Arxiu d'Autor

Debats a la sala de plens o al timelime del Twitter?

febrer 7, 2012

Fa un parell de setmanes la majoria de municipis de Catalunya va celebrar el seu ple municipal coincidint amb la darrera setmana de mes. Aquells dies, al vespre, seguies el timeline al Twitter i no era difícil trobar algú comentant l’ordre del dia, els pressupostos aprovats o qualsevol altre tema del plenari. Hi ha un parell de perfils que segueixen i twittegen els plens municipals: els ciutadans implicats en la vida de la ciutat i els polítics –no són dos perfils excloents entre sí!-.

Tot fent bullir la xarxa en un d’aquests plens municipals, sorgia un debat: els regidors i regidores electes han de poder twittejar durant els plens municipals?

Per un costat és ben cert, que les xarxes socials poden ser una bona plataforma de debat, de democratització de la vida política i de participació. Són un gran espai socialitzat de creació i d’opinió ; però per l’altre, és igual de cert que un càrrec electe ha estat escollit per estar pendent del ple municipal, per debatre les propostes que es presenten a la sala i per escoltar amb respecte les opinions que presenten els adversaris polítics d’altres grups municipals.

Aprofitant, justament el Twitter, des d’@aportadacat volem obrir un debat per parlar d’aquesta qüestió. Ho podeu fer amb el hashtag: #plensitwitter, us hi animeu?

Twitter

Twitter

L’Off dels mitjans de comunicació de proximitat

gener 10, 2012

El degoteig és constant, però no per això menys preocupant. En les darreres setmanes hem vist com Gavà TV passava a emetre només per internet i tancava les emissions en Televisió Digital Terrestre (TDT); com Televisió de l’Hospitalet deixava d’emetre; com Canal Nord, hereva de la històrica Televisió de Figueres, posava el punt i final anys d’antena o com Conca TV deixava d’emetre continguts propis i reduïa el seu pressupost un 80%. D’altres ciutats com Mataró, Blanes, Manlleu o Badalona, han aplicat la tisora als seus mitjans de comunicació públics. Aquests en són només alguns exemples del panorama que s’està vivint a la televisió local del país, però la ràdio tampoc no en queda exempta: Ràdio L’Hospitalet s’ha “salvat” pels pèls i moltes altres emissores de ràdio locals veuen com la seva continuïtat perilla.

Catalunya té molts fets diferencials, però un dels que potser menys bandera se’n fa –perquè ho tenim com a quelcom completament normalitzat i acceptat- és la gran riquesa de mitjans de comunicació locals i de proximitat que té. Amb gairebé dos segles de premsa comarcal i local, ens va semblar quelcom obvi que l’any 1978 naixessin les primeres ràdios lliures de la mà de col·lectius de tota mena. Les municipals naixien l’any 1979 de la mà de Ràdio Rubí, entre altres. Un any més tard Televisió de Cardedeu feia la seva primera emissió. Era el 7 de juny de 1980.

És evident doncs, que els mitjans de comunicació de proximitat són quelcom ben arrelat a la cultura del país i juguen un paper fonamental com a cohesionadors socials, com a agents del territori i com a informadors de proximitat. Un municipi amb mitjans de comunicació de proximitat és un municipi més ric, més cohesionat i que ofereix als professionals de la comunicació una sortida laboral, i aquests al mateix temps, ofereixen a la població continguts sobre la ciutat –a on els mitjans generalistes sovint no hi arriben- i una eina de participació directa a la vida municipal. Si a més, es tracta d’un mitjà públic garantirà la pluralitat i vetllarà, encara més per una informació rigorosa i de qualitat.

El pas de l’analògic al digital va posar en escac a les televisions locals

Però ara mateix ens trobem que tot aquest teixit de mitjans socials perilla. Molts ajuntaments –alguns ja feia temps que no invertien en els seus mitjans públics- han vist en els seus mitjans una manera d’estalviar-se uns diners. Si això ho sumem a les conseqüències que va tenir la posada en marxa de la TDT a Catalunya, trobem que especialment les televisions, però també algunes ràdios, estan en perill de mort. L’obligatorietat de passar de l’analògic al digital –més car i que va requerir una forta inversió econòmica- va deixar als canals locals molt afeblits i un panorama difícilment sostenible: 96 televisions a Catalunya, 37 de les quals de gestió pública i 59 de gestió privada. Si a aquí li sumem la crisi conjuntural i les retallades pressupostàries, ens trobem amb la situació actual que fa que les televisions locals estiguin en escac i mat. Les ràdios, més econòmiques de mantenir que les televisions, de moment aguanten, però ja saben allò que diuen  en castellà “cuando las barbas de tu vecino veas cortar…”.

Salvem TV L'H

Un dels manifestants de la concentració en contra del tancament de TV L'Hospitalet

Aquest panorama més aviat apocalíptic deixa als professionals de la comunicació local –que n’hi ha molts i de molt bons- en una situació difícil. Per un costat sembla que siguin resistents als canvis i que no vulguin adaptar-se als nous temps. Aquí, el valor sentimental de la feina que es fa i que s’estima i la vocació implícita –fer periodisme proximitat és una manera de viure i de sentir i estimar el municipi- els fa semblar uns nostàlgics dels temps passats. Però per l’altre, també caldria veure en quants i quins casos s’ha consultat i dialogat amb els professionals de la comunicació de cada municipi i se’ls ha deixat plantejar alternatives (i no només ara quan alguns mitjans ja estan ferits de mort). És evident que cal reformular-se, que cal apostar per noves idees, que cal treballar en gestions mixtes. Abans de tancar, segur que hi ha opcions. En material

Abans de festes es reunia el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb la Coordinadora de Televisions Públicques Locals (CTPL) i apuntava algunes idees com estudiar les aliances entre canals públics i universitats, els acords entre televisions públiques i privades en l’àmbit local, i la cooperació entre canals públics. Per la seva banda, les organitzacions sindicals presentaven també un Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya que recorda que l’Estatut de Catalunya recull en el seu article 52 el deure dels poders públics de “promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. A més, aquest manifest també demana la constitució d’una mesa sectorial i que els governs repensin les retallades de pressupostos sobre els mitjans de comunicació públics.

Esperem que el degoteig constant de tancaments de mitjans de comunicació de proximitat s’aturi, que es trobin fórmules imaginatives que permetin una sortida a la situació actual i, sobretot, que no haguem de sentir més que tanca un altre mitjà. Cada tancament, és un pas enrere. Cada tancament ens fa mal als professionals que fan i que hem fet i crescut en la comunicació local. Cada tancament malmet un xic més el nostre municipi i el nostre país.

La política 2.0 més enllà de les eleccions

Desembre 27, 2011

Perfils a Twitter com el de Mariano Rajoy o el de l’Alfredo Pérez Rubalcaba que van començar a funcionar amb un clar objectiu electoral han seguit funcionant i s’han reconvertit després dels comicis per tal de crear un canal directe entre el polític i la ciutadania. Aquest és un exemple del què són bones pràctiques en el món de la política 2.0. D’aquest tema se’n feia ressò el programa Polièdric de Catalunya Informació dies enrere en un interessant reportage.

D’altra banda, el reportatge també fa referència a la Guia d’Usos i Estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya, un interessant document que pot servir de punt de partida per a d’altres institucions com per exemple, els ajuntaments.

El nostre petit granet de sorra al Gran recapte dels aliments i a la campanya Blogs contra la fam

Novembre 24, 2011

A aPortada no estem darrere dels fogons i tampoc tenim un blog de cuina, però com que tot sovint tenim la sensació de ser cuiners de la comunicació i tenim al davant una excel·lent i necessària iniciativa solidària, no ens en podem estar de participar a la proposta que llença la blogosfera culinària de la qual el diari Ara se’n feia ressò.

Tot sovint, a l’hora de dinar, amb els companys i companyes que dinem de tupper, compartim receptes i trucs gastronòmics. La recepta que proposem des d’aPortada per a la campanya Blogs contra la Fam és una d’aquestes que han sortit tot dinant: es tracta d’una recepta elaborada amb un aliment nutritiu de llarga durada, facilitada per la mare d’un dels companys d’aPortada i que és un gran recurs per al tupper: ràpid, fàcil i nutritiu.

Llenties de la mare del Carlos

Ingredients:

Ceba

All

Tomàquet

Pastanaga i porro (opcional)

Patates trencades (no tallades, sinó mig tallades i acabades de trencar perquè deixin anar el midó).

Llenties cuites

Aigua

Xistorra (opcional)

Fulla de llorer

Elaboració:

En una olla hi posem una mica d’oli per sofregir l’all, la ceba, les patates i el tomàquet. Si tenim porro o pastanaga, també li posem. Quan estigui mig enrossit, li afegim aigua fins a cobrir-ho i la fulla de llorer i ho deixem uns 15-20 minuts fins que s’acabi de coure la patata.

Li afegim les llenties cuites (com que estan cuites només s’han d’escalfar), ho deixem 5 minuts més i ja estarà llest.

Si hi afegim la xistorra, l’hem de fregir amb les verdures al principi de tot.

Com col·laborarGran recapte d'aliments amb al Gran recapte dels aliments?

La Fundació Banc dels Aliments organitza demà divendres i  dissabte el Gran Recapte dels aliments, una campanya de sensibilització i recollida d’aliments d’alt valor nutritiu. Podeu fer la vostra donació a diferents supermercats de tot Catalunya. Els aliments més adients per la donació són aquells que tenen alt valor nutritiu i són de llarga durada com les llegums, oli, llet, llaunes de conserva de peix i tomàquet natural, entre d’altres.

Poseu-hi vosaltres també el vostre granet de sorra per lluitar contra la fam; i si teniu un blog també podeu sumar-vos a aquesta iniciativa.

Veure la televisió en companyia (del twitter)

Novembre 15, 2011

La irrupció de les xarxes socials a la nostra vida ho ha fet en molts aspectes. Fins no fa gaire es deia que veure la televisió era un acte solitari, en el qual, com a molt, comparties opinions amb qui comparties sofà. D’un temps ençà, veure la televisió és sinònim de compartir opinions a les xarxes, especialment al twitter.

Fins fa relativament poc, només grans esdeveniments com partits de futbol, inauguracions olímpiques o (segons el grau de frikisme) Eurovisión o Operación Triunfo feien congregar a gent a casa per veure la televisió i comentar la jugada. Ara ja no cal preparar cerveses per a tothom i pa amb tomàquet per als convidats. La jugada es comenta en directe, a través del twitter arreu del món.

I a l’endemà la notícia no és el share i l’audiència, sinó el trending topic. Sense anar més lluny, tenim l’exemple del Debat a TV3 de divendres passat: el hashtag #debatTV3 va arribar a generar més de 14.200 tweets i es va col·locar al podi dels trending topics de Catalunya i d’Espanya.

Però el twitter també genera polèmica i sinó que li ho preguntin a Gerard Quintana amb El Convidat, també de TV3. I és que una cosa era comentar la jugada amb els col·legues al sofà de casa i una altra, ben diferent, és fer safareig públic.

El que està clar és que, en segons quins casos, i vist el què fan a segons quins canals, és molt millor mirar la televisió a través del Twitter.

Presentacions amb personalitat

Octubre 27, 2011

És important que la presentació pública d’un projecte, una entitat, una institució, etc. s’adeqüi a la seva filosofia, posicionament, manera de ser i valors. L’acte de presentació, al igual que tota la comunicació, no deixarà de ser un mirall del què presentem.

Sovint hi ha la tendència de presentar iniciatives que es fan al territori a Barcelona, ja que és on la majoria de mitjans de comunicació tenen la seu central i a on hi ha gran part de les institucions del país, oblidant que al territori hi ha els mitjans de comunicació de proximitat, que són els que probablement parlaran de nosaltres diàriament, que són potser els més llegits pel nostre públic potencial i que són amb qui habitual establim sinèrgies i complicitats.

Sense anar més lluny la Coordinadora de Teatres Independents de Catalunya (CTIC) es presentava ahir en societat i ho feia d’una manera peculiar, però encertada amb el seu posicionament i valors. La Coordinadora neix amb quatre sales associades d’arreu de Catalunya: La Planeta (de Girona), Ponent (de Granollers), La Trono (de Tarragona) i el Teatre de l’Aurora (d’Igualada); i la presentació en roda de premsa es va fer simultàniament a les quatres sales del territori i amb un cinquè punt de connexió a Barcelona pensat per facilitar la feina als professionals dels mitjans de la capital catalana.

L’streaming –que per cert va ser accidentat per culpa de les males jugades que encara a hores d’ara et juguen els operadors de telefonia- va fer possible aquesta connexió simultània i va permetre que els mitjans de comunicació locals dels quatre municipis que tenen teatre a la CTIC coneguessin de primera mà i al mateix temps que la resta els objectius de la nova coordinadora.

Roda de premsa de la CTIC

Roda de premsa de la CTIC

És una coordinadora amb sales del territori i com no podia ser de cap altra manera es va presentar al territori, amb una roda de premsa, que per si, transmetia una part molt important de la personalitat de la CTIC.

Un record per a en Jordi Dauder

Setembre 16, 2011

Sense cap mena de dubte una de les veus d’aquest país era la seva: potent, dolça i contundent. Una veu plena de contingut, d’experiència i d’amabilitat. Ahir a la nit es va apagar.

Vaig tenir la sort de coincidir amb Jordi Dauder fa un grapat d’anys a RAC 1, més tard en alguna entrevista a COM Ràdio, conversant amb ell per al Cerdanyola al dia i darrerament, en alguna trucada telefònica per gestionar la comunicació del concert que l’Orquestra de Cadaqués feia amb l’Estrella Morente i amb Jordi Dauder recitant Poèmes d’Amour d’Isaac Albéniz, al Festival Grec de l’any passat.

Conversar amb el Jordi sempre era un plaer. La seva amabilitat infinita facilitava sempre qualsevol gestió i la seva excel·lent memòria m’al·lucinava cada vegada que em preguntava pel meu poble: Cerdanyola del Vallès.

Jordi Dauder

Jordi Dauder

A RAC 1, la primera vegada que vam coincidir, em va “renyar” perquè no coneixia la part més autèntica de la ciutat de Madrid –on hi vivia- i em va emplaçar a revisitar-la de nou i a trucar-lo quan hi anés. I així va ser. Vam quedar per esmorzar un diumenge, a sota de casa seva –presidida durant molts mesos pel símbol del No a la Guerra-. Els dos ens vam presentar a la cita sense dormir –ell havia celebrat una estrena el dia abans, jo el meu comiat de la ciutat-, estàvem fets pols, però cap dels dos ho va reconèixer i vam aguantar el tipus, fins que jo vaig demanar un paracetamol i li vaig confessar que estava de ressaca i tenia un mal de cap horrorós. Va començar a riure, va demanar un Vicky Catalan i va explicar-me que ell també estava igual… a partir d’aquí i ja sense pensar en “el què pensarà” la conversa va fluir per entre la seva història, les seves reivindicacions, la feina, el fet de viure a Madrid i enyorar Catalunya… una conversa divertida, amena, captivadora i plena de bombolles, les del Vichy que ajuden a veure les coses més clares després de nits llargues.

Al llevar-me avui i sentir la notícia (precisament a RAC 1) he recordat tot això i he pensat que avui enlloc de prendre un got de llet per esmorzar, obriria una aigua amb gas: brindo amb bombolles per tu, Jordi!

La comunicació és un vestit fet a mida

Agost 24, 2011

Aquest estiu voltant per Catalunya em vaig trobar amb un fet que em va fer reflexionar. Vam pedalar tot el matí per la Via Verda de la Terra Alta i el Baix Ebre i al migdia vam aturar-nos a la plaça Major de Xerta per prendre una cervesa ben fresqueta –ens l’havíem guanyat!-. Mentre comentàvem l’excursió, va començar a sonar per tot el poble una sardana i després una veu va explicar que s’havia canviat l’horari del metge, i que va recordar que si algú havia rebut una notificació incorrecta havia de passar per la casa consistorial en un determinat horari que la veu en off també anunciava. Després també vaig saber que la megafonia d’aquesta petita població del Baix Ebre també anuncia cada dissabte de bon matí les parades del mercat que s’instal·la a la plaça i les ofertes del dia.

L'assut de l'Ebre al seu pas per Xerta

L'assut de l'Ebre al seu pas per Xerta

A vegades, quan es pensa en comunicació municipal es tendeix a aplicar accions innovadores vinculades a les noves tecnologies. Però tant important i eficaç són les xarxes socials – per exemple- com aquells canals de comunicació que, malgrat no estiguin de moda, són igual d’eficaços en aquella població concreta. A Xerta, sense anar més lluny, al sonar la sardana, podies observar com alguns balcons s’obrien per poder escoltar amb més claredat allò que s’anunciava. I és que, com ja és sabut, el més important a l’hora de planificar una campanya, una acció o un pla de comunicació és l’auditoria prèvia. Analitzar, entre d’altres, quins són els canals existents, quins són els missatges que s’emeten, qui els emet i a qui van dirigits, i a partir d’aquí treballar per millorar i treure’n rendiment dels canals existents i, si és necessari, apostar per canals nous, però mai canviar per canviar sense analitzar el perquè.

Els Ajuntaments 2.0

Juliol 4, 2011

S’ha constituït els Ajuntaments i ja es coneixen la majoria de cartipassos municipals. Molts d’aquests consistoris han previst als seus organigrames les xarxes socials. Fa quatre anys, amb la constitució dels darrers ajuntaments, el boom de les xarxes socials era incipient, i és ara quan els governs municipals poden posar-se al dia en aquesta matèria pendent.

Llegíem dies enrere, per exemple, que Sant Just Desvern ha creat la regidoria de Participació i Xarxes Socials que encapçalarà Sergi Seguí. Potser no es necessari arribar a crear una regidoria però si que cal que els municipis pensin com integrar les xarxes socials a la gestió del dia a dia.

La majoria de decàlegs que aposten per una governabilitat menys tancada i arcaica i més participació ciutadana a través de les noves tecnologies i les xarxes socials, marquen aquest ABC bàsic:

A) Aconseguir webs municipals més socials (amb integració de les xarxes socials que permeten la bidireccionalitat de la comunicació).

B) Escolta activa de les xarxes socials (cal escoltar el que diuen els ciutadans. Si es crea una xarxa social per a l’Ajuntament s’ha de mantenir i escoltar el que diuen els ciutadans).

C) Aprofitar aquestes xarxes socials per crear plataformes de col·laboració i participació.

Per tot plegat cal un canvi de mentalitat, que a poc a poc s’està fent i escoltar més als ciutadans, preguntant-los, convidant-los a opinar i deixant que facin propostes.

Ara, amb el boom de les xarxes socials, és el moment que tots aquells governs que van apel·lar al foment de la participació ciutadana fa quatre o vuit anys, aprofitin les xarxes socials per fer realitat aquesta participació. Això si, sense oblidar col·lectius com la gent gran o el més menuts que encara (cal treballar per a que sigui així) no són públic potencial de xarxes socials, però també tenen dret a opinar i a participar activament dels seus ajuntaments.

Nous reptes per als nous responsables de cultura dels nous ajuntaments

Juny 17, 2011

El passat dia 22 de maig passàvem per les urnes i l’11 de juny es constituïen la gran majoria dels ajuntaments de Catalunya. Ara, comencem a conèixer els cartipassos i, per tant, els responsables al capdavant de les diferents regidories o àrees. Tots ells tindran un gran repte per davant: gestionar les malmeses finances municipals.

 

Fins ara els consistoris havien posposat les grans retallades fins després de les eleccions municipals i n’hi ha que fins hi tot han aprofitat les festes majors de primavera per acabar de tirar la casa per la finestra i muntar una festa sonada pensant en els resultats de les urnes. El problema arriba ara quan, o bé els responsables polítics revalidats o els nous, han de buscar la manera de sobreviure a les malmeses finances.

 

Fins ara, els ajuntaments que tenen un sistema de finançament que no s’ha reformat des de fa tres dècades, s’han pogut aprofitar del boom immobiliari i dels impostos que aquest ha generat per tenir ingressos (totalment conjunturals) i els han aprofitat per oferir serveis que, per llei, no estan obligats a donar: finançament de museus, teatres, auditoris, festes majors, associacions culturals, escoles de música o festivals, i si la població és de menys de 5.000 habitants, ni tan sols tenen l’obligació de finançar biblioteques.

 

La unió fa la força

La unió fa la força

En temps passats els consistoris han construït equipaments que potser ara queden infrautilitzats i buits de continguts, han dissenyat festivals i programes culturals ambiciosos, han dotat de recursos entitats de voluntaris que formen teixit social i que, sovint, fan de catalitzadors culturals i de pols d’integració, etc. Ara no val aplicar allò de tot això no és obligació nostra i començar a retallar per la cultura. No val deixar de fer les programacions estables de teatre, dansa i espectacles per a tots els públics, no val tancar museus i equipaments deixant que s’omplin de pols perquè no hi ha diners per mantenir-los, no val reduir els festivals i programes culturals a les mínimes expressions i tampoc val escanyar a les entitats culturals que tan bona feina fan. Justament, amb el teixit social de bracet, és hora de plantejar propostes arriscades, innovadores, creatives i que diferenciïn i posicionin al municipi. I això, necessàriament no vol dir més diners, ni grans inversions. Tal i com passa al món dels castells, la unió fa la força. Ara més que mai.