Archive for Abril de 2010

Quin és el perfil del gestor cultural?

Abril 30, 2010

Ahir dijous 29 d’abril, l’Associació dels Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) ens oferia una Jornada sobre el Perfil del Gestor Cultural. Es presentava l’interessant i rigorós estudi de Tino Carreño.

La professió de la gestió cultural és ben nova al nostre país, i també a la resta del món (tot i que en l’àmbit anglosaxó tenen una mica més de recorregut i, sens dubte, reconeixement). Es parlava d’animador, promotor, mediador, agent, treballador, administrador o gerent cultural… Ben bé cap als anys 80 es comença a utilitzar la denominació de gestor cultural i a la dècada dels 90 comencen a sorgir estudis específics d’aquest àmbit.

Avui, s’ha assolit força consens en la denomització la nostra professió, gestor cultural, però potser no està tan clar quin és el nostre paper. Sovint encara no sabem explicar el que fem. Alfons Martinell apunta a que el gestor cultural, analitza i interpreta la realitat, facilita la participació a l’acció pública i social, crea estats d’opinió, estructura i construeix demandes socials, culturals i educatives, descobreix i evidencia noves necessitats de la societat, … Són moltes i molt diverses les funcions però no són fàcils d’explicar. El que és un fet és que la gestió cultural és una professió a l’alça amb cada dia més estudiants dels màsters i postgraus en la matèria i més professionals d’altres àmbits que s’hi atancen. I, per què?

En Tino Carreño ens fa una eloqüent explicació de les conclusions del seu estudi del Perfil del Gestor Cultural d’avui. Defineix el gestor/a cultural com un mediador entre la creació i/o el patrimoni cultural i el consum o la participació ciutadana. Explica que la professió es feminitza (entre la franja de professionals més jove, les dones són ja el 80%), que el nivell de formació dels gestors culturals és molt alt amb un 89% d’estudis universitaris i, d’aquests, un 52% amb màsters i postgraus. Respecte de la remuneració, els sous són més alts a les institucions públiques que a l’empresa privada. I els homes tenen una remuneració notablement més alta que les dones. (Vaja, jo sóc dona i treballo per compte propi… )

Respecte dels reptes de futur de la gestió cultural, Carreño conclou que aquests són la consecució d’un conveni, la catalogació de la professió i un major reconeixement. Anem cap aquí.

Anuncis

Nous usos de les pantalles de cine

Abril 30, 2010

Recentment hem pogut veure com les sales de cinema s’obrien a un nou tipus de gènere, al qual no estaven acostumades: el futbol. Algú va pensar que podria ser interessant veure els gols en pantalles molt més grans que les habituals (suposo que la idea va venir de l’èxit que tenen els bars que posen projector els dies que hi ha partits importants).

Però no és aquest el tema del qual volia parlar, sinó de veure òpera al cinema. (Curiosament els cinemes que projecten òpera, coincideixen en gran part amb els que projecten fútbol). En els darrers anys alguns cinemes han apostat per retransmetre òperes a les seves sales, en directe des dels principals teatres operístics del món.

És una oportunitat per veure primers plans i gaudir d’una manera diferent, de l’òpera. Aquí teniu alguns exemples de cinemes que projecten òpera:

http://www.cinesa.es/cartelera/top5.aspx

http://www.yelmocines.es/informacion/temporada-opera-2010

I també locals:

http://www.publicine.net/ciutats/badalona.asp?lang=esp

http://www.cinebaix.com/opera/index.php

El Taller de Músics no para de crear…

Abril 30, 2010

Després de 8 anys fent comunicació cultural un aprén a discernir entre aquells projectes que formen part d’una il·lusió, aquells que responen a una necessitat, aquells que són una imposició sense sentit, aquells que són una farsa. Després hi han uns que són especials, no se sap per què… però senzillament arriben a l’ànima. El Taller de Músics després de 30 anys ells d’aquells llocs on el cor es desperta i s’hi queda perquè darrera de cada músic, treballador, hi ha recerca de veritat infinita de la vida. Us recomano el proper dilluns que ens acompanyeu a la inauguració de l’Orquestra La Latina del Taller de Músics amb la Original Jazz Orquestra Taller de Músics. El concert serà a les 22h a Luz de Gas. Un concert on s’interpretaran temes estàndards i populars de la música llatina de totes les èpoques. Temes arranjats per a Big Band a l’estil de les tradicionals orquestres llatines com ara l’orquestra de Beny Moré. Us esperem!

El partit d’handbol

Abril 29, 2010

Ahir a la nit vaig veure a la televisió un partit d’handbol. Un partit, a més, que es podria haver jugat només a mig camp, perquè calia l’altre mig?

I dic handbol perquè aquesta forma de jugar amb tota la defensa dins l’àrea i l’atacant a fora envoltant-la és més propi d’aquest esport i no del futbol.

Tot mirant el partit vaig pensar en un dels altres temes que apareixen a portada aquests dies: l’Estatut i el TC. I és ara quan em pregunto si no serà també això un partit d’handbol, però no se quin paper té cadascú, qui defensa què: la Constitució, l’Estatut, el TC, Catalunya…

Des del meu punt de vista tenim un Inter format pel TC, PP i les formacions polítiques que no es volen pronunciar, i l’alineació del Barça compta amb els grups parlamentaris signants de la resolució del Parlament de Catalunya en defensa de l’Estatut.

Ara tot són presses i enfrontar-se dins l’àrea. Per què no es va jugar la pilota des del darrere? Per què no obrir el joc i intentar treure’ls de l’àrea? Per què es van engegar els aspersors només va acabar el partit?

La decisió d’internacionalitzar

Abril 29, 2010

 

La internacionalització en l’àmbit de les arts escèniques és una decisió. Hi ha molts que es mantenen amb gust i èxit en el mercat local i els admirem, igualment, per la seva producció enfocada cap a un públic més reduït.

Però si s’està decidit a internacionalitzar-se, cal posar-se les piles. Aquest és el missatge clau de les jornades La internacionalització: una necessitat per al desenvolupament empresarial, organitzades pel SDE – Servei de Desenvolupament Empresarial – de l’ICIC, Institut Català de les Industries Culturals.

Cap de les estratègies o eines presentades eren molt noves, almenys per nosaltres, ja que fa un temps que les utilitzem. Presència en fires, difusió per mitjà d’eines online, contactes personalitzats, material de difusió visual i atractiu, aposta per la innovació… tot això forma part de les dinàmiques diàries dels managers d’arts escèniques.

El que ha quedat clar és que, per més que hi hagi unes directrius i normes bàsiques a seguir, la internacionalització no té fórmula: necessita moltes hores de dedicació per fidelitzar els contactes internacionals, accions directes, comunicació ben cuidada i una base de dades constantment actualitzada, per tenir resultats a mig-llarg termini. I en aquest context, la gestió de la informació té un paper determinant.

Hi ha moltes possibilitats i suports interns i externs. El ICIC i SDE, Ramón Llull, AECID, Ministeri de Relacions Exteriors, Ambaixades i Institut Cervantes – són alguns dels que ens poden donar suport institucional en les actuacions a l’estranger.

Però això només es pot fer amb la convicció de què el producte d’arts escèniques té potencial a l’estranger i de què la companyia vol apostar en aquest àmbit. I aquesta decisió ha de seguir

Fellini i el seu circ

Abril 26, 2010

El centre CaixaForum dedica una exposició a Fellini, un dels directors percussors de la modernitat cinematogràfica. “Federico Fellini. El circ de les il·lusions” mostra les icones que el van inspirar en la seva imaginació i en les seves obres cabdals. En aquesta exposició podem veure com Fellini manipulava els seus records, canviava la perspectiva de la història original i creava una nova visió d’allò que li era familiar.

Després de 4 anys de treball Sam Stourdzé, el comissari de l’exposició, recull 25.000 fotografies i documents de tota mena. La mostra, lluny de seguir un ordre cronològic, se centra en els temes que obsessionaven al director: la cultura popular, les dones, els rodatges, els records infantils i els somnis que es fan partícips en les seves pel·lícules.

Un recorregut per la seva filmografia que no ens deixa indiferents, on les dones són molt dones, amb les seves corbes i la seva extrema sensualitat; amb un Marcello Mastroianni sublim en tots els seus papers i amb escenes mítiques que han passat a la història, com ara el bany de la impressionant Anita Ekberg a la Fontana di Trevi.

En aquesta exposició també hi trobarem personatges estranys que deambulen per les seves pel·lícules, que sorgeixen dels seus records i de la història de l’espectacle, i que es fonen en les seves obres. Són caricatures en moviment que el director filma apassionadament i que conformen el seu particular circ del cel·luloide.

Si és que, com només passa amb els grans directors, tot i passar més de 3 hores submergits en aquesta exposició de Federico Fellini encara surts amb ganes de més, amb ganes d’anar a veure La Dolce Vita, 8 e ½, La strada, Roma, Amarcord,… o qualsevol dels vint-i-quatre films que conformen la seva filmografia.  Animeu-vos i aneu a conèixer aquesta petita porció del món “fellinià” que estarà al CaixaForum de Barcelona fins el 13 de juny de 2010.

Una lliçó 2.0

Abril 21, 2010

La transparència comunicativa de TMB durant la negociació del conveni de Bus

L’últim Tast de Comunicació va tenir com a protagonista a Santiago Torres, director de comunicació i relacions institucionals de TMB, amb un tema molt interessant de comunicació interna: la negociació del conveni col·lectiu de l’empresa d’autobusos.

A partir d’un cronograma amb les dates més importants d’un procés que ha durat 2 anys, els assistents vam conèixer la realitat d’una empresa com TMB amb gairebé 8.000 treballadors i que ofereix un servei públic a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. Des de l’àrea de comunicació saben molt bé que són necessaris canals i mecanismes nous per comunicar en una organització tan complexa.

Els treballadors d’autobusos rebien durant el procés de negociació comunicacions per dues bandes (empresa i sindicats) i per canals similars:

– Empresa: 2 revistes mensuals (institucional i interna), Línia TMB (canal segmentat), Full salmó (conclusions de les reunions de negociació de conveni)

– Sindicats: revista mensual, web, Ràdio contrabanda (Ràdio Rosco), Comunicats, llistats de distribució electrònics, i sobretot, el més important, treball personal in situ a cotxeres.

A partir de la primavera de 2009, la comunicació reactiva de TMB canvia d’estil i començar una campanya proactiva de comunicació, començant amb una ronda de trobades amb els directors dels mitjans de comunicació, redacció d’articles d’opinió als diaris i article de la presidenta a la revista institucional Hora Punta (gairebé15.000 exemplars). Aquesta feina de comunicació externa es combina amb una carta personal signada per la presidenta i el vicepresident executiu per a tots els treballadors de Bus enviada a casa, perquè els empleats la poguessin llegir amb la seva família.

Aquesta tasca proactiva va continuar amb una edició especial de 4 pàgines de la revista interna GenTMB, segmentada per tot el col·lectiu de treballadors d’autobusos.

Santiago Torres al Tast de Comunicació

Finalment i per poder donar respostes àgils a tots els treballadors es va crear el blog del conveni. Una eina que es va convertir en indispensable en tot el procés de negociació del conveni, amb una participació de 450 preguntes i 15.000 consultes al blog en poc més de 3 mesos.

Agilitat, proactivitat i immediatesa van ser claus per comunicar internament amb una eina nova com és un blog que està a l’abast de tothom i que per primera vegada TMB feia servir.

Patetisme espanyol versus patatisme galego-català

Abril 7, 2010

Avui llegia, de casualitat, un article del Mundo que es titulava “En Catalunya y Valencia niegan el castellano por electoralismo”. El curiós de tot plegat és que es tractava d’una noticia sobre una nova producció d’una companyia de teatre. Diguem-ne que el títol no estava massa ben trobat, però produïa els seus efectes.

Juan Luis Galiardo, un dels seus actors es queixava del fet que com la producció ha rebut suport d’Andalusia i Estremadura i està feta en castellà, a Catalunya s’havia vetat!

No entén perquè es veta un muntatge d’aquesta magnitud –la producció costa un milió d’Euros!!!-, i aquest fet suposa un moviment radical en contra de la difusió del castellà. Segons aquest actor “…estamos negando la mayor, que es el castellano, luego ya vienen las lenguas domesticas, familiares…”

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/04/06/cultura/1270569053.html

I jo que em pensava que amb la mort de Franco i la suposada transició a la democràcia aquest tipus de comentaris eren mal vistos i ja no es feien obertament, doncs mira, sorprèn, però fins i tot en el món de la cultura, es fan, i es fan públics.

Sé que els hi faig propaganda en parlar d’això i no hauria de fer-ho… però m’encantaria que el Rubianes aixeques el cap i fes un dels seus magnífics comentaris. Com el trobem a faltar!

http://www.youtube.com/watch?v=ZTMMa44I5ac

Imprescindible per entendre el món actual: El vídeo de Benny

Abril 1, 2010

Aprofitant la recent estrena de “La cinta blanca” de Michael Haneke m’aventuro a recomanar-vos una de les seves premonitòries i grans pel•lícules: El vídeo de Benny.

El vídeo de Benny és la segona pel•lícula de la dita “Trilogia de la glaciació” que comença amb el “Setè continent” i que segueix endinsant-se en el món de la psicologia humana i, sobretot, en la complexitat dels mecanismes que influeixen en la percepció de la realitat. Així, desperta contínuament el dubte sobre el que veiem i vivim, i fa que ens preguntem sobre el moment socio-cultural – assetjat per la imatge- i sobre com ens influeix.
Benny és un adolescent de família bé, com molts de nosaltres hem estat. Fill únic, els seus pares l’han colmat amb tot tipus de béns i privilegis. Té una gran habitació i tot el que un jove voldria: una gran tele, una càmera de vídeo, un equip de música. Passa la major part de la seva vida capturant, amb la seva càmera, tot el que succeeix al seu voltant. En una societat que no creu en que res és per sempre, ja apuntava R. Barthes que “la imatge és la possibilitat de poseir el que no perdura”, ja que, en el fons, existeix una necessitat ontològica de que les coses no marxin sense més. Benny té el carnet del videoclub per llogar les pelis que vol. És just allà on coneix una noia.
¿Per què ho fas fer? Li pregunta el seu pare. “Perquè necessitava saber què se sentia”. Haneke planteja una dura situació en la que mai sabre per què Benny empeny l’arma contra el ventre de la noia. Què ha influït a la vida d’aquest noi per a que hagi comès aquesta atrocitat? Va ser intencionadament? Es pot culpar al noi dels seus actes? Haneke arrisca i ens mostra un món mancat de veritat, la única cosa que val és la sensació, l’estímul. Quan els dies passen i no hi ha res que et permeti crèixer, aprendre, donar un sentit de totalitat a la vida, aquestes píndoles són la única cosa que queda. La sensació es converteix així en l’únic objectiu vital, i la raó obstaculitza la seva materialització, pel que no hi ha cap problema en saltar-la, de la mateixa manera que ho fa Benny.
Haneke apunta amb el dit índex a la societat mass-mediatitzada. I és que sembla que la televisió és ara “l’opi del poble”. O, com diria Mc. Luhan “els mitjans són els missatge, perquè ens penetren per totes les bandes i en els diferents àmbits de la nostra cultura, formant l’ambient que ens dóna forma”. I és que Haneke entén que la pròpia natura del llenguatge televisiu atempta contra l’ intel•lecte i la pregunta, ja que sempre compleix les nostres expectatives, habitualment sensibles i “fàcils”. La nostra relació amb la realitat ha variat. El director, un tio avançat en el seu temps, ja s’ha adonat de que les noves imatges ens obliguen a prestar atenció a la complexitat del real, per això Benny manté totes les persianes de la seva habitació baixades i es relaciona únicament amb la realitat a través de càmeres.
Aquest “avançat” no separa el seu treball de la seva responsabilitat i la seva preocupació pel seu espectador, la persona. I aquesta és la seva contribució, la seva feina. La realitat que se’ns mostra és violenta, desgarradora, sembla que no deixa un espai per a l’esperança. I per què és desgarradora? Per què se’m fa més real que mai una escena? El seu joc és el de la distorsió, el de la descolocació de l’espectador. Les escenes més desgarradores passen per alt el joc meta-cinematogràfic per arrosegar-nos cap a la realitat, en un racó a on no ens manipulen, on no estem acostumats a estar. De sobte, el fora de camp està dins d’un altre fora de camp. I ja no veig res del que vull veure. Només sento. Perquè aquest és el mecanisme de Haneke, ell sap que la imatge en sí es manipulació per definició, mentre que el so, per la seva propietat totalitzadora, és real sempre. Així, ell prefereix buscar la adhesió cerebral a través de la vista, i avassallar les emocions amb el so. El fora de camp es converteix aquí no només en una qüestió d’estil, sinó en una qüestió de constatació de l’atrocitat que s’està cometent mitjançant la suggerència del que està passant, i també del fet del que el que està passat “de veritat”, i no hi ha manera de fugir d’això.
Haneke també es mulla per mostrar la influència de la desestructuració familiar del noi en els seus actes. Els seus pares estan casats, és cert, però no han estat capaços d’educar-lo. La única cosa que els preocupa és protegir el seu fill. Sembla que l’educació no és una qüestió d’apuntar cap a la justícia, sinó – mai millor dit- una farsa, una mentidera socialització. El director mostra clarament que aquesta manca de valors, d’humanitat objectiva cap a on caminar “passa factura”, i, a la pel•lícula, es mostra d’una manera concretíssima . Tota acció importa.
Haneke planteja també dubtes sobre el concepte de culpabilitat. És en Benny culpable? Són els seus pares responsables? Com ell mateix afirma: “No es pot desenvolupar en 90 minuts la complexitat de les causes que porten a un noi a assassinar”. Per això ell prefereix plantejar, posar a sobre de la taula la situació, la relació d’en Benny amb els seus pares, la relació amb l’entorn, la pròpia relació entre els seus pares; per després deixar un espai a l’espectador, amb l’objectiu de què ell mateix extregui conclusions. Aquest recurs, tan utilitzat per Haneke, es concreta al final de la película, quan en Benny i la seva mare arriben a Egipte i visiten un temple. Segons el director, aquest és el lloc per a la reflexió, i aquest és l’únic motiu pel qual en Benny i la seva mare visiten una església.
Aquest viatge a Egipte està ple de tensió, precisament perquè no passa res extraordinari, no hi una catarsis destacable. Algunes seqüències resumeixen això: com el pla que mostra a al noi mirant el paisatge per la finestra del bus, o el moment en el que el noi enregistra un vídeo per al seu pare explicant com va el viatge. Però la tensió esclata quan Benny i la seva mare estan a l’habitació de l’hotel, a sobre del llit, en silenci, i de sobte la mare comença a plorar sense poder parar, desconsoladament. En Benny la mira i li pregunta vàries vegades què li passa.
En aquest viatge Haneke ens mostra un país pobre, trist i necessitat. Jo pensava en les vegades que he vist als informatius imatges semblants o fins i tot més dures. Feia temps que no em provocaven res. El director sap per què ens mostra aquesta pobresa, precisament per a que ens adonem del que jo vaig intuir. La televisió ens ha vacunat contra la majoria dels drames socials a nivell mundial. Ja no ens commovem quan veiem a un pobre mendicant o una catàstrofe com la d’Haití o Xile, Què li passa a la humanitat?
Els recursos hanekians pretenen mostrar contínuament aquesta deshumanització i mecanització social, per això mostra plans aparentment sense sentit, com les escales mecàniques o les mans que paguen al videoclub, o repeteix els vídeos i les imatges contínuament.
Haneke és un dels directors més grans de la història del cinema, indiscutiblement. Veure una peli de Haneke és sentir-se reconegut en el sense sentit de la major part del dia, de la vida, perquè el més senzill és alienar-se. Haneke és gran perquè fa que jo torni a despertar el meu desig de felicitat i d’una vida gran.