Arxiu d'Autor

L’art ja no té grau superior

febrer 20, 2012

Fa uns dies ens arribava la noticia que els ensenyaments artístics es queden sense grau superior.
El Tribunal Suprem, després de rebre una demanda de la Universitat de Granada, retira la denominació de grau als ensenyaments artístics superiors anul•lant part del decret que es va aprovar fa dos anys. A partir d’ara els estudis d’Arts Plàstiques, Disseny, Música, Dansa o Art Dramàtic queden fora d’aquesta categoria allunyant-nos de les normatives de la Unió Europea que sí reconeix els estudis superiors d’art . Aquesta sentencia afecta uns 17.000 alumnes a tot l’Estat.
Segons paraules de Joan Font, director de l’Institut del Teatre el Consell Superior d’Ensenyaments Artístics de l’Estat, l’ACESEA (associació d’abast estatal de les escoles superiors d’ensenyaments artístics), la Conselleria d’Ensenyaments i el Ministeri d’Educació ja hi treballen i citant-lo textualment “no hi ha lloc per a cap alarmisme. Hem activat tots els mecanismes necessaris, específics de l’Institut i mancomunats (amb la resta d’escoles artístiques superiors de tot l’Estat) per resoldre favorablement aquest darrer episodi dins d’un trajecte que ja n’ha ofert de tots els colors per compte d’alguns sectors universitaris que estan com gat panxa enlaire davant del ple reconeixement oficial i europeu dels nostres ensenyaments”.

També s’han convocat assemblees en les prop d’un centenar d’escoles d’ensenyaments artístics a l’Estat, i els sindicats han demanat una reunió urgent amb el ministeri d’Educació per buscar possibles solucions.
Comunicat de l’Institut del Teatre del 15 de febrer fent referència a la sentència http://www.teatral.net/ca/noticies/fitxa_noticies/12491
Hi ha diverses iniciatives i fins i tot recollida de signatures per la plena integració dels Ensenyaments Artístics Superiors a la Universitat. En els següents enllaços teniu més informació.

http://sialgrado.blogspot.com/
http://www.eeaassuniversidad.guidoblogs.org/?page_id=10
http://profesoresindignados.wordpress.com/
Seguirem atentes la seva evolució.

Teatre Virtual, La neurociència i la tecnologia experimental aplicades al teatre

febrer 28, 2011

Aquest mes he assistit per primera vegada a un assaig de teatre on les actrius, els actors, el director i el públic estaven en espais diferents i fins i tot en països diferents.

El grup de Recerca Entorns Virtuals en Neurociències i Tecnologia Expoerimental de la UB ha presentat el projecte europeu BEAMING sobre la fusió d’escenaris i objectes reals i virtuals en directe. Aquesta tecnologia genera la sensació d’estar físicament en un lloc remot amb altres persones, semblant a la teleportació.

Per mostrar aquesta tecnologia s’ha dut a terme una sessió de teatre virtual: una actriu ha estat “teleportada” des de la UB fins a un escenari de la University College de Londres al costat d’un actor anglès on han representat una escena de la pel·lícula d’Annie Hall.

Com a públic podíem escollir quina perspectiva teníem de la sala i el personatge que volíem estudiar o observar.

El sistema combina tècniques d’immersió de realitat virtual, sistemes distribuïts i detectors de moviment corporal.

Tot plegat una clara mostra que les distancies en un futur proper seran unes altres i que els processos de promoció i relacions internacionals exploren nous camins.

Una experiència interessant.

La Mercè 2010

Setembre 28, 2010

La frase que més he escoltat aquests dies és: “No tinc temps per tot!!” i és que enguany a la Mercè teníem propostes per a tots els gustos, el BAM amb la seva oferta que feia de Barcelona un gran escenari, el BAC, amb l’aposta per les arts de carrer al Parc de la Ciutadella, el circ al Castell de Montjuïch, la dansa,… passacarrers, correfocs, castellers, geganters, manifestacions… Barcelona gaudia del carrer i el carrer també gaudia. He vist una ciutat viva i feliç d’estar al carrer. El que em sorprèn és perquè durant la resta de l’any es privatitza tant el carrer, els músics ja no tenen el seu espai (si no és amb el carnet corresponent i al que no tothom hi te fàcil accés), els grups de teatre
tampoc no poden improvisar i en general fins i tot els mendicants tenen prohibit de fer-ho a resultes de la Ordenança Cívica que, com a la resta de ciutats, practica la política de “tolerància zero” contra tot el que no jugui a ser un model de ciutat aparador, més pensada pels turistes que per la gent que hi vivim.
A la Mercè hem tingut de tot, fins i tot manifestacions, com la de dissabte a les 17:00h que era una alternativa per a totes aquelles
persones que no poden fer vaga el 29. A les 20:00h fins tot es va okupar el Banc Espanyol amb el lema “La banca ens asfixia, la patronal
ens explota, els polítics ens menteixen, i CCOO i UGT ens venen”. També hi ha hagut propostes de fer vaga de pagar hipoteques, lloguers, vaga de veure la TV i d’altres.
I és que a Barcelona hi conviuen diferents maneres de pensar i de fer i hauríem de no oblidar tota la gent que no està d’acord amb el model de ciutat que s’està construint.
La ciutat surt al carrer amb ganes de festa, de passar-ho bé, de mostrar la creativitat, de viure i de fer sentir la veu. La Mercè ens en
dona la oportunitat i ens agrada! Però i la resta de l’any?

Patetisme espanyol versus patatisme galego-català

Abril 7, 2010

Avui llegia, de casualitat, un article del Mundo que es titulava “En Catalunya y Valencia niegan el castellano por electoralismo”. El curiós de tot plegat és que es tractava d’una noticia sobre una nova producció d’una companyia de teatre. Diguem-ne que el títol no estava massa ben trobat, però produïa els seus efectes.

Juan Luis Galiardo, un dels seus actors es queixava del fet que com la producció ha rebut suport d’Andalusia i Estremadura i està feta en castellà, a Catalunya s’havia vetat!

No entén perquè es veta un muntatge d’aquesta magnitud –la producció costa un milió d’Euros!!!-, i aquest fet suposa un moviment radical en contra de la difusió del castellà. Segons aquest actor “…estamos negando la mayor, que es el castellano, luego ya vienen las lenguas domesticas, familiares…”

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/04/06/cultura/1270569053.html

I jo que em pensava que amb la mort de Franco i la suposada transició a la democràcia aquest tipus de comentaris eren mal vistos i ja no es feien obertament, doncs mira, sorprèn, però fins i tot en el món de la cultura, es fan, i es fan públics.

Sé que els hi faig propaganda en parlar d’això i no hauria de fer-ho… però m’encantaria que el Rubianes aixeques el cap i fes un dels seus magnífics comentaris. Com el trobem a faltar!

http://www.youtube.com/watch?v=ZTMMa44I5ac

Fem un mob?

Març 31, 2010

Genets cavalcant pel Passeig de Gràcia, passatgers del metro sense pantalons, gent que es posa a ballar al Maremàgnum… Què està passant?

Fa set anys, el sociòleg Howard Rheingold va publicar un llibre titulat “Smart Mobs: The next Social Revolution”, que animava la gent a utilizar les noves tecnologies per organitzar accions esporàdiques al carrer. Però això no venia de nou. Als anys 50 ja existia el teatre de participació, conegut als Estats Units com a happening, i que consistia en organitzar un esdeveniment on els vianants deixessin de ser objectes passius per formar part d’una obra d’art.
Les tendències han anat canviant al llarg dels anys, i ara la moda són els flash mobs. Es tracta d’organitzar una activitat concreta en un lloc públic on la gent s’agrupa, fa una acció i es dispersa ràpidament com si res hagués passat. Sempre s’organitzen a través d’Internet i de les noves xarxes socials, com ara el Facebook, que evidencien dia a dia que poden ser més poderoses que molts mitjans de comunicació. Reuneixen centenars de persones en molt poc temps, de fet moltes vegades només s’avisa amb un dia d’antelació i no es diu en què consiteix l’acció fins minuts abans de començar-la. Els flash mobs no tenen finalitats reivindicatives, només busquen l’entreteniment i l’originalitat, i poden tractar qualsevol tema.

Actualment existeix una nova corrent: els flash dance. Els participants caminen tranquil•lament per una plaça, estació, centre comercial… i de sobte es posen a ballar una coreografia que han assajat prèviament. De manera, que a partir d’ara, hem d’estar molt atents quan anem pel carrer… en qualsevol espai, en qualsevol moment… pot tenir lloc un fet inesperat.


http://www.btvnoticies.cat/2010/02/20/una-flash-mob-reuneix-300-
cavalls-amb-els-seus-genets-a-la-ciutat/
http://www.btvnoticies.cat/2010/01/10/al-metro-sense-pantalons/

Marta Gaston

I tu? Vols pujar al tsunami digital???

gener 27, 2010

– Jove?
– Sí, sí, jove, i tant que sí!
– Però quants anys tens tu?
– Jo? 30!
– Dóna! jove, jove…
– Perdona! Què vols dir?
– No hauries de tenir parella, ja?
– Parella? Jo? Ni parlar-ne! Quin avorriment!
– Què vols que et digui, se’t covarà l’arròs.
– Sí, home, sí, com a en Xavi Masdeu! Pots comptar!
– Ja t’ha enganxat la por del tsunami digital que diria en Jordi Sellas?
– Ahhhhhhhh
– Què pasa ara?
– Acabo de recordar una imatge.
– Explica-la, dóna!
– Fa tot just 10 anys… als principis d’A Portada…
– Què va passar?
– Recordo una tarda sencera enviant faxos!
– Què vols dir?
– Doncs el que sents! Vaig enviar una convocatòria per fax,
convidant les persones una a una! Ahhhhhhhhhhh
– Què passa?
– Ara sí que sento que em faig gran!
– Dóna, no exageris ara! No t’hauria d’haver dit res!
– Sí, ara queixa’t tu! Jo no l’he vist!
– A qui no has vist!
– El tsunami digital! Jo era fora, de viatge i de cop va arribar amb
forçaaa!

– La joventut digital voldràs dir?
– La joventut il·legal, que diria la SGAE…
– …
– Saps què et dic?
– No pas!
– Que em deixis un forat! Que pujo!! M’agrada la velocitat!!
(girant-se al públic que està llegint el blog)
– I tu? Vols pujar al tsunami digital???

😉

Miqui Puig, 25 anys de cantant d’amor

Setembre 18, 2009

Miqui Puig, 25 anys de cantant d’amor

El passat dilluns 7 de setembre Miqui Puig va voler compartir amb nosaltres les seves experiències en el sector musical.

Podríem resumir la seva intervenció amb la frase: “Llavors fer música era una il•lusió, ara és una bogeria”.

El 1986 quan ell va començar amb la creació de la banda de Rock and Roll “Los Sencillos”, les discogràfiques tenien uns pressupostos molt alts i els grups només rebien al voltant del 15% dels pressupostos, fet que va anar descobrint amb el temps i que va anar perfilant la seva militància a favor dels músics.

L’any 1996 es dissol la seva banda degut al desgast de 10 anys de treball i comença la seva carrera en solitari vivint de la música, apareixent a televisió, a curtmetratges i fins i tot creant la seva pròpia discogràfica.

Actualment sent que ser músic és una lluita. Cada vegada hi ha menys sales de concerts i critica l’enderrocament de La Cibeles o el tancament de La Paloma a Barcelona. Això es degut a una mancança estructural de la cultura i a la manca de sensibilitat per part de les institucions. Segons Puig cal que aprenguin del que es fa a França en el camp de la política Cultural amb aspectes com la Llei d’Impostos. També caldria revisar l’educació musical i donar solució a fets com que els joves no coneixen prou grans músics de fa 20 anys i que certes escoles diplomen alguns dels seus alumnes sense prou nivell.

Pel que fa a mitjans de comunicació, Puig sent que si no apareixes a emissores comercials no existeixes com a músic i critica la televisió que gairebé no ofereix programes de música en directe i els mitjans escrits que dediquen poc espai a la música i sovint s’equivoquen en les dades que hi presenten.

Actualment la il•lusió topa amb la maquinaria, tot i això, per sort Internet fa que hagi canviat la manera de consumir i distribuir i es pot arribar al públic per diversos camins.

Podem dir que en Miqui Puig és un militant que diu el que pensa i que es reinventa cada dia, que busca constantment la informació recollida amb el pas dels anys i l’encamina cap a noves cançons o noves experiències.

Aprofito aquest post per reivindicar la música en viu i això vol dir, més sales de concerts i més música al carrer!

Mireia Salvador i Branera

Tast de Cultura

Tast de Cultura

El Canòdrom, un nou Centre d’Art a Barcelona

Juliol 8, 2009

Els darrers dies 6 i 7 de juliol s’han celebrat les Jornades Internacionals per a un nou Centre d’Art a Barcelona.

Aquest nou espai, que durà el nom de l’edifici on està situat: El Canòdrom, prendrà el relleu al Centre d’Art Santa Mònica com a aparador de l’art emergent.

El Canòdrom serà un consorci format pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació,  l’Ajuntament de Barcelona i el Consell de la Cultura de Barcelona. En aquests moments la seva direcció encara està per definir, tot i que m’imagino que es farà mitjançant concurs públic.

El nou equipament, que actualment està en procés de rehabilitació, forma part del Pla Zapatero i el seu programa d’obres anticrisi que aporta els 3,5 milions d’euros que val el projecte. Caldrà veure un cop enllestit l’equipament de quin pressupost disposarà el Centre per a la seva programació i gestió.

Durant les jornades s’han organitzat diverses taules rodones que han parlat dels models actuals, del futur dels centres d’art i de com s’hauria de projectar el Canòdrom.

Penso que el projecte es veu amb un cert escepticisme per part del sector, no només dels artistes sinó que també d’altres Centres d’Art del territori i fins i tot es podria parlar que l’atmosfera estava carregada d’un cert pessimisme. En aquest sentit la directora del Bòlit de Girona comentava aquesta atmosfera, tot i que segur que es deu a desil•lusions acumulades per part del sector.

David Santaeulalia posava sobre la taula una aportació que m’ha semblat molt interessant, si tot s’impulsa des de les Institucions corre el perill que apareguin models clònics. Val la pena de pensar-hi.

Altres demandes van ser que el Canòdrom hauria de ser un Centre que serveixi d’espai comú i que no només se centri en fer nous projectes sinó
que ajudi a fer xarxa, que sigui un espai de reflexió, recerca, producció i difusió i que doni un impuls a la internacionalització dels artistes catalans.

Florenci Guntin de l’Associació d’Artistes Visuals exigia pel Nou Centre d’Art com a mínim el pressupost de què disposava el Santa Mònica, és a dir 2 milions d’euros anuals. Haurà pecat d’optimista?

Penso que és molt positiu que el sector obri un debat sobre aquest tema i que es formulin qüestions i que s’enfrontin postures i crec que una de les coses més importants és que s’arribi a un acord sobre el model del centre i sobre quins aspectes haurà de treballar la direcció. I sobretot que en aquest procés s’escolti la veu dels artistes.

Les meves felicitacions a les arts visuals i a la cultura i esperem que aquest sigui un pas determinant per a la consolidació nacional i internacional dels nostres artistes.

Mireia Salvador i Branera