cultural té la capacitat de generar. Paradoxalment, l’anuari també demostra que la música és la disciplina artística on menys diners es destinen des de l’administració catalana – 41.615 milions d’euros VS 58.835 destinats al teatre i dansa o 49.364 a Arxius i biblioteques. Joan Mas del Grup Mas i Mas, afirma a l’Anuari “Les ajudes són traves (…) No crec en la subvenció directa, l’ajuda hauria de consistir a rebaixar impostos o ajudar a tothom per igual. L’estat no ha de dir que és subvencionable”. Quin ha de ser el criteri per atribuir subvencions? Haurien d’existir les subvencions?

El que és cert és que la les empreses que generen tota aquesta activitat no són moltes, són empreses petites i amb estructures reduïdes. Seria adequat dir que el pes de la indústria musical el suporten un grup reduït d’ empresaris catalans? El sector de la música reclama una regulació industrial pròpia, com el del sector de l’alimentació, l’automoció o la construcció. La indústria musical és ben potent i segons Joan Rosselló, President d’ARC i director general de The Project “Cal tractar-la amb dignitat, professionalitat i responsabilitat”. Per quan la Llei de la Música?

Xavier Marcé “La crisi dins la crisi”

Juliol 13, 2009

Xavier Marcé

Xavier Marcé ha estat el protagonista del Tast de Cultura de juliol d’A Portada. Es defineix com a “home del sector públic” que coneix la municipalitat cultural i l’ICIC, membre d’una generació post-franquista molt involucrada en la política cultural. Malgrat això, també afirma tenir una visió autocrítica del paper de l’Administració Pública i les Polítiques culturals del nostre país.

Per tal de comprendre millor la situació de la crisi actual, Xavier Marcé va parlar de tres moments importants per la cultura: la revolució francesa, el maig del 68 i l’excepció cultural on els béns culturals es converteixen en una mercaderia més.

Segons Marcé, a l’actualitat s’ha d’estar atent a la revolució Digital. Amb Internet la figura del Creador, Productor, Distribuïdor i Exhibidor queda desdibuixada. A més, amb la socialització, ja no existeix un problema d’accessibilitat a la cultura sinó un problema de qualitat. Així doncs, veiem com la cultura es troba davant d’una crisi estructural, transformació deguda a la Revolució Digital, i a una crisi conjuntural provocada per la crisi econòmica.

No obstant això, la cultura no s’hauria de veure molt afectada per la crisi econòmica perquè no és un producte/servei que respongui als canvis de preu/renda, ja que és molt inelàstica. Però tot i això, per què el sector cultural nota la crisi? Marcé puntualitza que hi ha un intermediari públic que decideix comprar o no el producte en funció dels seus pressupostos, que sí que han disminuït. Per tant, la crisi afecta sobretot a aquells que no tenen un espai privat per mostrar-se. La solució és liberalitzar la cultura, així la demanda no baixaria i no es veuria afectada per la crisi econòmica.

Fins ara s’havia pensat que l’oferta creava demanda per si mateixa, i s’havien centrat esforços en crear oferta i no demanda. Això no és així, s’ha de fer una recerca de talent, ens hem de dirigir cap a una cultura sostenible, hem de diferenciar el creador de la creació i hem d’apostar per la competitivitat.

En resum, Xavier Marcé afirma que el problema no és que el consum no augmenti sinó que la cistella del consum s’omple cada vegada més amb productes de fora. Aquest és un camí irreversible i si nosaltres no ho comencem a canviar aquesta tendència tampoc es farà des de fora.

El Canòdrom, un nou Centre d’Art a Barcelona

Juliol 8, 2009

Els darrers dies 6 i 7 de juliol s’han celebrat les Jornades Internacionals per a un nou Centre d’Art a Barcelona.

Aquest nou espai, que durà el nom de l’edifici on està situat: El Canòdrom, prendrà el relleu al Centre d’Art Santa Mònica com a aparador de l’art emergent.

El Canòdrom serà un consorci format pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació,  l’Ajuntament de Barcelona i el Consell de la Cultura de Barcelona. En aquests moments la seva direcció encara està per definir, tot i que m’imagino que es farà mitjançant concurs públic.

El nou equipament, que actualment està en procés de rehabilitació, forma part del Pla Zapatero i el seu programa d’obres anticrisi que aporta els 3,5 milions d’euros que val el projecte. Caldrà veure un cop enllestit l’equipament de quin pressupost disposarà el Centre per a la seva programació i gestió.

Durant les jornades s’han organitzat diverses taules rodones que han parlat dels models actuals, del futur dels centres d’art i de com s’hauria de projectar el Canòdrom.

Penso que el projecte es veu amb un cert escepticisme per part del sector, no només dels artistes sinó que també d’altres Centres d’Art del territori i fins i tot es podria parlar que l’atmosfera estava carregada d’un cert pessimisme. En aquest sentit la directora del Bòlit de Girona comentava aquesta atmosfera, tot i que segur que es deu a desil•lusions acumulades per part del sector.

David Santaeulalia posava sobre la taula una aportació que m’ha semblat molt interessant, si tot s’impulsa des de les Institucions corre el perill que apareguin models clònics. Val la pena de pensar-hi.

Altres demandes van ser que el Canòdrom hauria de ser un Centre que serveixi d’espai comú i que no només se centri en fer nous projectes sinó
que ajudi a fer xarxa, que sigui un espai de reflexió, recerca, producció i difusió i que doni un impuls a la internacionalització dels artistes catalans.

Florenci Guntin de l’Associació d’Artistes Visuals exigia pel Nou Centre d’Art com a mínim el pressupost de què disposava el Santa Mònica, és a dir 2 milions d’euros anuals. Haurà pecat d’optimista?

Penso que és molt positiu que el sector obri un debat sobre aquest tema i que es formulin qüestions i que s’enfrontin postures i crec que una de les coses més importants és que s’arribi a un acord sobre el model del centre i sobre quins aspectes haurà de treballar la direcció. I sobretot que en aquest procés s’escolti la veu dels artistes.

Les meves felicitacions a les arts visuals i a la cultura i esperem que aquest sigui un pas determinant per a la consolidació nacional i internacional dels nostres artistes.

Mireia Salvador i Branera