Archive for gener de 2012

Reflexions d’un sector estratègic per a la recuperació de l’economia

gener 31, 2012

El sector de la comunicació i les relacions públiques juga un paper fonamental en la recuperació de l’economia i del benestar dels ciutadans. Actualment, malgrat la crisi, hi ha més de 1.000 empreses a Espanya, algunes d’elles amb una facturació per sobre dels 7 milions d’euros. Trobem tres tipus d’empresa: les multinacionals internacionals que van aterrar ja a unes dècades, les empreses de constitució estatal que s’han expandit sobretot cap al mercat sud-americà (les més importants entre el 2008 i el 2012) i les mitjanes empreses, que, des de la passió i vocació del seu equip han anat creant una xarxa de relacions i donant valor a una marca pròpia fins que, per propis mèrits, s’han fet un lloc al mercat.
En aquests moments  en què les preguntes i respostes sempre es plantegen des del plànol de la macroeconomia i les mesures polítiques basades en el consum i l’estalvi centre el debat, els diferents sectors ens hem de preguntar què pot fer créixer el nostre negoci en el mercat espanyol.
–    En primer lloc, l’equip. Si l’equip adquireix un compromís amb l’empresa aquest serà sempre el millor ambaixador , que, a més, serà el principal implicat en la venda del servei  ja que és qui està en contacte amb la realitat del dia a dia.
–    Segon, donant valor a la comunicació. Per a que ens comprin el nostre servei la comunicació s’ha d’entendre com un element indispensable i, per tant, s’ha cal fer pedagogia. Els polítics han de tenir en compte que per dinamitzar el sector de la comunicació han de professionalitzar la seva pròpia estratègia i prendre’s seriosament les seves habilitats com a comunicadors.
–    Tercer, dialogant. Creant ponts amb altres empreses, per crear projectes conjunts, per crear productes comuns. Els polítics han de facilitar aquest tipus d’associacions empresarials amb noves fórmules més flexibles.
Les petites- mitjanes empreses que es dediquen a la comunicació sovint compten amb professionals de gran vàlua que han apostat per un model d’empresa que per la seva pròpia idiosincràsia els permet:
–    Desenvolupar les seves habilitats competencials lliurament, aportant la seva creativitat en qualsevol procés de treball
–    Conciliar la seva vida professional amb la seva vida personal sense les pressions pròpies de les grans multinacionals i els seus mètodes per tarifar.
–    Treballar de tu a tu amb el client, amb el projecte, recuperant la relació humana Interactuar amb companys i professionals, així com amb els directius que són més propers, i, per tant, tenen més capacitat de transmetre el seu coneixement pel contacte diari.
I, aquesta és la clau per un bon servei, un equip preparat, cohesionat i amb vocació. Darrera de cada persona motivada hi ha una llista de projectes amb èxit. Allò de in mente sana corpore sano és ara en un equip content resultats excel•lents.

Anuncis

Spanair, la de tots?

gener 29, 2012


Es diu que un directiu mostra els seus dots de lideratge en èpoques de turbulències. I no cal dir que la gestió de la comunicació del tancament de la companyia aèria Spanair ha decebut.

Spanair, en la seva darrera etapa, s’havia distingit per una clara aposta per prioritzar una comunicació oberta i participativa. Un exemple clar va ser el “referèndum” entre treballadors i usuaris obert ara fa poc més de dos anys per escollir la nova imatge corporativa. El logotip que havia de ser la icona del lema “La de tots”. Fins i tot, Spanair havia llançat un espai interessant de co-creació i generació d’idees anomenat “Pon a volar tus ideas” i s’havia autoerigit com defensor de la participació i diàleg a les xarxes socials i a través del seu blog.

Però quan venen maldades massa sovint s’obliden els valors corporatius, les declaracions d’intencions i arriba la “realpolitik”. I Ferran Soriano – ja postulant-se de fa uns dies per dirigir un equip de futbol britànic – argumenta que s’ha hagut de fer així perquè “volar amb tants rumors suposava un risc”. És la rumorologia perillosa per la seguretat aèria?

Els directius d’Spanair han perdut una excel·lent oportunitat de ser coherents i de tancar la crisi amb honestedat i una bona comunicació interna. No es pot permetre que més de 2.000 treballadors directes (i un total de gairebé 4.000 indirectes) s’assabentin de la fi de la companyia per la premsa. No hauria de passar que l’única eina d’informació a l’usuari sigui un treballador desinformat i un full de reclamació. Xarxes socials mudes amb un únic missatge de comiat han evitat acompanyar usuaris i treballadors donant servei fins l’últim moment. La manca de diàleg i servei als social media, una comunicació interna nul·la i el silenci com a resposta (o màxim un missatge gravat) als canals habituals de comunicació no és un bon exemple de gestió de comunicació de crisi.

Una altra oportunitat perduda d’un cas de bona pràctica en comunicació de crisi.

L’Off dels mitjans de comunicació de proximitat

gener 10, 2012

El degoteig és constant, però no per això menys preocupant. En les darreres setmanes hem vist com Gavà TV passava a emetre només per internet i tancava les emissions en Televisió Digital Terrestre (TDT); com Televisió de l’Hospitalet deixava d’emetre; com Canal Nord, hereva de la històrica Televisió de Figueres, posava el punt i final anys d’antena o com Conca TV deixava d’emetre continguts propis i reduïa el seu pressupost un 80%. D’altres ciutats com Mataró, Blanes, Manlleu o Badalona, han aplicat la tisora als seus mitjans de comunicació públics. Aquests en són només alguns exemples del panorama que s’està vivint a la televisió local del país, però la ràdio tampoc no en queda exempta: Ràdio L’Hospitalet s’ha “salvat” pels pèls i moltes altres emissores de ràdio locals veuen com la seva continuïtat perilla.

Catalunya té molts fets diferencials, però un dels que potser menys bandera se’n fa –perquè ho tenim com a quelcom completament normalitzat i acceptat- és la gran riquesa de mitjans de comunicació locals i de proximitat que té. Amb gairebé dos segles de premsa comarcal i local, ens va semblar quelcom obvi que l’any 1978 naixessin les primeres ràdios lliures de la mà de col·lectius de tota mena. Les municipals naixien l’any 1979 de la mà de Ràdio Rubí, entre altres. Un any més tard Televisió de Cardedeu feia la seva primera emissió. Era el 7 de juny de 1980.

És evident doncs, que els mitjans de comunicació de proximitat són quelcom ben arrelat a la cultura del país i juguen un paper fonamental com a cohesionadors socials, com a agents del territori i com a informadors de proximitat. Un municipi amb mitjans de comunicació de proximitat és un municipi més ric, més cohesionat i que ofereix als professionals de la comunicació una sortida laboral, i aquests al mateix temps, ofereixen a la població continguts sobre la ciutat –a on els mitjans generalistes sovint no hi arriben- i una eina de participació directa a la vida municipal. Si a més, es tracta d’un mitjà públic garantirà la pluralitat i vetllarà, encara més per una informació rigorosa i de qualitat.

El pas de l’analògic al digital va posar en escac a les televisions locals

Però ara mateix ens trobem que tot aquest teixit de mitjans socials perilla. Molts ajuntaments –alguns ja feia temps que no invertien en els seus mitjans públics- han vist en els seus mitjans una manera d’estalviar-se uns diners. Si això ho sumem a les conseqüències que va tenir la posada en marxa de la TDT a Catalunya, trobem que especialment les televisions, però també algunes ràdios, estan en perill de mort. L’obligatorietat de passar de l’analògic al digital –més car i que va requerir una forta inversió econòmica- va deixar als canals locals molt afeblits i un panorama difícilment sostenible: 96 televisions a Catalunya, 37 de les quals de gestió pública i 59 de gestió privada. Si a aquí li sumem la crisi conjuntural i les retallades pressupostàries, ens trobem amb la situació actual que fa que les televisions locals estiguin en escac i mat. Les ràdios, més econòmiques de mantenir que les televisions, de moment aguanten, però ja saben allò que diuen  en castellà “cuando las barbas de tu vecino veas cortar…”.

Salvem TV L'H

Un dels manifestants de la concentració en contra del tancament de TV L'Hospitalet

Aquest panorama més aviat apocalíptic deixa als professionals de la comunicació local –que n’hi ha molts i de molt bons- en una situació difícil. Per un costat sembla que siguin resistents als canvis i que no vulguin adaptar-se als nous temps. Aquí, el valor sentimental de la feina que es fa i que s’estima i la vocació implícita –fer periodisme proximitat és una manera de viure i de sentir i estimar el municipi- els fa semblar uns nostàlgics dels temps passats. Però per l’altre, també caldria veure en quants i quins casos s’ha consultat i dialogat amb els professionals de la comunicació de cada municipi i se’ls ha deixat plantejar alternatives (i no només ara quan alguns mitjans ja estan ferits de mort). És evident que cal reformular-se, que cal apostar per noves idees, que cal treballar en gestions mixtes. Abans de tancar, segur que hi ha opcions. En material

Abans de festes es reunia el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb la Coordinadora de Televisions Públicques Locals (CTPL) i apuntava algunes idees com estudiar les aliances entre canals públics i universitats, els acords entre televisions públiques i privades en l’àmbit local, i la cooperació entre canals públics. Per la seva banda, les organitzacions sindicals presentaven també un Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya que recorda que l’Estatut de Catalunya recull en el seu article 52 el deure dels poders públics de “promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. A més, aquest manifest també demana la constitució d’una mesa sectorial i que els governs repensin les retallades de pressupostos sobre els mitjans de comunicació públics.

Esperem que el degoteig constant de tancaments de mitjans de comunicació de proximitat s’aturi, que es trobin fórmules imaginatives que permetin una sortida a la situació actual i, sobretot, que no haguem de sentir més que tanca un altre mitjà. Cada tancament, és un pas enrere. Cada tancament ens fa mal als professionals que fan i que hem fet i crescut en la comunicació local. Cada tancament malmet un xic més el nostre municipi i el nostre país.