Archive for gener de 2010

Diaris en recerca d’un model de negoci

gener 29, 2010

Fa pocs dies, l’Associació de Directius de la Comunicació a Catalunya, dircom, ens convidava a un esmorzar amb el director del diari econòmic Expansión, Jesús Martínez de Rioja. Martínez va reflexionar amb els dircoms assistents sobre la incertesa que envolta els mitjans tradicionals. La premsa és sens dubte un sector en moviment i el tsunami digital de què parlàvem fa pocs dies en aquest blog els ha deixat ben trasbalsats.

Martínez comentava que una exclusiva actualment, després de la irrupció dels mitjans digitals, pot durar uns segons. La immediatesa a què obliga Internet fa que el periodista treballi sota pressió i la informació no tingui la mateixa qualitat, no sempre es poden contrastar fonts o fer una recerca a fons de la temàtica que es tracta. S’ha perdut la capacitat de sorprendre. La majoria de notícies que es llegeixen a un diari – econòmic o generalista – no són novetats i, per tant, cal donar més anàlisi i reflexió. És important que els diaris recuperin la connexió amb la seva audiència, els periodistes – diu Martínez – sembla que han perdut la capacitat de saber escoltar i captar què necessita saber la gent. 

L’aparició del periodisme ciutadà, la immediatesa dels mitjans digitals, i la cerca desesperada per un model de negoci rendible per la caiguda de la prescripció i credibilitat de la publicitat fa que avui dia el periodisme estigui greument amenaçat. Semblava que el que diferencia un periodista d’un ciutadà que emet informació – sovint pels mateixos canals – és la formació i el codi deontològic i, per tant, la qualitat i credibilitat de la informació … però sembla que els temps actuals obliguen a que aquesta diferència s’esborri. Què passarà doncs amb el periodisme si aquesta diferència desapareix? Quin valor afegit tindrà un periodista? Què ensenyaran a la Facultat?

Elles decideixen, la comunicació inclusiva és més rendible

gener 29, 2010

Aquest proper 4 de març el habitual encontre de professionals de la comunicació, la publicitat i el branding, Rethink, es dedica a la dona com a agent de canvi en la comunicació. Amb el suggestiu nom de RethinkHER vol ajudar els experts a fer una comunicació més rendible i efectiva. Si les dones tenen el 91% del poder de compra, perquè la majoria de missatges no van adreçats a elles?

Gemma Cernuda, qui va protagonitzar fa uns mesos un TAST d’A Portada, és pionera a l’Estat espanyol en la comunicació en femení. Ella comenta que es va cansar d’escoltar, com va dir Sòcrates, o Shakespeare, o Roosevelt, o Keynes, o Darwin… i va voler investigar què han dit les dones en els darrers segles i què ens han ensenyat. Autora de llibres com Paraula d’autora, dóna visibilitat al llegat de les dones a través de les seves cites. Alguns exemples inspiradors:

– Qui busca la veritat, corre el risc de trobar-la. Isabel Allende

– Mai no seré prou vella o prou covarda com per no tornar a començar. Maria Aurèlia Campmany

– Actua com si fos impossible fracassar. Dorothea Brande

– Si ets propensa a la intimidació, seràs intimidada. Aun San Suu Kyi

– No vull que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes. Simone de Beauvoir

– Han pensat alguna vegada que si no fos per tots, ningú no seria res? Mafalda (Quino)

… l’última cita és d’un home, segur que pioner en el pensament en femení. Quantes de nosaltres no som fans de Mafalda?

Si en voleu més, aneu a la llibreria i compreu el llibre de la Gemma o apunteu-vos al RethinkHER.

I tu? Vols pujar al tsunami digital???

gener 27, 2010

– Jove?
– Sí, sí, jove, i tant que sí!
– Però quants anys tens tu?
– Jo? 30!
– Dóna! jove, jove…
– Perdona! Què vols dir?
– No hauries de tenir parella, ja?
– Parella? Jo? Ni parlar-ne! Quin avorriment!
– Què vols que et digui, se’t covarà l’arròs.
– Sí, home, sí, com a en Xavi Masdeu! Pots comptar!
– Ja t’ha enganxat la por del tsunami digital que diria en Jordi Sellas?
– Ahhhhhhhh
– Què pasa ara?
– Acabo de recordar una imatge.
– Explica-la, dóna!
– Fa tot just 10 anys… als principis d’A Portada…
– Què va passar?
– Recordo una tarda sencera enviant faxos!
– Què vols dir?
– Doncs el que sents! Vaig enviar una convocatòria per fax,
convidant les persones una a una! Ahhhhhhhhhhh
– Què passa?
– Ara sí que sento que em faig gran!
– Dóna, no exageris ara! No t’hauria d’haver dit res!
– Sí, ara queixa’t tu! Jo no l’he vist!
– A qui no has vist!
– El tsunami digital! Jo era fora, de viatge i de cop va arribar amb
forçaaa!

– La joventut digital voldràs dir?
– La joventut il·legal, que diria la SGAE…
– …
– Saps què et dic?
– No pas!
– Que em deixis un forat! Que pujo!! M’agrada la velocitat!!
(girant-se al públic que està llegint el blog)
– I tu? Vols pujar al tsunami digital???

😉

L’orgull i el “bricolatge” 2.0

gener 20, 2010

Les xarxes socials s’estenen com una taca d’oli (a tall d’exemple, només Facebook ja té  7 milions d’usuaris a l’estat espanyol). I les empreses, les ONGs, les institucions culturals, les administracions… han olorat aquest boom  i han volgut pujar al carro.

Sembla que tota organització “com Déu mana” ha de tenir perfils en xarxes socials, però a nivell general sembla que encara costa molt rentabilitzar aquesta presència a les xarxes. Aquest “jo també sóc 2.0” dóna encara pocs beneficis a nivell de notorietat o fidelització del públic, per no parlar ja a nivell econòmic.DIY Halogen to CFL conversion

Per rentabilitzar aquesta presència a la xarxa no n’hi ha prou amb “ser-hi”. Estem tan exposats a milers d’inputs i informacions interessades en “vendre’ns” alguna cosa, que ens hem tornat immunes a la majoria dels missatges que rebem, hem après a activar el mode “ignorar” i a fer cas només d’allò que realment ens interessa.

Per tant: si volem que ens “sentin”, haurem de saber què busca la gent. Què és allò que mou les persones a entrar en una xarxa social o a compartir coses a Internet. Conèixer aquestes raons –psicològiques, emocionals, socials- serà imprescindible per poder treure tot el suc d’aquesta “interacció” que se suposa que és tan útil, però que de vegades costa de creure.

Això no és fàcil de respondre, i no seré jo qui ho faci. Però un article de Mike Laurie a Made By Many presenta una tesi força interessant i divertida, que ens en dóna algunes pistes. Segons ell, la web social té moltes coses en comú amb el bricolatge, que en anglès seria el “fes-ho tu mateix” (DIY, Do It Yourself):

– Allò que movia els pares a construir coses a casa els dissabtes al matí és el mateix que mou a tots els qui creen i comparteixen coses a internet: l’orgull. “L’orgull de veure el que has creat tu mateix, de contemplar-ho. I l’orgull pot ser totalment desproporcionat a l’esforç que hi has posat.”

– La gent té ganes de compartir allò de què està orgullós. “L’orgull és una cosa que es comunica molt bé. (…) I és més, la gent que ni tan sols fa la petita part de construir alguna cosa, vol admirar les coses que han fet els altres, comentar-les i compartir-les.”

– “El bricolatge et dóna poder, et fa sentir que pots aconseguir qualsevol cosa”. Mirat així, té força en comú amb Internet: participació, franquesa i col·laboració. I sobretot, fer, fer i fer.

Aplicar tot això a les marques no és fàcil, però l’article acaba amb una recomanació: “Si esteu pensant en els mitjans socials i en com poden beneficiar el vostre negoci o marca, tingueu en compte què fa que la gent estigui orgullosa de compartir i feu una ullada a allò que els amants del DIY tenen entre mans.”

Sordesa social

gener 20, 2010

La gent no llegeix

La gent ni veu ni mira

La gent ni ou ni sent ni escolta

Meteorologia musicada

gener 19, 2010

Diuen les cançons que “plou i fa sol” i que les “bruixes es pentinen”, però a Barcelona “no para de ploure i això és un diluvi” i les bruixes ja no es poden pentinar de la humitat que hi ha. Tampoc no es preveu que “qualsevol nit pugui sortir el sol”, ni que “un rayo de sol, uooo, uooo, uooo”. Per tant haurem d’esperar a “cuando calienta el sol allí en la playa” per poder cridar ben alt “rayando el sol, oooooh, eeeeeh, ooooh”.

Sigui com sigui “aquest cony de temps se’m fica al cos”… però ja tenim ganes de fer de “sargantanes al sol” “quan surti el sol després de quatre dies”. A veure si és veritat i aviat podem dir “Ei, que surt el sol!!!”

Sargantana buscant el sol

Sargantana buscant el sol

Elena i Gemma

Jamboree: 50 anys i “mas i mas”

gener 14, 2010
Jamboree all stars

Les Jamboree all stars en plena actuació (Foto: Baruc F.)

Corxeres, bemolls, sostinguts, negres i blanques van sonar divendres de la setmana passada a Jamboree i, com cada dia de la setmana, en dues sessions (21 i 23 hores). El de divendres passat però era un concert especial i així fou l’ambient que s’hi respirava.

Per un costat les Jamboree All Stars – Llibert Fortuny i Perico Sambeat als saxos, Albert Bover al piano, Masa Kamaguchi al contrabaix i Marc Miralta a la bateria-, per l’altre el públic format per nombrosos periodistes i amics de tota la vida de Jamboree, persones vinculades amb la cava barcelonina, i l’últim ingredient que evidenciava que la de divendres era una nit especial: el somriure orgullós i satisfet –com d’aquells padrins que veuen que el fillol es fa gran- que no podien amagar ni el Pierre Bechet, actual responsable de la programació de Jamboree, ni el Joan Mas, director de Mas i Mas, propietària de la sala.

I és que divendres es celebrava el 50è aniversari d’aquesta emblemàtica sala de la plaça Reial de Barcelona, una sala a on habitualment ja es respira un ambient especial; però el de divendres era diferent. Potser fou la confluència de grans músics com Francesc Burrull, Laura Simó o les Jamboree All Stars, entre d’altres; potser fou la presència, discreta darrera d’una columna, del que fou el primer encarregat de Jamboree –Àngel Gómez- que de ben segur que recordava tot el que havia viscut en aquella cava, a on per cert ens confessava, que havia conegut a la seva dona; potser fou per la vinculació sentimental i emocional dels assistents amb la sala que ara celebra el seu mig segle de vida, o potser, simplement, era per l’admiració i el respecte al jazz, una música que, amb les seves corxeres, bemolls, sostinguts, negres i blanques, parla per si sola.

Sigui com sigui, la de divendres fou una gran nit que, per als que vam tenir la sort de viure-la, va ser d’aquelles per recordar com tantes i tants que s’han viscut en aquesta emblemàtica sala i que han impregnat les parets d’aquest espai. Parets que si poguessin parlar, segur que ens cantarien mil i una anècdotes.

Són 50 anys de bona música, però en volem més i més i, si em permeteu l’evident joc de paraules, en volem “mas i mas”.

Feliços 50 Jamboree!

Saps on viuen els monstres?

gener 12, 2010

donde viven los mosntruosDonde viven los monstruos, una pel·lícula de Spike Jonze que ens introdueix d’una manera màgica i consternadora a la realitat (i ficció) d’un nen que es troba en la difícil edat de reafirmar la seva identitat i comprendre el món – qüestió que en particular encara ens costa a alguns-.

La pel·lícula està basada en l’obra de Maurice Sendak, i aconsegueix durant tota la projecció un ambient de subtileses i sensibilitats que arriben fins al més dur dels cors, potser amb cert excés en alguna escena. He de reconèixer que al final de la pel·lícula, quan Carol (James Gandolfini) es penedeix del seu actuar impulsiu i deixa sortir els sentiments i l’amor que té cap al nen protagonista, tota la sala del cinema d’aquell dia va deixar anar algunes llàgrimes.

Més enllà de la sensibilitat que desperta una pel·lícula d’aquest tipus, i encara que sembli que té tots els elements d’una “pel·li de cine infantil”, la proposta ens convida als adults a una reflexió sobre la problemàtica i la incomprensió que poden viure a certes edats els nostres nens, i els seus sentiments d’agressivitat i desolació. El film també reflexiona sobre altres temes propis de la naturalesa humana com la necessitat de reafirmació de la identitat, la recerca de líders i la incapacitat per a l’autoorganització i la falta de confiança en nosaltres mateixos, que jo crec que caracteritza la conflictivitat de la vida en societat entre els “monstres”, pròpia de qualsevol grup social.

La veritat és que no crec que sigui la millor pel·lícula de l’any, com molts l’han anunciat, però sí que crec que val la pena deixar-nos seduir una estona per una proposta absolutament lírica i màgica, on la música i els efectes especials són un dels seus punts forts, i on la realitat sembla que s’escapa durant unes hores, donant lloc a la ficció feta bellesa i a la cruesa feta poesia.