I seguint la línia del darrers posts…m’afegeixo a comentar un dels millors concerts, no només del Primavera Sound (segons la crítica, ja que no vaig poder assistir-hi els 3 dies per jutjar-ho així), sinó dels darrers que he vist els últims anys!
Però anem per parts, ja que tot preescalfament i experiència prèvia pot influir el resultat final. Després de passejar-me alegrement per l’enorme i esgotador recinte del Fòrum i bescanviar diners electrònics per tiquets de paper de fumar (et fan elegir què prendràs durant tota la tarda nit –si vols estalviar-te cues -: nombre de cerveses, combinats, refrescs?), a les 21h en punt ens plantàvem a l’escenari San Miguel, esperant expectants d’emoció Florence anb The Machine. Resultat del primer assalt: VIBRANT. I és que vibrar és el que va fer el públic amb la posada en escena d’aquesta llunàtica noia pèl-roja, que semblava flotar dins la vaporosa túnica blanca que la sostenia. Potser va ser aquesta gravetat marciana que la tenia abduïda, sumada als seus enèrgics i magnètics moviments protagonistes de les seves carreres de punta a punta d’escenari, el que van deixar la seva espectacular veu en segon pla. Però no pateixis Florence, ens continues encantant i el concert que ens vas regalar (bé, no, que l’entrada la vam pagar!) va ser un gran espectacle replet de poètica que ens va posar la pell de gallina.
Esgotats, una pausa, una cervesa (què beure sinó en aquest festival…), i uns merescuts yakisoba després d’una cua de 20 minuts i en efectiu (sinó no menges, perquè el paper de fumar no valia), vam tornar a l’estimat escenari Sant Miguel, on ja es començaven a disposar les desenes de cubs de cartró blanc. I al cap d’uns minuts, allà els teníem, Pet Shop Boys, un grup que per als meus gustos musicals m’ha passat sempre pel costat sense fer massa soroll, amb 3 o 4 hits que em sentiria fins i tot capaç de taral•lejar però sense despertar-me cap devoció especial. Segurament aquesta certa indiferència va ser la promotora de la grata, cúbica i acolorida sorpresa. Pet Shop Boys ens van oferir un espectacle en tota regla que em recordava més als últims concerts multitudinaris tipus Camp Nou o Sant Jordi, que no pas als concerts concentrats i sovint no òptimament sonoritzats de festivals primaverals/estiuencs, on la calor i la cervesa no ens aporten precisament les fantàstiques sensacions tan anunciades en el marc de les Balears. Resumint: més d’hora i mitja de concert amb projeccions ben trobades, coreografies genuïnes en consonància amb el vestuari, un so net i impecable i grans dosis d’humor i bots!
contraportada 