Arxiu d'Autor

El valor dels valors

febrer 27, 2012

Totes les empreses i institucions tenen els seus valors corporatius. Però, què són aquests valors i com agafen forma? Són conscients o inconscients?

Els valors corporatius són aquells compromisos que identifiquen una organització i la manera com són percebuts – o “socialitzats” pels seus públics. Responen a preguntes del tipus: Qui som com a grup? Amb què ens identifiquem? Com reflectim la nostra identitat i compromís?

Els valors més “sol·licitats” per les empreses històricament han estat: la qualitat, innovació, satisfacció del client, respecte al medi ambient, integritat, treball en equip, èxit, responsabilitat social…

Però, a banda de posar-los a la recepció i a la memòria anual, quin ús se’n fa dels valors? Com s’integren a la cultura corporativa del dia a dia?

El gran repte d’avui a les empreses ve quan la cultura corporativa formal, el discurs de valors proposat per l’organització, no és coherent amb les pràctiques habituals inherents a l’organització per part, sobretot, del client intern, dels treballadors. Quan les respostes a les preguntes abans plantejades són diferents en el discurs formal i en la realitat del dia a dia, podem preveure un repte a nivell d’alineament de la cultura corporativa.

Davant respostes antagòniques o no alineades, què cal fer? Nosaltres recomanem establir processos participatius amb els treballadors de l’organització de validació dels valors formals i dels valors vinculats a pràctiques del dia a dia i trobar camins perquè aquests puguin convergir en un relat comú. Avui, conèixer el teu treballador per conèixer la pròpia empresa resulta imprescindible. Les identitats culturals del capital humà i de l’empresa han de convergir.

Gestionar una organització a partir dels valors és dotar-la d’una cultura corporativa més forta. L’enfoc participatiu en la construcció de valors ens atorga legitimitat i motivació. Hem de ser conscients que aquest canvi requereix d’un compromís i generositat per part de direcció. Cal establir un codi ètic, canals oberts de diàleg i comunicació bottom-up (ascendent) i horitzontal, sistemes de consulta periòdica, programes de formació…

Conciliar els valors corporatius internament i amb la societat és la clau de l’èxit al segle XXI.

Spanair, la de tots?

gener 29, 2012


Es diu que un directiu mostra els seus dots de lideratge en èpoques de turbulències. I no cal dir que la gestió de la comunicació del tancament de la companyia aèria Spanair ha decebut.

Spanair, en la seva darrera etapa, s’havia distingit per una clara aposta per prioritzar una comunicació oberta i participativa. Un exemple clar va ser el “referèndum” entre treballadors i usuaris obert ara fa poc més de dos anys per escollir la nova imatge corporativa. El logotip que havia de ser la icona del lema “La de tots”. Fins i tot, Spanair havia llançat un espai interessant de co-creació i generació d’idees anomenat “Pon a volar tus ideas” i s’havia autoerigit com defensor de la participació i diàleg a les xarxes socials i a través del seu blog.

Però quan venen maldades massa sovint s’obliden els valors corporatius, les declaracions d’intencions i arriba la “realpolitik”. I Ferran Soriano – ja postulant-se de fa uns dies per dirigir un equip de futbol britànic – argumenta que s’ha hagut de fer així perquè “volar amb tants rumors suposava un risc”. És la rumorologia perillosa per la seguretat aèria?

Els directius d’Spanair han perdut una excel·lent oportunitat de ser coherents i de tancar la crisi amb honestedat i una bona comunicació interna. No es pot permetre que més de 2.000 treballadors directes (i un total de gairebé 4.000 indirectes) s’assabentin de la fi de la companyia per la premsa. No hauria de passar que l’única eina d’informació a l’usuari sigui un treballador desinformat i un full de reclamació. Xarxes socials mudes amb un únic missatge de comiat han evitat acompanyar usuaris i treballadors donant servei fins l’últim moment. La manca de diàleg i servei als social media, una comunicació interna nul·la i el silenci com a resposta (o màxim un missatge gravat) als canals habituals de comunicació no és un bon exemple de gestió de comunicació de crisi.

Una altra oportunitat perduda d’un cas de bona pràctica en comunicació de crisi.

De dona a dona: Roig versus Terribas

Novembre 15, 2011


Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.

És possible una comunicació low cost?

Mai 9, 2011

Divendres passat, convidats per l’àrea de Cultura en Gira del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vam fer una sessió formativa sobre estratègies innovadores de comunicació efectiva que tenien un comú denominador: el seu cost reduït.

Com deia Albert Einstein, “En temps de crisi, només la creativitat és més important que el coneixement”.

I és per això, que vam recordar les bases de qualsevol estratègia de comunicació que se centren en: el posicionament, el missatge, els públics i els canals que tenim a disposició per fer arribar el nostre discurs a la societat, com ara els mitjans de comunicació.

Tot seguit, vam compartir les 10 claus per a una comunicació innovadora i eficaç que ens permeti abocar els mínims recursos per a un màxim retorn. I és que la part bona d’aquesta època de vaques magres és que hem d’aguditzar l’enginy i això ens fa ser més creatius i primar l’eficiència.

Així que, ja ho saps: FES-HO BÉ I FES-HO SABER.

La propietat intel•lectual a Internet: “N’hem de parlar”

febrer 28, 2011

Dijous passat l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya va organitzar un interessant dinar amb l’advocat Abel Garriga. Vam debatre sobre la propietat intel•lectual i com aquesta s’ha d’adaptar als nous temps i eines tecnològiques. I és que en l’era de la hiperinformació, hiperconnectivitat, en els temps que fins i tot les revolucions socials es produeixen a la xarxa, cal repensar el model de negoci dels creadors d’intangibles.

La trobada es produeix just després de l’aprovació de la “Llei Sinde”. Segons Abel Garriga una llei que pot ser bastant inoperativa, ja que cal comptar amb els terminis judicials, i que d’aquí a poc ningú no recordarà més enllà de les anècdotes com la dimissió d’Alex de la Iglesia de l’Acadèmia de Cinema.

Per a Garriga la gran pregunta és “Com aconseguir que els creadors puguin viure de la seva feina?”. Estem davant d’un conflicte d’interessos: la necessitat col•lectiva de consumir cultura i els drets dels creadors. Els béns intangibles són naturalment apropiables i, per això, són més difícils de protegir. I la societat necessita que hi hagi creació, la cultura és d’interès públic, i els ciutadans reclamen el dret d’accés. Cal donar valor als béns culturals, però no es poden tractar com si fossin mercaderies.

Jordi Pascual comenta que els béns culturals tenen una naturalesa econòmica i també simbòlica. La cultura fa més lliures a les persones. Per tant, cal que el seu tractament en comerç internacional sigui diferent, i així ho va manifestar l’UNESCO l’any 2005.

Internet ha canviat el paper de l’intermediador – que avui dia són sovint les empreses de telefonia (convertides en un nou actor de les indústries culturals) – i els creadors ha de canviar necessàriament el model de negoci. Un informe recent, “Toward a New Era of Intellectual Property: from Confrontation to Negotiation“, emfasitza la necessitat de repensar la propietat intel•lectual perquè s’adapti als temps que estem vivint. Cal donar valor a la cultura, amb les eines del present. No acceptar l’evidència no és la solució. La gran lliçó d’Alex de la Iglesia és la seva frase: “N’hem de parlar”.

Comunicació interna: “Si demà és portada, els treballadors ho han de saber avui”

febrer 22, 2011

Avui, al Col·legi de Periodistes, hem tingut un dinar-debat sobre comunicació interna. Tres ponents de luxe han tingut la generositat de compartir amb els membres de la comissió de gabinets les seves experiències. Volia compartir aquí algunes conclusions del que s’ha dit.

Mònica Segura, cap de comunicació interna d’Esteve, ens explicava com han gestionat el seu relat corporatiu compartit. Un relat, sobre la base d’una comunicació realista que el sustenta, centrat en el leitmotiv de la IL·LUSIÓ. Una il·lusió que s’entèn com a compromís amb l’empresa, amb el seu futur. La comunicació interna d’Esteve implica el talent intern, gestiona la participació i es preocupa de compartir valors i visió.

Albert Piqué, cap de comunicació interna de TMB, ens explicava que la comunicació interna – tant si és volguda com si no (formal o informal) – és implícita a les empreses. Sempre n’hi ha, es tracta que serveixi a uns objectius corporatius i tingui coherència. I per això cal estratègia, cal tenir els comandaments aliniats, cal treballar des de la direcció de comunicació i de la mà de recursos humans i cal transparència. Comenta també que els treballadors – que en el cas de TMB són més de 8.000 – són els principals prescriptors de l’empresa. Per empoderar-los, han de saber la informació abans que ningú i per fonts autoritzades. La informació és poder. “Si demà és portada, els treballadors ho han de saber avui”.

Enric Almuzara, cap de comunicació interna del RACC, coincideix amb Albert Piqué que convèncer els directius i càrrecs intermedis de la importància de la comunicació és clau. Cal, per aconseguir-ho, poder tangibilitzar-ne els beneficis, posicionar la comunicació interna com un soci estratègic de direcció, vincular la comunicació a variables retribuïts i cal també analitzar com la comunicació interna es du a terme. Medir-la i avaluar-la és essencial.

I és que en tot moment, i especialment en temps de crisi, la comunicació interna és clau per a empreses i institucions. És el canal de transmissió de la cultura corporativa, d’adaptació als canvis constants, de motivació interna, de participació i productivitat, de cohesió i millora del treball en equip, de compartir visió.

En els temps de canvi constant que estem vivint hi ha situacions i processos que requereixen, en alguns aspectes, confidencialitat. Es produeixen canvis de cultura corporativa, canvis sobtats de direcció que afecten l’estratègia i la coherència de la comunicació interna. Són temps de fusions i adquisicions, deslocalitzacions i trasllats, regulacions laborals (EROs, convenis col·lectius, etc)… Estem gestionant la incertesa.

I això passa – com hem vist recentment a Egipte i d’altres països de la riba sud de la Mediterrània – en el període històric de les xarxes socials, la hiperinformació i hiperconnectivitat, en què la societat reclama més transparència, participació i dret a decidir.

El repte de les empreses de mantenir un ambient organitzacional saludable és cada dia més complex i requereix esforç i convicció. Cal tenir clar el relat intern i compartir-lo obrint debat per poder generar una aliniació d’objectius i valors entre la direcció i els treballadors. La participació i la transparència ja no són una opció.

Idees per a la innovació… i per ser feliços

febrer 11, 2011

Cada 6 mesos, Alfons Cornella, fundador d’infonomia, i Antonella Broglia, presenten les que consideren 10 idees clau per a la innovació en la trobada que anomenen Update. Avui ha estat la sisena edició a l’Auditori Axa de l’Illa Diagonal. Compartiré en aquest post algunes idees que m’han semblat interessants.

INNOVATION MANAGEMENT. Cada dia és més important la gestió que el producte. Primer el treballador i després el client. La transparència i la innovació en la governança són clau. Cal impulsar tallers i mercats d’idees interns a les empreses.

TALENT BOOSTERS. El capital humà és el més important que té l’empresa. L’evolució parteix de l’intercanvi de coneixement. Cal incentivar la promiscuïtat intel·lectual.

BLENDED VALUE PROPOSITION. Cada dia el compte de resultats social i mediambiental s’equilibra amb el compte de resultats econòmic, ha de ser l’ADN de l’empresa. Ja no parlem de ROI (return on investment) sinó de SROI (social return on investment).

PURSUIT OF HAPPINESS. L’índex de salut social està cada dia més vinculat al grau de satisfacció. I la felicitat no està directament vinculada a la riquesa. Hi ha d’altres factors que hi influeixen. Com es medeix? La universitat de Waterloo de Canadà ha mesurat el benestar del país a partir de la salut, vitalitat de la comunitat, temps lliure, accés a l’educació i la cultura i compromís democràtic.
Bhutan, un petit país al mig de l’Himàlaia, es declara primer país del món en felicitat interior bruta. I medeix aquesta felicitat a partir d’indicadors com el grau de conservació de l’entorn, patrimoni cultural i distribució de la riquesa.

Cultura, ecologia i justícia social ens fan ser feliços.

Repensant les estratègies de fundraising

febrer 11, 2011

Dimarts vaig tenir el plaer d’assistir al dinar organitzat per l’Asociación Española de Fundraising, convidada per David Camps. Professionals vinculats al tercer sector vam conversar sobre els reptes actuals en la captació de fons i visibilitat de les entitats no lucratives. En temps de crisi econòmica, d’hiperinformació, de canvis en les governances d’institucions, empreses i governs, cal repensar la feina que es fa.

Com a grans reptes s’apuntava la transparència en la gestió, el compromís amb els donants, la proximitat amb la societat, el valor afegit de la marca, les noves estratègies de micromecenatge, el reconeixement públic de la tasca social, la Llei de mecenatge que mai no arriba…

Els temps actuals són temps d’oportunitats. Cal treballar estratègies d’innovació per buscar la màxima eficiència en la gestió i la màxima transparència en la comunicació.

Oberts al món

gener 29, 2011

Aquest dimarts l’Agència Catalana de Notícies oferia un debat sobre el grau d’internacionalització de Catalunya. Hi van participar l’expresident Jordi Pujol, l‘investigador Jordi Camí, l’economista Jordi Galí, l’empresari Ferran Soriano i l’arquitecta Benedetta Tagliabue.

Veus rellevants de l’escena catalana discernint sobre l’òsmosi de Catalunya amb el món. Les conclusions: feina ben feta, risc, formació, anglès, productivitat i eficiència. Per suposat, Soriano reclamava un aeroport internacional (content després del suport rebut per Artur Mas al matí), Camí reclamava el reconeixement que mereix el paper capdavanter de la recerca catalana, i Tagliavue emfasitzava la bellesa arquitectònica i el nivell de vida de Barcelona.

Jordi Pujol, va explicar algunes experiències de les seves dues dècades com a cap de govern. Aquell dia era notícia per haver declarat que no hi havia altra via per al futur de Catalunya que la independència. A la conferència d’ACN va parlar del necessari binomi identitat i obertura, arrels i modernitat. Cap país important – deia – no deixa de donar importància als seus arrels. I la història de Catalunya s’explica per la seva cultura i economia. El tret diferencial: la qualitat i excel•lència: Fer-ho bé. “La feina ben feta no té fronteres”. Tot i així, en els últims anys comenta que la imatge de Catalunya al món ha baixat, i també l’autoestima. Cal anar pel món amb una barreja d’audàcia i humilitat – i diu Pujol – “jo sempre ho faig a través de la cultura, que és un tret distintiu de Catalunya”.

Jordi Galí es lamentava que els corresponsals estrangers a Espanya fóssin a Madrid. Sense les eines d’un Estat, cal imaginació i apostes de risc – comentava. Va explicar que l’Índex d’obertura d’un país és la suma d’exportacions i importacions menys el PIB. Catalunya està una mica per sota de països de la seva mida. Tot i que l’índex ha augmentat els últims anys, el 50% de les transaccions són amb Espanya i el 40% amb Europa. Només un 10% són amb països fora de la UE.

Afirma Galí que els factors per a la competitivitat són: una alta productivitat, bona formació, eficiència a l’administració pública i parlar anglès. Espanya està a la cua – és el país número 147 – en donar facilitats per crear empresa.

Soriano considera que el mercat cada dia és més homogeni, no existeixen barreres per fer negocis i parlar d’internacionalització està caducat. Explica que Catalunya té emprenedors i qualitat, però no té grans empreses motor que arrosseguin mercats. Cal actitud, infraestructures i priorització en les especialitats. Un aeroport internacional, està clar, és clau.

Com s’obre al món la cultura catalana?

Desembre 17, 2010

Aquest dimarts vam organitzar amb la el Servei de Desenvolupament Empresarial de la Generalitat de Catalunya i l’Associació CIATRE un seminari sobre coproduccions internacionals en l’àmbit de les arts escèniques. A Portada va presentar un mapa de les iniciatives a Europa imprescindibles i innovadores per a la internacionalització de les arts escèniques.

Dels ponents internacionals i de les experiències de companyies d’arts escèniques catalanes van sortir moltes i molt bones idees. Conclusió: internacionalitzar-se vol dir compartir, crear sinergies, fomentar relacions de llarg termini. No busquis el retorn immediat, treballa una estratègia estable.

Beulah d’Souza ens diu que cal saber perquè ens volem internacionalitzar: per buscar més mercat, pel desenvolupament estratègic de la nostra organització, per tenir accés a mercats emergents, per diversificar…

Hi ha distàncies que cal reduir: cultural (llengua, identitat), administrativa (lleis, moneda, duanes, fiscalitat), geogràfica (distància, tamany de l’altre país o zona), econòmica (cost, qualitat dels serveis)…

I evitar errors com:
1. Fer el mateix a tot arreu
2. Pensar que no importa d’on vens
3. Creure que el món és a l’abast, i que internacionalitzar és fàcil

John Holloway, actual director del Festival de Perth a Austràlia, ens deia que les seves quatre normes per a la coproducció són:
1. Perquè jo coprodueixi has de fer una obra impressionant, conec molt bé la meva audiència, rebo moltes propostes i només algunes destaquen. M’ha d’atrapar, encuriosir, enganxar i deixar-me amb ganes de veure més. És important fer coses bones amb la comunitat també, que la idea de l’obra i l’artista ho permeti.

2. El diner segueix les idees. Primer les idees, després el diner i després l’obra. La gent s’excita més amb idees que amb peticions de diners. La crisi no hauria de ser una excusa per aturar la creativitat.

3. Si ets bo, acabaràs treballant amb mi. En algun punt arribarà, però no hi ha pressa. Segueix informant-me del que fas, convida’m a veure’l i segueix fent feina. És molt important fer xarxa. És bàsic que els altres parlin de tu.

4. Si ets avorrit, arrogant… ho tens més difícil. Hi ha molts artistes, sempre escollirem treballar amb aquells que ens aporten més, també a nivell personal.

Jo començo el meu Festival amb la voluntat de transformar vides, espais, ciutats, … Comença creient en un miracle. Per a les persones ja no hi ha distàncies, per a les mercaderies encara sí. Imperatiu per anar pel món és comunicar visió i creences. Els artistes volem canviar el món, i això també és una raó per internacionalitzar-se.

A títol de resum: Fes un bon treball, any rere any, no paris, tot el que has fet compta. Tingues una idea fantàstica, tingues un pla, dóna-ho a conèixer, parla amb tothom, sigues apassionat sobre el que fas, i prova de mimar la gent amb què treballes.

Pia Mazuela, de la companyia Sol Picó, diu que estem vivint un nou ordre econòmic. Ens tocarà tornar a començar en molts sentits. És important viatjar molt, i fer-ho porta a porta, no només a grans plataformes i festivals, i treballar les relacions personals. Tot el que passi a partir d’ara ens ho hem d’inventar, ara cal transformar o reinventar tot el sistema. També cal decidir si vols girar o no, una obra de 12 persones difícilment gira. Sovint ho decideix el diner, el diner també parla.

Anna Rosa Cisquella, productora de la companyia Dagoll Dagom, comenta que la llengua és una barrera a la internacionalització en el cas del teatre de text, cal fer un esforç per superar barreres lingüístiques.

Lieven Thyrion, productor de Les Ballets C. de la B, explica com va començar fa ja més de 20 anys: no vaig anar a veure managers o institucions, sinó que vaig anar a veure la nostra competència, els que estaven triomfant, per preguntar-los com s’ho feien. Gràcies a ells vaig començar a voltar. Un producte ha de dir coses, és igual amb quina llengua es fa, el teatre comunica, amb llenguatge corporal, amb sotstítols, amb la imatge…

Rosa Arnaiz, responsable de projectes de La Fura dels Baus, explica que cal ser molt actius, tenir una bona xarxa, estar al dia del que passa al món i tenir un bon producte. Un bon agent local ajuda també. Buscar diners costa diners, primer ha d’haver una idea i allò s’ha de poder explicar bé.
Com ho fem? Busquem el tema rellevant i diferent, destaquem allò que és innovador respecte de nosaltres mateixos i d’altres iniciatives; Ens adaptem al llenguatge de qui ens rep.
A qui? Busquem els Festivals i Teatres que tinguin pressupost per coproduir; Capitals culturals; Institucions espanyoles i catalanes que inverteixen en exportar cultura… i al món de l’empresa.
No crec en els enviaments de mailings massius, cal que sigui tot personalitzat i pensat, cal segmentar les audiències.

Així exportem cultura i així gent d’arreu coneix la creativitat artística, que és un dels trets diferencials de Catalunya.