Archive for Setembre de 2010

Fem un diari ARA?

Setembre 30, 2010

Estem seguint tots la gran expectació que ha aixecat el proper naixement del diari ARA. Una expectació que segur que respon a diversos aspectes. El primer és la sorpresa: en un moment de forta crisi de model de negoci als diaris del país, de desaparició i concentració de capçaleres (amb la unió d’Avui i El Punt com a fet recent més destacat) i de periodistes sense feina, sorprèn sens dubte aquest projecte per agosarat i per anar contracorrent. El segon és l’ambició del projecte: forta subvenció pública, grans inversors privats, grans periodistes i empresaris catalans que li donen suport…

Volem felicitar als impulsors d’aquest projecte per l’empenta, gosadia, entusiasme i aposta per la viabilitat dels mitjans de comunicació. Ens congratulem d’una nova capçalera en català. Els llegirem amb atenció.

Oriol Soler, conseller delegat del grup Cultura 03 i president del diari ARA, ha ofert avui una xerrada a diversos directius de comunicació de l’associació DIRCOM en què presentava els objectius i motivacions d’aquest diari. En el butlletí d’octubre-novembre d’A Portada publiquem també una entrevista amb el director del diari, Carles Capdevila.

Oriol Soler comentava avui en la seva presentació, que no tenien pressa per tenir un gran nombre de lectors, que el seu era un projecte de llarg recorregut, una aposta innovadora per un diari multiplataforma adaptat als nous temps i nous lectors. El diari anirà adreçat, sobretot, a col·lectius com els mateixos periodistes, els educadors, els emprenedors i l’àmbit de la cultura i l’oci. Ens congratulem que la cultura recuperi el paper central que pensem que ha de tenir en un diari nacional i de l’aposta del grup per la revista Time Out, ara dirigida per l’amic i excel·lent periodista Andreu Gomila.

Soler parlava avui d’un diari ambiciós, proper, modern, amb sentit profund i afirmava que era un projecte ideològic. “Volem construir des del diari la Catalunya del futur”… Ja sé que pecaré d’innocent si dic que m’estimo més que el nou diari ARA prioritzi el relat i anàlisi veraç de la realitat més que no pas l’opinió i vocació d’influència. Pot donar la sensació que neix un nou diari que sap què vol dir abans de que passi.

Petita feina per a pallasso vell

Setembre 30, 2010

Tres pallassos es retroben en una petita sala d’espera per realitzar una audició. Amb aquesta escena comença l’obra “Petita feina per a pallasso vell”, on es pot veure com els tres pallassos, reflex del que eren abans, veuen aquesta audició com la seva última oportunitat.

L’espectacle, dirigit per Ramón Simó, mostra les esperances i il·lusions dels personatges, i a la vegada la frustració de sentir-se oblidats i passats de moda. Entre ells, s’intenten persuadir els uns als altres per demostrar quin pallasso és millor. A l’hora d’aconseguir la feina tot s’hi val: cops baixos, amenaces, adulació, hipocresia… Ben aviat descobrim com la seva amistat no és tan forta com per a suportar les ànsies per aconseguir la que probablement serà la seva darrera feina.

Aquesta és una comèdia que ens fa esclatar de riure i que no ens deixa indiferents amb les seves absurditats i les seves ànsies de reconeixement. Observem i admirem, com nens petits, com els pallassos realitzen els trucs de les actuacions però a la vegada som espectadors privilegiats en l’espectacle del patetisme de les seves vides artístiques ja a les acaballes.


La Mercè 2010

Setembre 28, 2010

La frase que més he escoltat aquests dies és: “No tinc temps per tot!!” i és que enguany a la Mercè teníem propostes per a tots els gustos, el BAM amb la seva oferta que feia de Barcelona un gran escenari, el BAC, amb l’aposta per les arts de carrer al Parc de la Ciutadella, el circ al Castell de Montjuïch, la dansa,… passacarrers, correfocs, castellers, geganters, manifestacions… Barcelona gaudia del carrer i el carrer també gaudia. He vist una ciutat viva i feliç d’estar al carrer. El que em sorprèn és perquè durant la resta de l’any es privatitza tant el carrer, els músics ja no tenen el seu espai (si no és amb el carnet corresponent i al que no tothom hi te fàcil accés), els grups de teatre
tampoc no poden improvisar i en general fins i tot els mendicants tenen prohibit de fer-ho a resultes de la Ordenança Cívica que, com a la resta de ciutats, practica la política de “tolerància zero” contra tot el que no jugui a ser un model de ciutat aparador, més pensada pels turistes que per la gent que hi vivim.
A la Mercè hem tingut de tot, fins i tot manifestacions, com la de dissabte a les 17:00h que era una alternativa per a totes aquelles
persones que no poden fer vaga el 29. A les 20:00h fins tot es va okupar el Banc Espanyol amb el lema “La banca ens asfixia, la patronal
ens explota, els polítics ens menteixen, i CCOO i UGT ens venen”. També hi ha hagut propostes de fer vaga de pagar hipoteques, lloguers, vaga de veure la TV i d’altres.
I és que a Barcelona hi conviuen diferents maneres de pensar i de fer i hauríem de no oblidar tota la gent que no està d’acord amb el model de ciutat que s’està construint.
La ciutat surt al carrer amb ganes de festa, de passar-ho bé, de mostrar la creativitat, de viure i de fer sentir la veu. La Mercè ens en
dona la oportunitat i ens agrada! Però i la resta de l’any?

Troballes increibles al s.XXI

Setembre 23, 2010

Sembla que tothom s’ha posat d’acord per descobrir peces d’art inèdites. Avui mentre feia el cafè he llegit que s’ha descobert un dibuix de Picasso a la Fundació Fabre, després a la tele, he vist que s’ha identificat un quadre de Brueghel al Museu del Prado. Fa uns dies tots vam ser testimonis de la descoberta d’una partitura de Cosi fan tutte de Mozart. I quan menys t’ho esperes els d’Atapuerca han descobert un ós – sempre més vell que l’anterior, és clar. Estem fets així, necessitem trossets de realitat, productes comercials que ens mantinguin desperts, fites, marques, i els mitjans ho saben. I en tot aquest panorama d’impactes mediàtics la realitat és ben diferent. L’altre dia parlava amb un director orquestra jove que treballa des de fa molts anys com a director titular a Ucraïna. M’explicava que cada any acostuma a estrenar un gran nombre de peces de compositors catalans al seu festival. Compositors que formen part del patrimoni cultural català. Durant aquests anys ha estat impossible desplaçar-los a Ucraïna amb algun tipus d’ajuda, ja que les subvenciones només es destinen als intèrprets catalans -que d’altra banda interessa promocionar internacionalment. Quina tasca s’està duent a terme per recopilar i difondre tot el nostre patrimoni musical? Alguns segells com Tritó o editorials com Le Boileau fa molts anys que desenvolupen aquesta tasca. Cal una reflexió de país sobre com protegim la nostra cultura, i la cultura no és únicament una llengua, és tot el pensament creatiu i l’expressió artística d’aquell que és català.

“Eduardo Aldán sí existe”

Setembre 23, 2010

Ahir era un dimecres qualsevol, d’eixos que no saps si posar-te jaqueta o hawaianes, agafar el paraigua o les ulleres de sol… un dia de setembre, vaja. Després de tot el dia tancat a l’oficina vaig baixar passejant fins el Club Capitol, a la Rambla. “Espinete no existe” d’Eduardo Aldán m’esperava.

Sincerament no sabia massa bé què anava a veure. Sabia que era un monòleg, sabia que parlaria dels records de tots aquells xiquets que vam viure la transició i els 80, sabia que havia estat a Madrid durant 5 anys amb el mateix espectacle…

Va ser una hora i mitja de tornar a viure aquells records que tenia emmagatzemats en el més profund del meu cervell i del meu cor. Reviure escenes quotidianes i esdeveniments importants de qualsevol xiquet, tot durant 90 minuts de riures inesgotables i inacabables, aplaudiments i palmes descompassades, pell de gallina i alguna llagrimeta provocada per l’atac de riure o per l’efecte teletransportador de les paraules d’Aldán.

Voldria explicar-vos-ho tot, fil per randa, però no ho puc fer, és millor que l’aneu a veure al Capitol, a la sala Pepe Rubianes concretament.

Gràcies Eduardo per convertir un dimecres de setembre en un dia fantàstic. Gràcies.

Visita fugaç al Festival de San Sebastià

Setembre 22, 2010

Donosti és un dels pocs llocs que conec que tot i amb un cel gris i amenaça de pluja no perd el seu encant, un dia ennuvolat no empobreix el paisatge de la platja de la Kontxa o l’ambient dels carrers de la part vella. Passejant a la vora del mar cantàbric arribarem al conegut Peine del Viento, l’escultura del basc Eduardo Chillida que s’adapta de tal manera en el paisatge del salvatge cantàbric, que no podem imaginar l’absència de les tres escultures. Després de fer la foto de rigor, desistint de les manobres per encabir les tres escultures a l’enquadrament de la nostra càmera, girem cua i travessem la platja d’Ondarreta, seguint per la Kontxa i fins arribar a veure el Kursaal. Si arribem “al cubo”, tal i com diuen els donostiarres a la seu principal del Festival, de nit el trobarem il·luminat de groc i decorat amb unes grans lletres que anuncien que ens trobem a la 58 edició del Festival de Cinema de San Sebastián. D’aquesta manera, el paisatge del Kursaal il·luminat es converteix també en parada obligatòria si volem tenir una foto representativa de la nostra visita a Donosti. Un cop allà, avancem pel pont il·luminat per fanals que ens porten per una catifa negra a les principal sales de cinema.


Aquesta capital del cinema mundial acull cintes de tot el món i aquest any tres pel·lícules catalanes estaran presents a la secció oficial: Elisa K; Bicicleta, Cullera, Poma i Pa Negre, que de moment estan deixant molt bones impressions entre el públic i la crítica. La representació que tenim doncs, deixa palesa la qualitat del cinema al nostre país. La secció Oficial es completa amb títols espanyols com El Gran Vázquez o la basca Aita i films provinents d’Argentina, Japó, França, Alemanya, Mèxic o Corea del Sud, entre d’altres. Tot i que l’expectativa del festival es troba en aquests títols, entre els que es troba el guanyador de la Concha de Oro, personalment quan vinc al Festival prefereixo veure els films de la secció Zabaltegi, que normalment seran més difícils de veure en cinema.

Malauradament, al  festival d’enguany he pogut veure molt pocs films, però puc recomanar especialment Abel, dirigida pel també actor Diego Luna i Rompecabezas, un film que ja es va poder veure a l’edició anterior del festival dins de la secció Cine en Construcción. Els dos films, provinents de llatinoamèrica contenen un esperit positiu i una qualitat d’històries que deixarà als espectadors amb molt bon sabor de boca.

A més, la 58 edició del Festival presenta una retrospectiva completa a l’obra del director Don Siegel, creador d’obres de serie B i impulsor de la carrera de Clint Eastwood com a actor i director. Una revisió de l’obra del director que va tenir gran influència sobre el cinema de gènere amb un punt de vista inconformista al llarg de tres dècades.

Després de pocs (massa pocs) dies al Donosti Zinemaldia no puc evitar esperar amb encara més ganes el Zoom Festival Europeu de Cinema per a Televisió que es durà a terme del 3 al 7 de novembre a Igualada i que promet també aportar films de gran qualitat, en aquest cas a l’àmbit de les tvmovies, un gènere en alça en aquests últims a Espanya i Europa.

Per Laia Otero