“Eduardo Aldán sí existe”

Ahir era un dimecres qualsevol, d’eixos que no saps si posar-te jaqueta o hawaianes, agafar el paraigua o les ulleres de sol… un dia de setembre, vaja. Després de tot el dia tancat a l’oficina vaig baixar passejant fins el Club Capitol, a la Rambla. “Espinete no existe” d’Eduardo Aldán m’esperava.

Sincerament no sabia massa bé què anava a veure. Sabia que era un monòleg, sabia que parlaria dels records de tots aquells xiquets que vam viure la transició i els 80, sabia que havia estat a Madrid durant 5 anys amb el mateix espectacle…

Va ser una hora i mitja de tornar a viure aquells records que tenia emmagatzemats en el més profund del meu cervell i del meu cor. Reviure escenes quotidianes i esdeveniments importants de qualsevol xiquet, tot durant 90 minuts de riures inesgotables i inacabables, aplaudiments i palmes descompassades, pell de gallina i alguna llagrimeta provocada per l’atac de riure o per l’efecte teletransportador de les paraules d’Aldán.

Voldria explicar-vos-ho tot, fil per randa, però no ho puc fer, és millor que l’aneu a veure al Capitol, a la sala Pepe Rubianes concretament.

Gràcies Eduardo per convertir un dimecres de setembre en un dia fantàstic. Gràcies.