Arxiu d'Autor

Reflexions d’un sector estratègic per a la recuperació de l’economia

gener 31, 2012

El sector de la comunicació i les relacions públiques juga un paper fonamental en la recuperació de l’economia i del benestar dels ciutadans. Actualment, malgrat la crisi, hi ha més de 1.000 empreses a Espanya, algunes d’elles amb una facturació per sobre dels 7 milions d’euros. Trobem tres tipus d’empresa: les multinacionals internacionals que van aterrar ja a unes dècades, les empreses de constitució estatal que s’han expandit sobretot cap al mercat sud-americà (les més importants entre el 2008 i el 2012) i les mitjanes empreses, que, des de la passió i vocació del seu equip han anat creant una xarxa de relacions i donant valor a una marca pròpia fins que, per propis mèrits, s’han fet un lloc al mercat.
En aquests moments  en què les preguntes i respostes sempre es plantegen des del plànol de la macroeconomia i les mesures polítiques basades en el consum i l’estalvi centre el debat, els diferents sectors ens hem de preguntar què pot fer créixer el nostre negoci en el mercat espanyol.
–    En primer lloc, l’equip. Si l’equip adquireix un compromís amb l’empresa aquest serà sempre el millor ambaixador , que, a més, serà el principal implicat en la venda del servei  ja que és qui està en contacte amb la realitat del dia a dia.
–    Segon, donant valor a la comunicació. Per a que ens comprin el nostre servei la comunicació s’ha d’entendre com un element indispensable i, per tant, s’ha cal fer pedagogia. Els polítics han de tenir en compte que per dinamitzar el sector de la comunicació han de professionalitzar la seva pròpia estratègia i prendre’s seriosament les seves habilitats com a comunicadors.
–    Tercer, dialogant. Creant ponts amb altres empreses, per crear projectes conjunts, per crear productes comuns. Els polítics han de facilitar aquest tipus d’associacions empresarials amb noves fórmules més flexibles.
Les petites- mitjanes empreses que es dediquen a la comunicació sovint compten amb professionals de gran vàlua que han apostat per un model d’empresa que per la seva pròpia idiosincràsia els permet:
–    Desenvolupar les seves habilitats competencials lliurament, aportant la seva creativitat en qualsevol procés de treball
–    Conciliar la seva vida professional amb la seva vida personal sense les pressions pròpies de les grans multinacionals i els seus mètodes per tarifar.
–    Treballar de tu a tu amb el client, amb el projecte, recuperant la relació humana Interactuar amb companys i professionals, així com amb els directius que són més propers, i, per tant, tenen més capacitat de transmetre el seu coneixement pel contacte diari.
I, aquesta és la clau per un bon servei, un equip preparat, cohesionat i amb vocació. Darrera de cada persona motivada hi ha una llista de projectes amb èxit. Allò de in mente sana corpore sano és ara en un equip content resultats excel•lents.

10 qüestions a tenir en compte per a finançar el teu projecte cultural

Octubre 31, 2011

El passat 19 d’octubre ens vam trobar unes 150 persones a una jornada impulsada per l’SDE: “Finançament per a empreses culturals”. Una jornada molt densa, amb molts números, tant poc atractius moltes vegades per la “gent de la cultura”. Tot i així, molt interessant  com a catàleg d’opcions, i, sobretot com a recordatori de la importància de prendre’s seriosament la gestió econòmica de l’empresa i la revisió de les necessitats financeres. Apunto 10 aportacions interessants:

  1. El pressupost anual que tots hem d’afrontar properament ha d’anar acompanyat de la revisió de les necessitats financeres de la teva empresa. Hi han espais institucionals com www.accio10.cat que donen suport a les persones que plantegen el seu model de negoci i les seves necessitats financeres.
  2. Al iniciar un projecte que depèn de suport institucional, cal tenir en compte la línia ideològica del govern, que, evidentment, marca el caràcter de les ajudes publiques: actualment desenvolupament tecnològic i internacionalització (exportació) són dos factors claus que han d’acompanyar la teva idea.
  3. Malgrat l’estat actual de la banca i la poca concessió de crédit hi han altres vies per obtenir finançament a través d’entitats publiques, com són, el Instituto de Crédito Oficial i l’ Institut de Finances de Catalunya.
  4. En cas que el problema sigui la necessitat d’un aval, existeixen les agències d’aval. Exemple n’és Avalis SGR
  5. Els business angels són una bona opció. A l’hora de presentar un projecte a un grup de business angels, és molt important el feeling amb el projecte.
  6. Al presentar-nos a un business angels hem de treballar un bon pla de negoci, ara bé, clar i sintètic a la primera pressa de contacte.
  7. Per a un business angel és molt important qui està darrera de la proposta: currículums dels implicats i  – sobretot – dedicació exclusiva al projecte proposat.
  8. A banda de les fórmules habituals de finançament, sorgeixen noves iniciatives de crowdfunding molt interessants, com, www.verkami.com. El crowdfunding permet finançar projectes de creació a través de mecenes que aporten un import econòmic per a que es pugui desenvolupar l’obra.
  9. La difusió del projecte que cerca finançament a través de crowdfunding és a càrrec de l’artista. L’artista ha de crear comunitat amb les seves eines de difusió i a través de la seva agència de comunicació.
  10. La crisi econòmica ha reduït les possibilitats de finançament a tots els nivells. I, evidentment, a les empreses culturals. Això ens ha de portar a ser capaços de generar nous espais de relació – com han començat a treballar la gent de http://www.verkami  – . Hem de ser creatius.

La cultura ha d’estar atenta als canvis del món, i aprofitar el seu valor per incidir en altres àmbits històricament més estàtics. Quina ha de ser la relació entre les expressions culturals i les famílies, els governs, i fins i tot, les empreses? Què pot aportar la cultura a l’àmbit de l’empresa? Seguim pensant….

#-Benvolguts! (o com les noves tecnologies poden substituir-nos)

Setembre 21, 2011

Un any de parèntesi laboral té coses negatives i en general coses molt positives. En general he constatat un cert atrofiar-se del meu cervell, que, poc a poc, està tornant a la seva posició d’origen. Malgrat aquesta dada, la resta d’experiència adquirida té un inigualable valor vital. Quan un torna a la feina té la sensació que el món va massa ràpid i les relacions entre persones es deterioren amb les obligacions quotidianes. Em va impactar especialment el primer dia de feina quan al pujar al tren ningú em va dir bon dia i el senyor del costat no va fer cap intent d’iniciar una interessant conversa amb mi quan vaig dir-li allò tan estúpid de: “es nota que encara és 1 de setembre”.

Un any sense unes obligacions laborals diàries també et permet analitzar el moment cultural que vivim i, en el meu cas, especialment interessada pel canals de comunicació que estan substituint les relacions personals i la relació de la persona amb la realitat a través de l’acte de pensar – perquè cada cop estic més convençuda de que per a molts les xarxes socials i les noves tecnologies han esdevingut una realitat paral•lela. Poso un exemple. L’altre dia anava amb uns amics a premià de mar. Jo anava utilitzant el googlemaps. Va haver un moment en què les direccions dels carrers no coincidien. Què vaig fer? Vaig fiar-me del googlemaps i, evidentment vam anar a parar a l’altra punta de Premià.

I el mateix passa amb les noves formes de comunicar-nos – xarxes socials. En el cas del twitter, un no pot calcular la dimensió de la piulada perquè sempre hi han factors espai-temporals que s’escapen. Algú s’imagina la cara de totes aquelles persones amb qui està comunicant-se? Si no que li preguntin al Senyor Garcia Albiol i la famosa piulada d’avís de “redada” abans de la “redada”! O fins i tot l’anècdota de fa un dies quan l’alcalde de Girona Carles Puigdemont – @KRLS – feia una piulada en la que deia “A quim no li agradi el canvi que es rasqui. I que es vagi mentalitzant que això tot just comença” evidentment en @quimnadal no va fer esperar massa i va contestar “Suposo que has tingut un lapsus freudià o ho has fet expressament?”. @KRLS contestava “tens la pell molt fina. Ni una cosa ni l’altra. Accident tipogràfic”. I @quimnadal tancava dient que “era un divertimento dominical i que hi havia caigut! D’altres ni se n’haurien adonat!” Errada o no, som més de 3236 seguidors d’en Carles i 8512 seguidors d’en Quim Nadal les que vam ser testimonis d’una situació gairebé de pati d’escola que sense twitter no hauríem presenciat mai.

Pel que fa al facebook, últimament no puc parar de sorprendre’m quan assisteixo a l’espectacle exhibicionista de persones molt properes a mi. Sovint em pregunto si mostrarien totes aquelles intimitats en una sala plena dels 500 amics que els han agregat a la pàgina de facebook.

Ara bé, per a molta altra gent el twitter ha esdevingut una eina real de comunicació amb el món. Un altaveu que no passa per la censura de la ideologia i, fins i tot, de molts governs. És el cas, per exemple, de la periodista @judithtorrea que relata el que succeeix a Ciudad Juárez a la resta del món i la seva passió per la seva feina – que posa en perill fins i tot la seva vida – és transmesa de forma ràpida i a gran escala a cost 0.
Les xarxes socials ja són el present, ja són la manera de relacionar-se amb el món de les noves generacions. Cal que entre tots pensem en quines conseqüències pot tenir aquest canvi de paradigma i estiguem previnguts per a adaptar la proposta educativa als nostres fills i estudiants per tal que es converteixin en una oportunitat per a la persona i no en un substitut del seu “jo”.

Troballes increibles al s.XXI

Setembre 23, 2010

Sembla que tothom s’ha posat d’acord per descobrir peces d’art inèdites. Avui mentre feia el cafè he llegit que s’ha descobert un dibuix de Picasso a la Fundació Fabre, després a la tele, he vist que s’ha identificat un quadre de Brueghel al Museu del Prado. Fa uns dies tots vam ser testimonis de la descoberta d’una partitura de Cosi fan tutte de Mozart. I quan menys t’ho esperes els d’Atapuerca han descobert un ós – sempre més vell que l’anterior, és clar. Estem fets així, necessitem trossets de realitat, productes comercials que ens mantinguin desperts, fites, marques, i els mitjans ho saben. I en tot aquest panorama d’impactes mediàtics la realitat és ben diferent. L’altre dia parlava amb un director orquestra jove que treballa des de fa molts anys com a director titular a Ucraïna. M’explicava que cada any acostuma a estrenar un gran nombre de peces de compositors catalans al seu festival. Compositors que formen part del patrimoni cultural català. Durant aquests anys ha estat impossible desplaçar-los a Ucraïna amb algun tipus d’ajuda, ja que les subvenciones només es destinen als intèrprets catalans -que d’altra banda interessa promocionar internacionalment. Quina tasca s’està duent a terme per recopilar i difondre tot el nostre patrimoni musical? Alguns segells com Tritó o editorials com Le Boileau fa molts anys que desenvolupen aquesta tasca. Cal una reflexió de país sobre com protegim la nostra cultura, i la cultura no és únicament una llengua, és tot el pensament creatiu i l’expressió artística d’aquell que és català.

El Taller de Músics no para de crear…

Abril 30, 2010

Després de 8 anys fent comunicació cultural un aprén a discernir entre aquells projectes que formen part d’una il·lusió, aquells que responen a una necessitat, aquells que són una imposició sense sentit, aquells que són una farsa. Després hi han uns que són especials, no se sap per què… però senzillament arriben a l’ànima. El Taller de Músics després de 30 anys ells d’aquells llocs on el cor es desperta i s’hi queda perquè darrera de cada músic, treballador, hi ha recerca de veritat infinita de la vida. Us recomano el proper dilluns que ens acompanyeu a la inauguració de l’Orquestra La Latina del Taller de Músics amb la Original Jazz Orquestra Taller de Músics. El concert serà a les 22h a Luz de Gas. Un concert on s’interpretaran temes estàndards i populars de la música llatina de totes les èpoques. Temes arranjats per a Big Band a l’estil de les tradicionals orquestres llatines com ara l’orquestra de Beny Moré. Us esperem!

Imprescindible per entendre el món actual: El vídeo de Benny

Abril 1, 2010

Aprofitant la recent estrena de “La cinta blanca” de Michael Haneke m’aventuro a recomanar-vos una de les seves premonitòries i grans pel•lícules: El vídeo de Benny.

El vídeo de Benny és la segona pel•lícula de la dita “Trilogia de la glaciació” que comença amb el “Setè continent” i que segueix endinsant-se en el món de la psicologia humana i, sobretot, en la complexitat dels mecanismes que influeixen en la percepció de la realitat. Així, desperta contínuament el dubte sobre el que veiem i vivim, i fa que ens preguntem sobre el moment socio-cultural – assetjat per la imatge- i sobre com ens influeix.
Benny és un adolescent de família bé, com molts de nosaltres hem estat. Fill únic, els seus pares l’han colmat amb tot tipus de béns i privilegis. Té una gran habitació i tot el que un jove voldria: una gran tele, una càmera de vídeo, un equip de música. Passa la major part de la seva vida capturant, amb la seva càmera, tot el que succeeix al seu voltant. En una societat que no creu en que res és per sempre, ja apuntava R. Barthes que “la imatge és la possibilitat de poseir el que no perdura”, ja que, en el fons, existeix una necessitat ontològica de que les coses no marxin sense més. Benny té el carnet del videoclub per llogar les pelis que vol. És just allà on coneix una noia.
¿Per què ho fas fer? Li pregunta el seu pare. “Perquè necessitava saber què se sentia”. Haneke planteja una dura situació en la que mai sabre per què Benny empeny l’arma contra el ventre de la noia. Què ha influït a la vida d’aquest noi per a que hagi comès aquesta atrocitat? Va ser intencionadament? Es pot culpar al noi dels seus actes? Haneke arrisca i ens mostra un món mancat de veritat, la única cosa que val és la sensació, l’estímul. Quan els dies passen i no hi ha res que et permeti crèixer, aprendre, donar un sentit de totalitat a la vida, aquestes píndoles són la única cosa que queda. La sensació es converteix així en l’únic objectiu vital, i la raó obstaculitza la seva materialització, pel que no hi ha cap problema en saltar-la, de la mateixa manera que ho fa Benny.
Haneke apunta amb el dit índex a la societat mass-mediatitzada. I és que sembla que la televisió és ara “l’opi del poble”. O, com diria Mc. Luhan “els mitjans són els missatge, perquè ens penetren per totes les bandes i en els diferents àmbits de la nostra cultura, formant l’ambient que ens dóna forma”. I és que Haneke entén que la pròpia natura del llenguatge televisiu atempta contra l’ intel•lecte i la pregunta, ja que sempre compleix les nostres expectatives, habitualment sensibles i “fàcils”. La nostra relació amb la realitat ha variat. El director, un tio avançat en el seu temps, ja s’ha adonat de que les noves imatges ens obliguen a prestar atenció a la complexitat del real, per això Benny manté totes les persianes de la seva habitació baixades i es relaciona únicament amb la realitat a través de càmeres.
Aquest “avançat” no separa el seu treball de la seva responsabilitat i la seva preocupació pel seu espectador, la persona. I aquesta és la seva contribució, la seva feina. La realitat que se’ns mostra és violenta, desgarradora, sembla que no deixa un espai per a l’esperança. I per què és desgarradora? Per què se’m fa més real que mai una escena? El seu joc és el de la distorsió, el de la descolocació de l’espectador. Les escenes més desgarradores passen per alt el joc meta-cinematogràfic per arrosegar-nos cap a la realitat, en un racó a on no ens manipulen, on no estem acostumats a estar. De sobte, el fora de camp està dins d’un altre fora de camp. I ja no veig res del que vull veure. Només sento. Perquè aquest és el mecanisme de Haneke, ell sap que la imatge en sí es manipulació per definició, mentre que el so, per la seva propietat totalitzadora, és real sempre. Així, ell prefereix buscar la adhesió cerebral a través de la vista, i avassallar les emocions amb el so. El fora de camp es converteix aquí no només en una qüestió d’estil, sinó en una qüestió de constatació de l’atrocitat que s’està cometent mitjançant la suggerència del que està passant, i també del fet del que el que està passat “de veritat”, i no hi ha manera de fugir d’això.
Haneke també es mulla per mostrar la influència de la desestructuració familiar del noi en els seus actes. Els seus pares estan casats, és cert, però no han estat capaços d’educar-lo. La única cosa que els preocupa és protegir el seu fill. Sembla que l’educació no és una qüestió d’apuntar cap a la justícia, sinó – mai millor dit- una farsa, una mentidera socialització. El director mostra clarament que aquesta manca de valors, d’humanitat objectiva cap a on caminar “passa factura”, i, a la pel•lícula, es mostra d’una manera concretíssima . Tota acció importa.
Haneke planteja també dubtes sobre el concepte de culpabilitat. És en Benny culpable? Són els seus pares responsables? Com ell mateix afirma: “No es pot desenvolupar en 90 minuts la complexitat de les causes que porten a un noi a assassinar”. Per això ell prefereix plantejar, posar a sobre de la taula la situació, la relació d’en Benny amb els seus pares, la relació amb l’entorn, la pròpia relació entre els seus pares; per després deixar un espai a l’espectador, amb l’objectiu de què ell mateix extregui conclusions. Aquest recurs, tan utilitzat per Haneke, es concreta al final de la película, quan en Benny i la seva mare arriben a Egipte i visiten un temple. Segons el director, aquest és el lloc per a la reflexió, i aquest és l’únic motiu pel qual en Benny i la seva mare visiten una església.
Aquest viatge a Egipte està ple de tensió, precisament perquè no passa res extraordinari, no hi una catarsis destacable. Algunes seqüències resumeixen això: com el pla que mostra a al noi mirant el paisatge per la finestra del bus, o el moment en el que el noi enregistra un vídeo per al seu pare explicant com va el viatge. Però la tensió esclata quan Benny i la seva mare estan a l’habitació de l’hotel, a sobre del llit, en silenci, i de sobte la mare comença a plorar sense poder parar, desconsoladament. En Benny la mira i li pregunta vàries vegades què li passa.
En aquest viatge Haneke ens mostra un país pobre, trist i necessitat. Jo pensava en les vegades que he vist als informatius imatges semblants o fins i tot més dures. Feia temps que no em provocaven res. El director sap per què ens mostra aquesta pobresa, precisament per a que ens adonem del que jo vaig intuir. La televisió ens ha vacunat contra la majoria dels drames socials a nivell mundial. Ja no ens commovem quan veiem a un pobre mendicant o una catàstrofe com la d’Haití o Xile, Què li passa a la humanitat?
Els recursos hanekians pretenen mostrar contínuament aquesta deshumanització i mecanització social, per això mostra plans aparentment sense sentit, com les escales mecàniques o les mans que paguen al videoclub, o repeteix els vídeos i les imatges contínuament.
Haneke és un dels directors més grans de la història del cinema, indiscutiblement. Veure una peli de Haneke és sentir-se reconegut en el sense sentit de la major part del dia, de la vida, perquè el més senzill és alienar-se. Haneke és gran perquè fa que jo torni a despertar el meu desig de felicitat i d’una vida gran.

D’ Electra al Teatre Lliure passant per Shakespeare : què més podem fer per a que vinguis al teatre?

Març 1, 2010

Al TNC es representa Electra de Sòfocles així com un Shakespeare, la resta de teatres programen teatre de tots els segles fins arribar al més contemporani; el Teatre Lliure tot just avui em pregunta a través d’una enquesta de qualitat sobre els meus hàbits d’oci i d’assistència al teatre. I tothom – sense cap excepció – amb una preocupació gran: què puc fer per a que vinguis al teatre? Aquesta és l’eterna pregunta.  La majoria d’estudis i llibres publicats recentment realitzen una mirada a la qüestió des d’una òptica pràctica i mercantilista. Incideixen en la importància de l’estudi dels públics sobretot per poder conèixer-los millor i així adreçar-nos a ells de la manera més adequada. Així mateix, és igual d’interessant com es fa una mirada a alguns exemples de bones pràctiques que, sovint, sorprenen amb estratègies de màrqueting que poc a poc incideixen en els hàbits dels espectadors– veure per exemple “Marketing de las Artes Escénicas. Creación y desarrollo de públicos” d’en Jaume Colomer i d’en Jordi Sellas. Darrerament el concepte de moda és el màrqueting d’emocions. Els que ens dediquem al màrqueting i la comunicació volem travessar el cor i/o les visceres de l’espectador que ha de veure’s arrossegat per la novetat de l’espectacle. Quan una persona experimenta això s’obre el canal més ben valorat: el boca-orella. Aquests dies he estat llegint sobre l’apassionant món de la literatura comparada i concretament m’he retrobat amb alguns autors que han tingut la valentia de preguntar-se sobre l’art i sobre la força que aquest impregna en les ànimes de les persones. Curiosament me n’adono que la qüestió de la definició de l’art sempre s’ha preocupat, en el fons, de la creació de públics, parlant d’una manera més romàntica, de la funció de l’art i el desvetllament de l’ interès en la persona. Horaci a Epistola ad Pisones diu “Els poetes volen o ser útils o agradar o dir al mateix temps coses no només agradables, sinó útils per a la vida” i d’aquí els teòrics de la teoria literària han parlat sempre sobre la funció del teatre que dóna plaer i la funció doctrinal. El teòric literari R. Wellek afirma que la funció que dóna plaer és la funció alliberadora de sentiments, catàrtica – terme aristotèlic – o d’evasió. Amb la funció d’utilitat relaciona la funció doctrinal o cognoscitiva. De fet la dramatúrgia com a forma de coneixement ja està present a Aristòtil i a Plató, que relacionen aquest contacte amb el coneixement com un dels motius d’empatia del receptor amb l’obra artística. Alguns altres autors com Sartre inicien una corrent de pràctica compromesa que Wellek relaciona també amb la funció doctrinal de l’art. És molt interessant veure com Aristòtil en referir-se a la catarsis destaca la importància de la connaturalitat de la imitació i la importància que té per a l’home “imitar” ja que és la manera d’adquirir coneixement. Tanmateix destaca la gran font de plaer que és qualsevol acte d’imitació, doncs sempre agrada repetir l’experiència del que és conegut. Gorgias a Elogi a Helena destaca el poder de la paraula. “La paraula pot infondre temor, compassió plena de llàgrimes, pot apropar als dolors, de manera que l’ànima experimenta mitjançant la paraula una passió pròpia amb motiu de la felicitat i de l’adversitat en assumptes i persones alienes”. D’això ja es va adonar també Plató que va propugnar la vigilància de la poesia per part de l’Estat per la influència que aquesta té sobre les ànimes. Posteriorment tota la història de la filosofia està plena de pensaments sobre les funcions de l’art. Tots aquests pensaments ens remeten a l’actualitat i ens permeten entendre millor que el més íntim de la humanitat és universal i una mirada històrica permet indagar fins a aquest microscòpic botó que guarda el gran secret que ens mobilitza a ser consumidors d’art.

Presentació de l’Anuari de la Música 2009: és la cultura indústria?

Juliol 13, 2009

Avui s’ha presentat l’Anuari de la Música 2009 editat pel grup Enderrock i amb la col•laboració d’ARC, l’Associació Catalana de Managers, Representants i Promotors. El més interessant d’aquest nou exemplar és un estudi amb estadístiques que reflecteixen la salut de la indústria musical a Catalunya en l’àmbit de l’espectacle en viu. Històricament les dades més importants que s’havien presentat sempre havien estat relacionades amb l’àmbit discogràfic que és fàcilment mesurable. Doncs bé, gràcies a l’estudi que ha realitzat ARC entre els seus associats i a les dades que ha aportat ASACC, sabem que – no us ho perdeu – les promotores i sales de música en viu estan movent en aquests moments 150 milions d’euros, és a dir, més del doble del que facturen durant tot un any les arts escèniques, i més de 7 vegades el que representa el volum de facturació de la indústria discogràfica, 21.6 milions d’euros. I no només això, sinó que en el darrer any 13 milions de persones han anat a algun concert. Com cita en Jordi Martí, Regidor de Cultura de Barcelona: “La música és, un any més, l’activitat cultural més atractiva pels barcelonins”. Això demostra, per tant, que la música sí que és indústria ja que té la capacitat de generar una activitat econòmica prou important com per sostenir les necessitats vitals d’un bon grapat de treballadors. A més – com s’ha demostrat recentment amb el Festival Sonar o amb el concert d’U2 – la música genera una activitat comercial, turística, etc. que cap esdeveniment cultural té la capacitat de generar. Paradoxalment, l’anuari també demostra que la música és la disciplina artística on menys diners es destinen des de l’administració catalana – 41.615 milions d’euros VS 58.835 destinats al teatre i dansa o 49.364 a Arxius i biblioteques. Joan Mas del Grup Mas i Mas, afirma a l’Anuari “Les ajudes són traves (…) No crec en la subvenció directa, l’ajuda hauria de consistir a rebaixar impostos o ajudar a tothom per igual. L’estat no ha de dir que és subvencionable”. Quin ha de ser el criteri per atribuir subvencions? Haurien d’existir les subvencions?

El que és cert és que la les empreses que generen tota aquesta activitat no són moltes, són empreses petites i amb estructures reduïdes. Seria adequat dir que el pes de la indústria musical el suporten un grup reduït d’ empresaris catalans? El sector de la música reclama una regulació industrial pròpia, com el del sector de l’alimentació, l’automoció o la construcció. La indústria musical és ben potent i segons Joan Rosselló, President d’ARC i director general de The Project “Cal tractar-la amb dignitat, professionalitat i responsabilitat”. Per quan la Llei de la Música?