Archive for Novembre de 2009

Té raó de ser la televisió pública?

Novembre 30, 2009

Quina televisió pública? Ed. Bromera

Fa pocs dies es va presentar a la Llibreria Proa de Barcelona el llibre de Toni Mollà, Quina televisió pública?, Amenaces i oportunitats a l’era digital editat per Bromera. Josep M. Ureta (que va haver de marxar a mig debat per motiu de la cobertura com a periodista del resultat de l’auditoria de l’inesgotable Cas Millet) i Joan Manuel Tresserras acompanyaven el seu amic Mollà en la presentació.

Ureta va afirmar que en el futur la comunicació se centraria en petites xarxes socials d’influència i, per tant, el que més val són les xarxes que com a persones anem construint. Avui l’espectador és lliure, qualsevol intent per controlar-lo fracassarà. I, a més, qualsevol persona pot ser – i cada dia ho és més – un agent informatiu. Considera que la dicotomia televisió pública versus privada és errònia. La teleescombraries, per exemple, ha començat a una televisió pública com és Canal 9. Avui dia regulació vol dir només garantir el lliure accés de les persones a la informació, i això ha d’estar en mans públiques.

Toni Mollà – periodista, escriptor i sociòleg nascut a Meliana al País Valencià i bon amic dels anys de la Universitat – comentava que normalment hi ha massa distància entre els interessos de la indústria i de la Universitat i que cal crear més llaços. La televisió pública té una funció social i aquesta és la de complir un factor d’arrossegament de la producció cultural del país. La llengua, a més, no té un valor metafísic només, té també un valor comercial. I perquè aquest mercat sigui més ampli, cal que hi hagi intercanvi entre els Països catalans. Clou el seu discurs afirmant que és necessari redefinir què vol dir avui un servei públic. Però considera que un espai públic – mediat i físic – és un dret de la col·lectivitat.

El conseller Tresserras tanca la presentació del llibre. Ho fa dient que el pessimisme és també ideologia. Que l’únic poder que se sotmet a plebiscit cada quatre anys és el polític. I la televisió pública és un dels pocs refugis de la democràcia. A la xarxa han saltat pels aires els paràmetres ètics del periodisme i cal evitar que això influenciï d’altres àmbits. TV3, per exemple, no és l’eix de l’ecosistema, conviu i està profundament influït per la resta de mitjans de la televisió de l’estat. El govern català està avui – afirma – treballant per vertebrar un mercat televisiu per a una comunitat lingüística, com és la de parla catalana, però que això s’ha de fer no de manera jeràrquica, però sí recíproca. La reciprocitat és la base d’una relació saludable i duradora.

Albert Roura, el dircom renaixentista

Novembre 27, 2009

Tal i com informa un post anterior, aquesta setmana hem pogut gaudir de la conferència de dos professionals de la comunicació, com Manuel Campo Vidal i Albert Roura.

Aquest blog ja ha comentat en detall l’exposició de Campo Vidal. Per la seva banda, Albert Roura -actual dircom d’Agbar- va sorprendre pel seu discurs contundent. Mentre molts consultors en comunicació debaten envers les noves plataformes online, les conegudes xarxes socials i es pregunten com treure’n profit en les seves estratègies, Roura va fer un crit a l’esperit de l’home renaixentista i a la intel·lectualitat.

El dircom d’Agbar creu que un bon director de comunicació ha de ser per damunt de tot una persona inquieta, culte i amb permanent set de coneixements. Roura va afirmar que és difícil definir la funció d’un director de comunicació, que n’hi ha infinites, però que l’important és que aquest càrrec tingui una funció estratègica dins de l’empresa.

Roura va lamentar que la meitat de les companyies del país no tenen el director de comunicació al comitè de direcció, i que això mostra la importància que se li dóna. També lamenta que si a altres càrrecs de l’empresa se’ls exigeix professionalitat, el mateix hauria de passar amb el departament de comunicació.

“És un error pensar que el departament s’ha de dedicar només a atendre periodistes”, va dir. “Comunicació inclou màrqueting, publicitat, relació amb els mitjans, elaboració de continguts, imatge corporativa, comunicació interna i comunicació de crisi”, diu Roura, “i ningú pot ser expert en totes aquestes àrees, però sí cal que ho sigui en algunes i que dissenyi una bona estratègia”.

En definitiva, Roura va fer una crida a favor de la professionalització de la comunicació estratègica, ja que només d’aquesta manera es podrà exigir confiança i suport per part dels directius de les empreses.

Del tenir al ser: el màrqueting de sensacions

Novembre 27, 2009

El passat 4 de novembre el consultor en màrqueting Laurent Colette va oferir un tast de comunicació a A Portada. A través d’exemples de campanyes i productes els assistents van poder conèixer com el màrqueting ha evolucionat en aquests darrers anys.

Durant la sessió, Colette va fer una breu introducció històrica sobre els canvis que ha patit el màrqueting des dels anys 50 fins als nostres dies, oferint exemples de campanyes dels anys 70 i 90. Un màrqueting entregat exclusivament a explicar al consumidor perquè serveix el producte i quins beneficis tindrà usant-lo.

Quan el màrqueting passa del tenir a l’ésser? Quan ja no es busca la racionalitat del consumidor sobre una marca, sinó que busquem explorar en el seu imaginari. El màrqueting de sensacions vol generar/despertar/recordar una emoció que el consumidor pugui reconèixer com a seva.

Finalment, Laurent Colette va donar les claus del màrqueting de sensacions, que podríem resumir en aquestes:

□       La marca ha d’explorar en el imaginari del consumidor

□       Tenir present que no ens coneixem

□       Treballar aquest tipus de màrqueting a llarg termini

□       Basar-se en insights correctes

□       Buscar un lloc competitiu i únic per portar-lo a terme

□       Tenir el suport de tota l’empresa

□       Tenir també el suport del director general

□       Ser creatius i innovar

Durant el torn de debat posterior a la presentació de Laurent Colette els assistents es va qüestionari si només les grans empreses poden fer aquest tipus de màrqueting o si també les petites empreses amb noves marques ho poden fer. Segons Colette, qualsevol marca per petita o gran que sigui pot desenvolupar estratègies de màrqueting de sensacions des del minut 0. Cal pensar sempre a llarg termini i tenir el suport de direcció.

Ser o no ser de la comunicació estratègica. Campo Vidal vs Albert Roura

Novembre 26, 2009

Albert Roura, Àlex Gutiérrez i Manuel Campo

A Portada organitza per a Fundació ESCACC una sessió de reflexió mensual sobre comunicació que té lloc al Col·legi de Periodistes de Catalunya i que ahir van protagonitzar dos pesos pesants de la comunicació estratègica. D’una banda, Manel Campo Vidal i, de l’altra, Albert Roura.

Campo Vidal es va mostrar captivat pel poder de la comunicació digital “després de la campanya Obama, res no tornarà a ser igual en la comunicació política i empresarial” i, en canvi, Albert Roura – director de comunicació d’Agbar i vicepresident de l’associació dircom – va comentar que “el canal no és l’estratègia i que estem sublimant coses que desconeixem”.

Què és abans, l’ou o la gallina? Què marca l’estratègia, el missatge o el canal? De ben segur això és el que marca avui el ser o no ser de la comunicació estratègica.

Al meu parer, Internet i la comunicació participativa i les xarxes socials que se’n deriven no són únicament un nou canal per a la comunicació, però han canviat la manera de relacionar-nos amb els nostres públics. Està clar que les tàctiques han canviat. Han canviat temps, accions, formats, tipologies de missatges. Però l’estratègia, el missatge, la capacitat de boca-orella i de generar interès en el públic destinatari d’una informació, això no ha canviat. És Internet el secret de l’èxit de la campanya Obama? O ho és una estratègia global de comunicació que ha tingut en compte l’estil de lideratge, els missatges clau que han arribat a una ciutadania que clamava per un canvi, la imatge pública, el llenguatge no verbal, la comunicació relacional i, per suposat també, gestió d’una nova eina efectiva i econòmica en comunicació com són les xarxes socials?

Més enllà del dubte shakespearià que es va plantejar ahir, Campo Vidal va compartir una sèrie de reflexions interessants com ara:

–         la comunicació a Espanya no ocupa el lloc que es mereix

–         els ciutadans tenen avui capacitat de contraprogramar els mitjans i marcar l’agenda (com a exemple, el cas de l’11-M)

–         tot i la fragmentació d’audiències, les televisions generalistes mantindran una mínima quota per necessitat de socialització i sentiment de pertinença

–         cal repensar l’efectivitat de la publicitat

–         l’empresa comunica sempre, encara que no parli, el silenci també diu

–         el gran problema de les empreses d’avui és que no escolten i no entenen que una queixa és un regal a la direcció, ja que els dóna la possibilitat d’esmena i de respondre

–         és preocupant la pèrdua de credibilitat dels mitjans generalistes i, sobretot, dels diaris ja que l’única opció de futur i diferenciació que té el paper és la credibilitat

Una altra construcció nacional és possible

Novembre 17, 2009
  • Tresserras aposta per la cultura com a centre de la societat

El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras va participar en el darrer Tast de Cultura d’A Portada. Sota el títol Polítiques culturals i construcció nacional, el conseller va reivindicar la cultura i el sistema cultural com a elements de construcció nacional. Segons Tresserras “a la nostra època, l’espai preferent de la construcció nacional no és l’autonomia ni la política”, va remarcar que “és possible construir àmbits nacionals des del nivell cultural”, i va recordar que això suposa que “són possibles altres tipus de nacions” emmarcats en l’Europa de la globalització del segle XXI, que ha de tenir la cultura com a centre de la construcció nacional. Pel conseller de Cultura, el catalanisme ha fet un salt des de la resistència al franquisme i la reivindicació del passat, a ser una possibilitat per construir un nou projecte històric que és pot compartir amb tothom qui ho desitgi, amb tothom qui viu a Catalunya i va posar especial èmfasi en que “des del Departament no tenim al cap la correcció d’una història que havia maltractat la cultura catalana, sinó la possibilitat de construir una societat on la cultura sigui el centre”. Per això, va remarcar, cal una cultura que sigui universal per a tothom i que tingui unes mínimes condicions.

El ponent també va recordar que la cultura catalana forma part d’un submercat de mercats globals que va més enllà de les competències de la Generalitat i a on el govern català no hi pot intervenir. Tot i així, l’administració catalana si que pot propiciar les condicions per a que la població pugui participar en la construcció d’un nou marc cultural de referència com pot ser l’àrea mediterrània de la qual Catalunya en pot ser el centre i que aplega a més de 700 milions d’habitants. En aquest sentit, el nostre país pot aspirar a ser rellevant i reconegut culturalment en aquest espai en el qual “tenim una oportunitat”, remarcava Tresserras.

Polítiques culturals

Pel que fa la es polítiques culturals que s’estan a duent a terme des del Departament de Cultura, el conseller va remarcar que s’està planificant molt, ja que en “èpoques de penúries econòmiques s’ha de garantir, en termes de qualitat, l’accés a la cultura i a les fonts d’informació” i és per això que des de la Generalitat s’està treballant en el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya. En temps com els que estem vivint també cal apostar pel “desacomplexament de la cultura pròpia davant les cultures de referència de la globalització” i per intentar vertebrar un mercat que existeix però que no s’ha desenvolupat fins ara, com per exemple, en el cas del cinema. En aquest cas concret, cal una legislació per a que el cinema en català pugui fer-se un espai en un mercat que si que existeix, però que fins ara ha estat restringit.

Des del Departament de Cultura de la Generalitat també s’han replantejat els models de subvenció a la producció  i s’ha apostat per objectius d’excel·lència i qualitat perquè no “es pot finançar tot només pel simple fet de ser en català”, sinó que cal “guanyar en eficiència” i triar alguns elements que siguin estratègics i esdevinguin una referència dins del sector. Aquest és el cas de fires com Tàrrega, Mediterrània o el Mercat de Música Viva de Vic, per citar-ne només alguns exemples.

Evolucionar per perdurar

Tresserras també va apostar per l’evolució de la cultura popular, “aquella que es fa en cada moment” i va destacar que “sobre aquesta cultura popular hi podem intervenir i canviar-la, ja que aquesta serà l’única manera de que perduri”. D’aquesta manera, el conseller va voler trencar algunes actituds resistents del món de la cultura popular catalana i va recordar que “tots els guetos són perillosos, però el més perillós de tot és el genuí, que cal combatre”.

Entre els aspectes que encara calen millorar al departament, Joan Manuel Tresserras va destacar el fet d’agilitzar el cobrament de les subvencions. En aquest sentit, el màxim responsable de la conselleria de Cultura va explicar que malgrat tota l’empenta que s’hi ha posat des del Departament “la maquinària de l’administració és lenta”. Tot i així, es seguirà estudiant la manera d’agilitzar aquests tràmits.

Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

40 anys del Monstre de les galetes, la granota Gustavo, Epi i Blas, la gallina Caponata i els seus amics

Novembre 10, 2009

Sembla que les paraules televisió i educació no poden anar juntes, sembla que haguem oblidat que la televisió és una eina més que es pot utilitzar, també per educar. Aquests darrers dies l’emblemàtica sèrie Barri Sèsam celebra el seu 40è aniversari. Va ser la primera sèrie pensada per educar a través de la televisió. Els divertits i acolorits monstres ens van ensenyar a comptar, les lletres de l’abecedari, els colors, les formes…, més tard, a duu una dieta equilibrada (fins hi tot el Triki va canviar les galetes per la fruita!) i fins hi tot s’han atrevit a explicar la crisi mundial.

Més tard han vingut altres productes també pensats per educar com per exemple El món del Beakman, per a més grans, o més recentment laserie granadina Pocoyo. Sigui com sigui, cal reconèixer el mèrits dels primers, de Barri Sèsam i dels seus creadors: el productor televisiu Joan Ganz Cooney i el titellaire Jim Henson; i encoratjar als creadors televisius a no oblidar la part més educativa que ofereix aquest mitjà i apostar per productes de qualitat que permetin donar un plus a l’entreteniment pur i dur i oferir a petits i grans un valor afegit.

I és que no em negareu que a l’entrar a Google aquests darrers dies i veure els personatges entre les lletres del famós buscador no heu retornat, ni que sigui una mica, a la vostra infància i heu somrigut davant l’ordinador? És inevitable! El Monstre de la Galetes –Triki-, Draco, Elmo, la granota Gustavo o Epi i Blas són alguns dels nostres peluts, simpàtics i eternament joves, referents televisius. Segur que més d’un, ni que sigui de reüll i dissimulant, veu avui l’especial d’aniversari que emet TVE (16.00h). Feliços 40!!!

Barri Sèsam

Personatges de Barri Sèsam