Archive for Mai de 2011

MÀNAGERS I ARTISTES

Mai 16, 2011

El bon mànager
Un bon mànager és aquell que l’únic que fa es ‘suportar” l’artista, en el sentit, està clar, de donar suport a les seves necessitats. Això implica dir-li gairebé sempre que no als seus capricis i intentar que de tant en quant es puguin pactar qüestions de feina.

Repartiment de tasques
Tenir idees, compartir-les i que els artistes escoltin i agafin alguna. Donar forma, posar en marxa i col•locar en els circuits aquelles que es considerin viables. Del que es tracta és de que els projectes tinguin demanda, si no és així, per molt bones que siguin les intencions, això s’acaba ràpid.

Implicació personal o relació purament comercial
T’impliques i et compliques. No hi ha més remei, perquè si no hi ha aquesta entesa, aquesta trobada i aquests préstecs entre uns i altres, és molt difícil treballar. Els acords i els ajustaments han de ser previs. Així i tot apareix el caos, les coses s’emboliquen i es barregen sentiments i negoci: primer avís de l’explosió. La química és important i la física, imprescindible. Són matèries a estudiar per ambdues parts, en cas contrari, les relacions es curtcircuiten: per gaudir, és necessari fregar-se.

El mànager a la recerca de l’artista
Normalment la trobada es produeix en el fons del mar. Qui aguanta la pressió de l’aigua i surt il•lès, és un bon artista. A vegades ensopegues amb algun personatge amb ínfules de geni incomprès. Artistes i creadors, no molts. Que tinguin àngel com per omplir un escenari amb la seva presència, menys. Hi ha un gran planter de bons intèrprets i competents directors, però àngels, pocs. Mentre un s’ho pugui manegar tot sol, millor. Al cap i a la fi, mànager ve de manegar…, així doncs, és millor no ficar-se en camisa d’onze vares i que l’artista s’ho munti tot sol, evitarem problemes. Ara bé, quan l’art genera feina suficient com per necessitar un cop de mà, llavors sí, encara que n’hi ha que no es refien de ningú.

Convé tenir confiança en el mànager
En el moment en què hi ha diners pel mig, el tema ha d’estar molt clar i els contractes ben supervisats per les dues parts. I millor no signar exclusives amb cap artista, encara que aquest ha de tenir total accés al que es negociï en el seu nom. La confiança s’explicita en el contracte verbal, que en realitat és l’únic que serveix, perquè quan es trenca la baralla tant se val, s’ha trencat i punt.

Què l’interessa a un mànager d’un artista
Que olori a si mateix, que tingui sabor propi, que traspui personalitat, caràcter i que no mimetitzi però sí es fixi en els mestres. Que pugui robar però mai copiar. Un ser singular que sigui capaç de beure del seu propi brou.

La difícil tasca d’un mànager
La part més difícil és convèncer la institució, l’entitat, l’ajuntament, el promotor, qui organitza una festa o un festival, qui gestiona un circuit…, que val la pena que programin els artistes que tu creus que han d’estar allà.

Cal disposar de mans lliures
Sí, perquè si les mans no estan lliures significa que estan lligades. I si estan lligades, millor no moure’s. Hi ha managers i artistes que haurien de visitar cada mes la sastreria, així els podrien fer un vestit a mida.

Un mànager pot modelar el concepte d’un grup
Millor que no el modeli. Fins i tot el pa es queixa quan se sent assetjat. L’ideal és l’entente cordiale, que les coses funcionin mitjançant la trobada. La gent és molt difícil modelar-la, especialment l’artista que té personalitat pròpia. Si t’ofereixen or i la possibilitat de guanyar molts diners, no t’ho creguis, la loteria toca però és un fet extraordinari que s’acosta a allò dels pans i els peixos. Ser creient costa molt i de miracles n’hi ha pocs. En aquest tinglado veus passar vaques grasses i vaques magres, si vols munyir molt la vaca, la llet s’acaba i el negoci se’n va en orris.

Com es reparteixen els diners
Depèn. Si l’únic que té és un despatx i es dedica a rebre trucades per contractar artistes, el mànager se sol portar un percentatge que oscil•la entre un deu i un vint per cent. Ara bé, si els acords amb l’artista van més enllà i inclouen administració, gestió econòmica, assumptes de la seva carrera professional, imatge, promoció…, aleshores la cosa canvia. Perquè es tracta de donar cops, unes vegades dones cops a la taula i d’altres dones cops als morros. A base de cops vas aprenent. Això significa que hi ha mànagers que poden portar-se fins al vuitanta per cent. Aquesta és l’espècie que es creu que en poc temps pot fer-se milionària a costa dels artistes. Després acaben corrents per creuar la frontera amb Portugal.

Quant costa un espectacle
Quan ofereixes, marques un caixet, i si no te’l discuteixen, queda fixat l’import. No és aconsellable marcar en funció de qui sigui el sol•licitant. En aquest aspecte s’ha de ser molt seriós. El ritme el marca la demanda.

Solució als desacords
En una reunió a l’Hospital Clínic, connectats a un munt de gomes, amb respiració assistida i tots dos fets una piltrafa. No s’ha d’arribar a aquest extrem, abans s’ha de parlar, s’ha d’acordar i saber tallar a temps. Millor prevenir, perquè a vegades és pitjor el remei que la malaltia. A l’hospital gairebé mai hi ha remei.

Els bons nous grups
Hi ha bon planter i gent que no se n’entera. Un grup nou ha de tenir uns ancoratges artístics i musicals molt potents com per poder diferenciar-se en aquest món que tendeix a fer-nos a tots iguals en el pitjor sentit de la paraula. Iguals en gustos, en estètiques, en la forma de vestir, de cantar, de sentir. Hi ha cada vegada més pressió. El curiós és que segueix havent-hi joves que creuen que per autoconsiderar-se artista, el país on ha nascut o resideix, ha de mantenir-lo i pagar-li el pis i les seves guilladures. A aquests talents algú els hauria d’explicar la duresa del sector.

Imatge i art
La imatge el que dóna és son. La imatge desprèn unes partícules que fan que la gent es quedi fregida. Hi ha molt artista que només sap mirar-se al mirall, arrissar-se el cabell o posar-se perruquins. Qui és de veritat i busca mostrar-se i compartir no és un model. Els models, a la sastreria perquè els prenguin mides.

El futur de la indústria cultural
El futur està lligat als objectes voladores no identificats. Alguna cosa s’haurà de fer, perquè el problema és que molts es moren d’avorriment i no tenen imaginació per inventar-se coses que aportin res de nou a la faràndula. S’imposa la trempera a la ganduleria. Preferible treballar passant-s’ho bé que passar l’estona treballant. Ara les grans companyies ho integren tot, però s’ha d’estar a l’aguait perquè pot ser que hi hagi gat amagat en aquestes corporacions. I alerta, perquè els gats es posen rabiosos i fan por. Compte amb els experiments de laboratori!

Definició del sector
És un caos organitzat que consisteix en compatibilitzar una dosi d’anarquia constructiva amb cert rigor i que no té res a veure amb la rigidesa. Es mantenen els qui practiquen la flexibilitat, la que permet adaptar-se a cada moment. També influeix el factor sort. A aquells que gosen muntar empreses de tracte amb artistes els ha de beneir el destí, exactament igual els ha de passar als artistes que miren de tirar endavant amb l’empenta de les empreses del sector de la cultura.

Perspectives de futur
Les perspectives, tal com van les coses, són que la SGAE ho compri tot, que segueixi amb la seva política d’expansió competint a tort i a dret amb la seva idea d’assegurar-se una llarga vida. Ja que han adquirit l’Scènic de Barcelona, farien una gran labor quedant-se també amb el Palau, el Liceu i L’Auditori, i que aquests consorcis passin a mans de la Fundació Autor o de l’Acadèmia de la Música…, així podrien aguantar les masegades que portarà la crisi i els seus ajusts.

El negoci de la música
El negoci de la música es clavarà una trompada contra el mur de Berlín. El mur va desaparèixer el 9 de novembre de 1989, encara que roman dins dels límits dels nostres caps. La pitjor presó és la que et tenalla en el teu interior i el policia perfecte és aquell que està dins de nosaltres. No creiem en la llibertat, ni en la creativitat, ni en la bogeria. Els mateixos gossos amb diferents collars continuen portant les regnes del negoci. Ells van en busca del precipici, darrere anirem tots els demés. No es poden vendre duros a quatre pessetes i aquest joc ha estat l’habitual. Estem en un moment de canvi molt important. Avui la indústria discogràfica està en franca decadència. No sabem què ens portarà Internet i les noves tecnologies, tampoc si és possible que els governs, siguin del color que siguin, donin l’abast per seguir mantenint artistes sense públic. Cada vegada hi haurà més diferències entre qui és famós i qui és un mestre. L’excés de professionalisme ha perjudicat el negoci tant com la desmesura de l’amateurisme venut com excels. La tendència política, a més, sembla que només avala com cultural allò que fa l’estat. I segments socials de pes creuen que no, que els estats han de potenciar allò que emergeix de la base. ¡No tenim prou recursos per mantenir tanta mole sense vida i tants espais sense encant!

Lluís Cabrera Sánchez
President de la Fundació Taller de Músics

Tres passos endavant i un (de gran) enrere

Mai 16, 2011

La Constitució recull al seu article 14 que tots els “Espanyols son iguals davant la Llei, sense que prevalgui cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstancia personal o social” i l’article 23 proclama que “els ciutadans tenen dret a participar als assumptes públics directament o mitjançant representants, lliurement escollits a les eleccions periòdiques per sufragi universal”.

Aquest diumenge la majoria de catalans i catalanes podrem exercir el nostre dret a vot, de manera secreta i lliure. Només un col·lectiu que està sent discriminat per “una condició personal” no ho podrà fer: són les persones cegues.

El 14 de març de 2004, coincidint amb les eleccions generals al Congrés dels Diputats, un grup de persones de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec posava en marxa una reivindicació: el dret de les persones cegues a poder exercir el seu vot a dret com qualsevol altra persona, és a dir, sense necessitar de confiar el seu vot a ningú altre, cosa que vulnera el dret al vot secret i fins hi tot podria vulnerar el dret a la llibertat de vot, en segons quins casos.

Tres anys més tard, l’any 2007, el Congrés i, després, el Senat aprovaven una modificació de la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) que donava llum verda a implantar un sistema que permetés votar a les persones cegues amb igualtat de condicions. Aquest sistema, ja ha estat vigent en diferents comicis, com per exemple, a les eleccions al Congrés dels Diputats del 2008, a les del Parlament Europeu de l’any 2009 i a les del Parlament de Catalunya del 2010, entre d’altres.

El kit de vot accessible

Es tracta d’un sistema relativament senzill. La persona invident sol·licita un kit de votació accessible per telèfon i el recull a la seva mesa electoral el dia dels comicis. El kit inclou tants sobres etiquetats amb braille com partits es presenten, unes instruccions també en braille i un darrer sobre també etiquetat en braille que conté el sobre de votació normalitzat. L’únic que ha de fer la persona cega és buscar el sobre amb la seva preferència política, extreure’n la papereta normalitzada, introduir-la dins del sobre de votació i votar normalment com qualsevol altre ciutadà. És un sistema que malgrat que no preveu el vot anticipat per correu, ha resultat una bona solució per resoldre una mancança que tenia el nostre sistema electoral.

Kit de votació accessible

Persona invident fent servir el kit de votació accessible a les Eleccions Generals del 2008

Però aquest diumenge els invidents no podran exercir el seu dret a vot amb igualtat de condicions. Les eleccions municipals no contemplen aquest mètode.

A principis d’any, el Govern espanyol va tornar a modificar la LOREG deixant els comicis municipals fora de la necessitat d’adaptar-los per a les persones cegues. Argumenta que el procediment és més complex, que no hi ha prou temps per produir els kits de votació accessible i, simplement, no planteja cap solució. Per tant, després de més de tres anys de lluita i de diversos comicis on tots els ciutadans podien votar amb igualtat de condicions, ens trobarem que aquest diumenge farem un pas molt important enrere. Ens tornarem a trobar amb un col·lectiu de persones que no tindran els mateixos drets que la resta.

I a més, es produirà una paradoxa important: a aquelles comunitats autònomes a on a més de votar a les eleccions municipals, es voti a les autonòmiques, les persones invidents podran votar autònomament i sense ajuda de ningú a les eleccions autonòmiques, però hauran de confiar el seu vot, a les municipals.

És possible una comunicació low cost?

Mai 9, 2011

Divendres passat, convidats per l’àrea de Cultura en Gira del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vam fer una sessió formativa sobre estratègies innovadores de comunicació efectiva que tenien un comú denominador: el seu cost reduït.

Com deia Albert Einstein, “En temps de crisi, només la creativitat és més important que el coneixement”.

I és per això, que vam recordar les bases de qualsevol estratègia de comunicació que se centren en: el posicionament, el missatge, els públics i els canals que tenim a disposició per fer arribar el nostre discurs a la societat, com ara els mitjans de comunicació.

Tot seguit, vam compartir les 10 claus per a una comunicació innovadora i eficaç que ens permeti abocar els mínims recursos per a un màxim retorn. I és que la part bona d’aquesta època de vaques magres és que hem d’aguditzar l’enginy i això ens fa ser més creatius i primar l’eficiència.

Així que, ja ho saps: FES-HO BÉ I FES-HO SABER.

“Innovar és una activitat de risc, el principal risc del qual és no practicar-la”

Mai 9, 2011

Philippe Delespesse, soci-director d’Inteligencia Creativa, va ser el convidat del Tast de Comunicació de maig d’A Portada. Una xerrada sobre innovació que va tractar de donar als assistents les 10 claus bàsiques per  liderar el pensament creatiu i la innovació a l’empresa.

A continuació, us llistem aquestes 10 claus:

1a. “Enfocar la innovació de manera estratègica: Què és innovar per a mi?”

2a. “Èsser referent del canvi de cultura”

3a. “Canviar l’estil de lideratge: passar de l’operatiu al lideratge innovador”

4a. “Tenir una metodologia simple i pragmàtica”

5a. “Fomentar i organitzar el pensament creatiu”

6a. “Saber transformar els reptes en noves preguntes”

7a. “Saber triar els perfils adequats per a cada pas del procés d’innovació”

8a. “Utilitzar l’estratègia de la taca d’oli”

9a. “Formar i preparar el nostre públic intern”

10a. “El camí es fa caminant”

 

Aquestes 10 claus van estar acompanyades per exemples molt gràfics i per una metodologia pròpia per ajudar a les empreses a innovar. Delespesse va animar a tots els assistents a usar aquestes 10 claus i la seva metodologia per començar a innovar, “proveu amb coses simples, no vulgueu ser molt ambiciosos”. Tot i que les seves 10 claus poder ser molt útils va recordar que “el procés perfecte per a la innovació no existeix” i que cadascú ha de fer el seu propi camí i sobretot anar provant i aprendre dels encerts però sobretot del les proves fallides.

Delespesse recomana la lectura de “The innovative leader” de Paul Sloane  si voleu saber més sobre els líders innovadors.

El Tast de maig va ser piulat a través de #tastcom, hashtag que es farà servir en els propers Tast de Comunicació i on podreu seguir en directe la conferència i fer les vostres preguntes al ponent.

Isaac Mao, el sharisme i el nou paradigma

Mai 6, 2011

És possible desenvolupar una nova societat basada en el neuroparadigma? Està l’escena mundial preparada per compartir més informació?

Isaac Mao i la seva teoria sobre el sharisme va donar resposta a aquestes preguntes plantejades a la Trobada d’Institucions i Empreses Associades UOC, d’aquest 5 de maig a Barcelona.

Isaac Mao, conegut bloguer xinès, director de la Social Brain Foundation, conegut per la seva teoria del sharisme –del verb anglès share, ‘compartir’–, que defensa que la societat pot ser més eficient i creativa si és capaç d’abandonar la reticència a compartir informació i idees. Fa anys que lluita contra la censura que el seu govern aplica en la xarxa. A més, afirma que el “sharisme serà la política de la pròxima superpotència global. No serà un país sinó una nova xarxa humana unida pel programari social”, però per fer-ho considera que refiar-se i confiar amb l’altre són necessaris per poder compartir.

El sharisme implica un canvi de paradigma, “en el sistema capitalista actual quan pensem en compartir pensem en donar, i llavors ens preguntem quan més compartim més perdem?”. Amb aquesta pregunta Mao deixa clar que compartir és una actitud i també una filosofia de vida, un canvi radical de manera de pensar, una teoria en creixement que en 10 anys estarà present a tot el món. El sharisme és l’esperit de l’era del Web 2.0, amb la promesa d’una nova filosofia a Internet. El sharisme pretén transformar el món en un cervell social emergent: un híbrid interconnectat de gent i software. “Som neurones en xarxa connectades entre sí per les sinapsis del software social”.

Les idees d’Isaac Mao van molt més enllà i augura la creació del “ShareBank”, una entitat virtual que comptabilitzarà el “compartir” individual de cadascun de nosaltres per donar-nos un crèdit posterior positiu per fer altres transaccions. És en aquest banc i en el rèdit posterior que dóna compartir, on les empreses han d’invertir, perquè per a Mao “és possible ser competitiu mentre es comparteix”. Una vegada més Mao reitera la importància de la confiança quan parla de la emprenedoria, “els emprenedors no volen compartir idees que puguin convertir-se en un negoci” i anima a tothom a fer-ho perquè la tecnologia, el web 2.0 i les xarxes socials ens ho permeten.

Us recomano dues lectures per ampliar aquesta informació:

Sharismo: una revolución de la mente d’Isaac Mao.

Ll’article de Dolors Reig a la pàgina 22 del número 1 de la Revista Mindware de la Fundació Cercle per al Coneixement.