Les canes de Charles Spencer Chaplin

by

Recentment em vaig trobar amb algunes fotos del precursor del que avui podem dir cinema ja bastant gran i sense la seva caracterització típica del vagabund Charlot. Em pregunto perquè la imatge de Chaplin gran o dedicant-se a les desventures del drama en el cinema xoca tant. Em pregunto si això es deu a la incapacitat d’empassar la seva falta de vitalitat i les seves canes i arrugues o si simplement a la dificultat en acceptar-lo sense el característic vestit, bigoti, barret i bastó.

O més: em pregunto si realment podem identificar a Chaplin. No ho crec. És un més de les icones que estem acostumats a exaltar sense tenir idea del què significa (no és que això el faci menys genial). Jo tampoc crec que la tingui, però recentment em vaig impressionar amb tot el què realment pot significar Charles Chaplin i vaig quedar bocaoberta amb el seu caràcter polifacètic.

Del brillant vagabund Charlot (com és conegut en la majoria dels països) al director crític de la modernitat, política i guerres – que va ser expulsat dels Estats Units – es va transformar en un senyor de canes interpretant papers dramàtics i dirigint a Marlon Brando, Sofia Loren i Tippi Hedren. Chaplin pot ser molt més que el mite del Charlot.

Per a submergir-se més encara en el cinema i convertir-se en més que un actor bo, va construir el seu propi estudi, va aprendre a muntar les pel·lícules fins al punt que els químics del seu laboratori feien poc més que revelar els rotllos de pel·lícula. Va ser creador de textos corporals d’impressionar el món, ple de pantomimes i expressions inigualables.

El seu treball com a director va arribar a nivells de dedicació i perfeccionisme fins al punt que interpretava ell mateix tots els papers dels altres actors. Tippi Hedren va arribar a dir que ell obstaculitzava en l’escena, interpretava tots els papers tal qual li agradaria que fossin fets i deia: Bé, ara ho podeu fer vosaltres. “I clar, ningú podia fer-ho com el Mestre. Marlon no ho suportava.”, en paraules de Hedren.

La seva genialitat i caràcter al final ho va allunyar de molts. I la seva venjança va ser la mort del Charlot, en Candilejas (1952).

Anuncis

Etiquetes: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: