Archive for Juliol de 2010

Un estiu a Barcelona pels barcelonins. Desavantatges avantatjosos

Juliol 31, 2010

A tots aquells barcelonins que vareu maldar la vostra sort en el moment de saber que us quedaríeu tot un estiu a la ciutat comtal, és moment de fer-vos saber que sou uns privilegiats. Perquè us penseu sinó que darrera de Londres, París i Roma Barcelona és la quarta ciutat turística europea? Per la paella pot ser, però pels toros estem d’acord que ja no.

Us vull obrir els ulls, fer-vos conscients que fa goig, tant si treballeu com si no, estar-vos tot un estiu a una ciutat plena d’avantatges. Anem a pams. Primer de tot, el trànsit deixa de ser un problema. Sí estimats i estimades, sembla increïble, però és cert. L’afluència de vehicles a l’àrea metropolitana pot arribar a baixar a més de la meitat, el que permet quedar-nos una estoneta més al llit i fer realitat els tan desitjats cinc minutets més…

Conseqüència d’això aparcar ja no serà tota una odissea, ja que han augmentat  les possibilitats de trobar plaça buida. Però ara bé el millor de tot:  poder deixar el cotxe a la via pública un cop hem arribat al nostre destí, serà gratuït! Bé, no del tot però gairebé. El 77% de les places de zona blava seran gratuïtes durant el més d’agost. El cas de la zona verda és un xic diferent: continuarà mantenint les condicions d’exclusivitat i preferència per als residents.

Ben mirat, potser no és tan bona idea forçar les ganes de quedar-se a Barcelona veient aquest panorama. Mirem la cultura, oh Barcelona!, rica tu ets d’entre totes les ciutats en art, música i entreteniment. Perdre’s en un laberint al CCCB, gaudir d’una peli de terror a les piscines Picornell, sentir els directes musicals que ofereix el San Miguel Mas i Mas Festival, descobrir el món de Barceló que ofereix el CaixaFòrum i el Centre d’Arts Santa Mònica, són només algunes de les opcions disponibles per amenitzar tot un estiu d’intensa calor a una ciutat, que no hem d’oblidar… té platja!

Així que afortunats i afortunades que us quedeu a la vostra estimada ciutat sense fer un viatge de vuit hores d’avió, welcome to Barcelona, tant si us agrada com si no.

I ho diu, una que no té més remei que quedar-s’hi 😉

Anuncis

No segueixis el ramat… descobreix el gen cultural de la teva empresa

Juliol 28, 2010


Les empreses i institucions són ens orgànicament implicats en les societats en què viuen i amb els ecosistemes humans que les composen. Cada dia més, les empreses exerceixen també la seva ciutadania. Totes tenen un rol social des del moment que creen ocupació i fan alguna activitat que té una transferència en les nostres vides, per tant, provoquen canvi social.

El treballador i també el consumidor, a més, és cada dia més exigent amb les empreses i institucions, a les quals demanen transparència. Tant per a la captació i fidelització de talent intern com per al manteniment i ampliació dels clients dels serveis o productes que ofereixen, és imprescindible que l’empresa interactuï socialment. Cal que tingui ànima, personalitat, el que s’anomena el fet diferencial o – com nosaltres li volem dir – el bagatge genètic de l’empresa.

Amb aquests dos últims anys de crisi, les empreses i institucions han deixat de banda la seva ànima, el seu fet diferencial i, la gran majoria d’elles, han apostat pel camí del curt-terminisme, del mínim retorn immediat, encara que aquest hagi perjudicat la rendibilitat i valor de marca que durant tants anys s’havia treballat. En aquests últims anys doncs, s’ha competit per preu en productes i serveis, i s’ha reduït dràsticament les plantilles sense massa planificació del talent que calia preservar ni massa dedicació a cultivar la motivació d’aquells que quedaven. Aquesta tendència compartida per tothom i que té l’origen en la por i l’immobilisme ha afectat fortament el valor de les marques.

I com aconseguirem tornar a recuperar la motivació interna i el valor que a la marca atorgaven els públics externs? Cal trobar nous elements estratègics diferenciadors per a les empreses. Elements que siguin pertinents a una època social post-traumàtica, que no poden ser ostentosos ni tampoc gratuïts. S’exigeix a les empreses i institucions coherència. Per tant, l’element diferenciador ha de ser pertinent, coherent i consistents amb uns valors de marca prèviament existents que s’han vist afectats per la conjuntura econòmica i social.

Històricament les empreses i institucions s’han diferenciat pel producte o servei que ofereixen. Fa ja anys que el que diferencia una empresa i institució és el seu capital humà i el tracte al client. Els serveis o productes cada dia són més uniformes, l’element de diferenciació està doncs en el COM i no en el QUÈ. Com fem allò que fem, què ens mou, cap a on anem, quina és la nostra identitat, la nostra ànima és el que avui dia volen saber els nostres clients, interns i externs.

La missió, visió i els valors d’una empresa avui dia no es poden expressar només en paraules. Aquests han d’estar present sobretot en les accions de l’empresa. La gent reconeix els valors a través de l’experiència, no llegint-los en la memòria corporativa. Crear una cultura corporativa compartida parteix de com aquesta es viu internament i donar valor extern a una marca també parteix de l’experiència. Hem de complir i excedir la nostra promesa de valor per tal de generar lleialtat – el públic intern i extern és cada dia més infidel i, per tant, hem de dedicar molts més esforços a aconseguir l’aliniament de valors – i generar boca a orella.

Però com aconseguim avui dia sorprendre i generar valor?
En els darrers anys les empreses i institucions han treballat la seva identitat social a través del sentiment de pertinença amb una comunitat concreta (Llet Nostra), a través de l’RSC (La Fageda), a través de la innovació i creació de tendència (Apple, Ikea), l’Ecologia (Iberdrola)… Aquests són encara aspectes vàlids, però han passat a ser una commodity. Si els tens “se li suposa”, però si no els tens està clar que penalitza molt. Així que l’aposta social, ecològica, de pertinença ja no diferencia, no sorprèn.

Quines necessitats socials hi ha?
La gent necessita ser part d’alguna cosa, sentir emocions, viure experiències. Aquelles marques que aportin aquests elements de manera diferencial segur que tindran una promesa de valor innovadora. I el que és important avui és que no només cal treballar aquesta diferenciació experiencial i participativa per al públic extern sinó també – i diríem, sobretot – per al públic intern. I, anant més enllà, ambdues han de ser coherents amb el gen cultural de l’empresa i els valors de marca.

En aquesta proposta innovadora per a les empreses d’una aliança amb la cultura per generar valor de marca està treballant A Portada… properament en sabreu més… Mentrestant, que passeu molt bones vacances d’estiu!

Rius de tinta

Juliol 8, 2010

Vagi per endavant que el Mundial de Futbol el segueixo de lluny, de força lluny perquè no m’interessa i evitar-lo del tot és impossible. Però enguany em té captivada la noticia freak (però freak de veritat!) de tot aquest mundial: un pop.

El famosíssim Pop Paul està en boca de tothom, fins hi tot de ministres que demanen que s’obri la veda perquè ningú se’l mengi. Fent una cerca a Google podem trobar gairebé un miler de noticies que parlen del pop, infinitat de vídeos, fotos i pàgines web i grups de Facebook sobre Paul.

Això del mundial no anava de futbol? D’onze contra onze jugant amb una pilota en un camp? Sincerament jo ja no entenc res i em limito a seguir mirant el Mundial de lluny, de molt lluny i a pensar que diria el pop si pogués sortir de l’aquari, consultar Internet i dir-hi la seva sobre els rius de tinta que s’estan escrivint sobre ell. Si em permeteu fer cefalòpodes ficció, crec que la seva frase seria: esteu com un llum de ganxo!!! I tindria tota la raó del món (aquàtic).

Pop Paul

Pop Paul

Dicotomies de la indústria musical

Juliol 7, 2010

Els dies 17 i 18 de juny de 2010, 1.200 professionals de la indústria musical van passar pel Sónar Pro, una de les línies d’activitat del Festival Sónar 2010. El Servei de Desenvolupament Empresarial de l’ICIC, com cada any, se suma a aquesta iniciativa, entre les activitats de la qual enguany, s’hi trobava una conferència en format debat titulada “Fans’ love for music o El poder del marqueting viral a través de les xarxes socials”. Els ponents: Laura González, directora de Facebook Espanya, Mike McCready, de l’empresa Music XRay i Isaac Marcet de PlayGround.

El més interessant de la trobada va ser la controvèrsia entre les diferents opinions que es van generar entre experts en màrqueting i comunicació, discogràfiques i professionals de la música presents com a públic, envers algunes de les dicotomies que els últims temps s’estan produint dins el sector musical.

La primera tractava sobre la quantitat de fonts informatives que mouen el sector. La quantitat de mitjans, professionals o no, a través de tot tipus de formats imaginables, que es dediquen a parlar, comentar i generar informació sobre la indústria musical, ja sigui a nivell de cròniques, crítiques, comentaris de nous grups emergents, novetats discogràfiques, etc. Segons Isaac Marcet, aquest conglomerat d’informació genera un caos informatiu preocupant, entre professionals, que dediquen la seva vida laboral a destriar entre tota la informació, allò més rellevant per fer-ho arribar al públic, i un altre col·lectiu (podríem dir-li freak, sense sentit pejoratiu) molt expert en el tema, però no professional. És clar que, els resultats informatius d’ambdós col·lectius disten considerablement en la seva dedicació, objectius, ètica i estils. Ambdues vessants “informatives” formen part dels tentacles d’una mateixa estructura que es retroalimenta i està connectada permanentment. ¿On es troben els límits entre la informació professional i les opinions subjectives entre una notícia publicada a la versió digital d’un diari emparat pel nom d’una capçalera de referència, que és compartida via feisbuc per milers d’usuaris, acció de la qual se’n desprèn un post al blog d’una discogràfica i que a la vegada ens arriba comentada com a tweet per una revista digital minoritària del sector nodrida de la subjectivitat d’un enginyer tècnic fanàtic de la música? Seguir blocaires del sector o escoltar les llistes de reproducció d’Spotify d’aquell amic que gaudeix d’un gust musical que envejo, no està renyit amb seguir llegint crítics, i professionals del sector de referència. Encara que tot es mogui dins el món subjectiu de l’art, cal distingir unes i altres fonts aprofitant l’avantatge de gaudir-ne indistintivament.

La mateixa dicotomia, entre professionals i amateurs, la trobem al negoci de la promoció. Les discogràfiques escullen els artistes i els seus canals de promoció, i encara que aquests darrerament es beneficien també les nous mitjans socials, no deixen de ser els experts en la matèria i els impulsors del negoci musical. Els experts valoren, escullen i promocionen professionalment als artistes. Darrerament, però, han aparegut fenòmens en el qual els artistes s’han catapultat sense l’ajuda d’aquesta professionals aprofitant els nous mitjans digitals, a través de gravacions casolanes, les xarxes socials i l’efecte viral que aquestes produeixen. Però quina permanència tindran? Com arriben a ser grup de referència i aconsegueixen no caducar entre tanta oferta? I realment, n’hi ha tants que ho hagin aconseguit respecte del total d’aspirants? Cal relativitzar i trobar en aquestes noves tendències una forma més d’arribar, no només al gran públic, sinó també als propis professionals, que més tard els poden fer créixer com a artistes en el negoci. El colofó del debat el va col·locar Mike McCready: “deixem als artistes ser artistes, ells són professionals de l’art, de la creació. Per la producció, promoció i màrqueting, existeixen altres intermediaris professionals que els ajudaran a arribar al gran públic”.

La coexistència de tota aquesta amalgama d’actors actius és indiscutible i la necessitat de la seva convivència també. Els professionals, ja siguin de la informació o de la indústria musical, exerceixen de filtre, tradicionalment, de quin cedé comprar i actualment també, de quin Myspace visitar. La proactivitat i el poder del boca-orella del gran públic és un valor innegable, però també ho és el paper d’aquell professional de ment privilegiada que ens empeny a cultivar-nos musicalment, que ha indagat en l’oferta i que ens descobreix nous projectes, nous sons, música bona i de qualitat. Si desprofessionalitzem el sector, la desorganització informativa i l’excés de propostes ens farà viure en un magma absolutament caòtic i fugaç, sense permanència, només d’entreteniment immediat que farà davallar a cadascuna de les noves propostes a l’oblit i a la vegada, a la ignorància del gran públic.

Google, una forma d’entendre el món

Juliol 2, 2010

Ahir vaig poder compartir una estona amb Michael T. Jones, dinamitzador de Tecnologia de Google i un dels fundadors de Google Earth. Va ser una estona força agradable, perquè vaig poder conèixer la filosofia i raó de ser de Google. La UOC el va convidar a la trobada anual d’Alumni, i abans va convidar la premsa a una trobada amb Jones.

Tots tenim la nostra opinió sobre Google i sobre totes les aplicacions generades a través d’aquest monstre digital, això sí, tots hi som usuaris o hi ha estat durant algun moment. El cercador Google i totes les seves aplicacions filles han fet canviar la manera de trobar la informació, de compartir-la; la manera d’aprendre i conèixer societat i noves cultures; la manera de veure el món i els carrers; la manera de viatjar, llegir, escoltar…

I d’aquests canvis a Google en són conscients, i així ho va explicar Jones. “El poder de la informació és permetre a tothom tenir la informació. Si algú vol trobar alguna cosa, nosaltres li ajudem a trobar-la. Ajudem els altres a trobar informació en webs que ja existeixen. Som únicament un vincle. Són dades que trobem i compartim”, d’aquest defineix la tasca que fa Google. “El nostre negoci està molt centrat en fer el que els usuaris volen i no el que Google vol; Google és un mirall del món”.

Aquest desig d’una societat més informada no és una qüestió únicament de negoci, és una ambició per fer canviar la societat, incrementar la potencialitat del nostre cervell, augmentar l’esperança de vida i sobretot ser més feliços.