Archive for the ‘2009’ Category

10 anys i un regal

Desembre 18, 2009

A Portada fa 10 anys de vida el proper mes de febrer. Fa 10 anys que treballem en l’àmbit de la comunicació i de la cultura. Fa 10 anys que somniem, ens emocionem, ens preocupem i ocupem, ens barallem i ens apassionem amb la nostra feina. Són 10 anys d’alegries, il·lusions, esforç, maldecaps… que ens han fet molt feliç a tot l’equip d’A Portada. I hem volgut celebrar el nostre aniversari fent un regal.

Volem conjugar el nostre coneixement i bagatge en la comunicació estratègica amb el nostre compromís per la cultura del país i, per això, hem llançat la campanya “A Portada busca l’artista 10”.  A l’artista emergent i desconegut més innovador i de més qualitat d’entre les propostes que ens arribin, li oferim tot l’any vinent una campanya de comunicació gratuïta. D’aquesta manera, contribuirem amb un granet de sorra a donar visibilitat als creadors.  Si ets un/a artista emergent, no dubtis a presentar-nos la teva feina. Fes-ho aquí fins el 20 de gener. Afanya’t!

25 anys de Revista Musical Catalana

Desembre 18, 2009

Aquesta setmana s’ha celebrat al Palau de la Música els 25 anys de la Revista Musical Catalana. Des d’A Portada volem felicitar en Jaume Comellas, la Mercedes Conde-Pons i la Mònica Pagès per la bona feina, la il·lusió, el compromís, la vocació i el rigor amb què tiren endavant aquesta publicació. És un plaer compartir amb ells la passió per la nostra professió, pel periodisme, i per la cultura del país.

En l’acte de celebració, en Xavier Cester –  cronista i col·laborador del diari Avui, independent i crític que diu el que pensa i pensa el que diu – elogiava les entrevistes a fons que la Mercedes i la Mònica fan a la revista. Comentava en Cester que avui dia són un luxe ja que la premsa diària es veu obligada a informació ràpida, efectista, populista i amb titular fàcil i les entrevistes d’anàlisi i reflexió tendeixen a desaparèixer.

La Mercedes Conde  ens va transmetre el seu entusiasme i passió per la seva feina. Destacava que per a ella l’entrevista és una conversa i que prova de donar-li el to humà que en el món del periodisme s’està perdent. Un clima de confiança i diàleg – diu – fa que brolli informació molt interessant,  cal deixar espai al personatge perquè digui allò que li interessa i sigui ell el protagonista i no pas l’entrevistador.

Felicitats Jaume, Mercedes i Mònica per la vostra feina periodística i a l’Eva per unes magnífiques fotos.

A tus pies, Sabina

Desembre 18, 2009

Joaquin Sabina

Alegria, nostàlgia, diversió, malenconia, amor, entusiasme.. i fins i tot, alguna llàgrima desesperada. Tot això, i més, és el que vaig sentir ahir. Tot això i més, és el gran  JOAQUIN SABINA . I ahir ho va demostrar de nou al Palau Sant Jordi, on milers de persones, entre elles jo mateixa, van poder gaudir de la reaparició del noi d’Úbeda.

Em va sorprendre la seva empenta, la seva veu trencada i incansable, el seu poderío a l’escenari. Personatge d’actitud impertorbable, es va mostrar emocionat de poder cantar de nou a la ciutat comtal. Vam poder escoltar algunes cançons de sempre i algunes de noves del disc “Vinagre y rosas”, que arriba 4 anys després del seu anterior disc “Alivio de luto“.

A més, Sabina ens va sorprendre amb l’aparició a l’escenari del seu gran amic, l’altre Gran, Joan Manuel Serrat i dels dos xavals d’Estopa, que van cantar amb Sabina “Contigo” i “19 días y 500 noches” respectivament.

Emocions compartides per un públic de tot tipus, joves, vells, nens, hippies, yuppies… tots extasiats durant les més de dues hores que va durar el concert. Vaig tornar a casa com en un somni i amb un somriure d’orella a orella. Quin gran concert!

Gràcies Sabina!

Dansem la història de la dansa!

Desembre 18, 2009

La dansa és equiparable a una flama… es mostra sensible a tot allò que passa al seu voltant i s’adapta a tal i com l’aire bufi en aquell moment. La dansa forma part de la història, pot canviar el seu plantejament, en funció de les guerres, dels efectes de les massificacions urbanes, de les pròpies evolucions humanes, etc.

La dansa ha viscut històricament canvis significatius, l’únic que tant a Catalunya com a Espanya sempre hi ha hagut un gran buit d’informació entorn aquest tema. Dansa moderna i dansa contemporània són conceptes que existeixen i que apareixen en un determinat moment amb unes determinades condicions. Per això, en Toni Jodar, que va ser el convidat d’A Portada al darrer tast de cultura l’1 de desembre, ho expliquen i ho il·lustren. Gràcies a les seves experiències personals i al llenguatge en moviment del seu cos, en Toni va saber fer arribar als assistents, el pas del temps de la dansa.

I el conte que ens va explicar va començar amb aquells personatges de principis del segle XX que van revolucionar el panorama de la dansa, copat en aquell moment pel Ballet Clàssic (dansa marcada pels cànons estètics que busca arribar a la bellesa situada al més enllà, basada en la ingravidesa):

El primer personatge del conte va ser Isadora Duncan que va ajudar a que el món comencés a entendre, i als allà presents també, que “la dansa és la màxima llibertat del cos”. Una realitat que dona peu a noves figures: Marta Graham i José Limón. Amb l’ajuda d’en Toni ens introdueixen en un nou escenari: la Dansa Moderna. Toni! Què dius que fas? Equilibrar i desequilibrar el teu cos… Uau…

Quan tot el públic d’Aportada s’havia transportat amb els moviments i el relat d’en Toni al món de la Dansa Moderna, Merce Cunningham, un altre personatge clau de la història, passa pàgina i ens desafia per tal d’entrar al capítol de la Dansa Contemporània. Dansa Contemporània? Explosió de nous personatges! noves idees! i sobretot nous moviments! Increïble… De cop i volta en Toni balla “sense punts fixos a l’espai, tota Aportada (en aquest cas) pot ser el centre del seu moviment”, la “dansa no és emoció és moció”. Només aquest Contacontes com és en Toni, ens podia fer veure la relació de la massificació urbana, com per exemple de Nova York, amb la nova conjuntura al llenguatge de la dansa.

La història cada vegada es perfila més i de mica en mica ens endinsem a l’estil Postmodern. En Toni es comença a moure centrat en les seves articulacions, la seva energia i els  seus fluids interns… I mentre jo també sentia les meves articulacions, la meva ment viatjava pel món dels moviments i les idees fins arribar a la propera parada: la democratització de la dansa i en definitiva, el concepte de l’economia del moviment. Els assistents vam poder veure amb les nostres pròpies articulacions, vull dir ulls, com és possible realitzar el moviment més eficaç amb el mínim esforç.

Finalment, en Toni acaba el conte amb un toc europeu. Ens parla de la Dansa-Teatre, de Pina Bausch, les màscares i els silencis. I per últim, la dansa jazz vinculada al teatre i al cinema musical.

En definitiva, els allà presents vam poder assistir a una classe històrica i conceptual d’aquelles que diríem magistral, amb una petita diferència de les classes de sempre: A Portada es va convertir en un teatre improvisat ple de moviments, atenció i somriures que va transportar els assistents a un conte real i al mateix temps, màgic.

Conversar per conservar

Desembre 10, 2009

Aquest mes vam tenir l’oportunitat d’escoltar i conversar amb Joan Quintana durant el Tast de Comunicació d’A Portada , l’últim tast del 2009.

El psicòleg especialitzat en comunicació estratègica i professor d’ESADE ens va parlar de les converses pendents que tenim totes les persones, com afrontar-les i com donar el pas perquè ja no siguin pendents.

Per explicar les converses pendents primer va teoritzar sobre les relacions humanes i les xarxes relacionals que es van crear a mesura que ens anem fent grans. Ja des de la infància aprenem a veure i a ser vistos, a reconèixer i ser reconeguts. A més, com a emissors ens adonem que l’escolta es produeix des de la subjectivitat i per tant cal contrastar amb el receptor si el missatge que està descodificant és el que nosaltres volem.

Aquestes relacions personals són extrapolables al món de l’empresa. La salut d’una organització es pot mesurar fixant-nos en les converses (i tipus de converses) que hi ha en ella.

Després d’una introducció teòrica, Quintana va fer treballar els assistents, responent mentalment a les preguntes que va plantejar per solucionar una conversa pendent o buscar la solució per afrontar una conversa pendent. Tot seguit us mostrem la ruta que van seguir els assistents a través de les preguntes:

  1. Amb qui tinc una conversa pendent?
  2. Què va produir aquesta conversa pendent?
  3. Quins han estat el motius pels quals no he afrontat aquesta conversa?
  4. Quines emocions afloren quan penso que he d’afrontar la conversa?
  5. Que vull conservar?
  6. Quin serà el millor moment i lloc per tenir aquesta conversa?
  7. Com li comunicaré que vull tenir la conversa?
  8. Necessitaré d’ajuda externa per ajudar a produir la conversa?
  9. Quins tres arguments centrals necessitaré per començar la conversa?
  10. Quina emoció he de mantenir per no boicotejar la conversa?
  11. Quines coses seran diferents per a mi després de la conversa (prescindint de la conseqüències de la conversa)?

Segons Quintana, la pregunta essencial és la cinquena, què vull conservar? A partir d’aquesta resposta comença la part activa de solucionar la conversa pendent i ens donarà la clau del perquè hem de tenir aquesta conversa. Cadascú voldrà conservar una cosa diferent, des de la dignitat, passant pel sou o la feina, a no perdre responsabilitat.

Joan Quintana és actualment coach d’alta direcció i consultor de desenvolupament organitzacional en projectes estratègics de transformació en el sector públic i privat.

Joan Quintana al Tast de Comunicació

Quina és la “única militància” que li pot quedar al ciutadà?

Desembre 10, 2009

Participació ciutadana, cohesió social, activisme cultural, tots són conceptes que d’entrada sonen bé, però en realitat què impliquen? Bàsicament impliquen dinamisme. Ara bé, en una societat plena de rellotges, plena d’homes grisos que no sabem qui són i agafen el nostre temps per estalviar i ficar-lo en una caixa forta (gràcies Momo), i sobretot, en una societat on sembla que no hi ha espai per invertir el nostre temps en assumptes que transcendeixen l’interès particular, pot existir la paraula dinamisme?

Com el títol indica, una bona militància que el ciutadà té a l’abast podria ser l’activisme cultural. I ara em refereixo a anar més enllà d’anar al teatre, escoltar música o veure la última pel·lícula del Tarantino… El primer i el segon sector cultural  queden coberts per les fluctuacions empresarials i el coixí de l’administració. Però qui vetlla pel tercer sector? El teixit associatiu a Barcelona es defineix amb més de 700 entitats culturals. Són els ents que realment cohesionen socialment, que realment criden a la participació ciutadana, que realment fan un treball de proximitat i ells, necessiten la implicació de tothom. Les coses no es munten soles. Crear un cicle de cinema, de conferències, una trobada per intercanviar arxius, un festival de música, un grup de teatre amateur, són tasques que aglutinen a persones que treballen de forma desinteressada, l’oblidat voluntarisme.

El divendres 27 d’octubre va començar la tercera edició del Nonologic, un Festival de Música rara i divertida. Va portar artistes d’Alemanya, França, Itàlia, Rússia, Regne Unit, i també de casa. Aquests artistes van venir i van tocar. Al darrera, l’organització els va reservar un hotel, els hi va preparar el menjar, un escenari muntat amb cadascuna de les necessitats, els hi va fer la promoció, la premsa estava informada, els convidats amb la cita al cap, els patrocinadors contents amb el tracte, els col·laboradors feliços per l’intercanvi, i tot el que un festival d’aquest tipus pot arreplegar. Però qui hi havia al darrera?

La Olla Expréss, per a Ments a pressió (Barcelona 2002). Una de les 700 associacions enregistrada a la Generalitat de Catalunya, en aquest cas com a entitat sense ànim de lucre. Es tracta d’un projecte editorial i de producció artística interdisciplinar amb la voluntat d’exposar els treballs i idees d’un seguit de persones caracteritzades per la seva creativitat compulsiva i la seva originalitat. La finalitat? Que tothom tingui la oportunitat d’obrir al món les obres inèdites dels artistes que acostumen a quedar en mons ocults.

Probablement la crisis farà que l’administració ajusti més les subvencions (muntanyes d’informes i requisits que cal escalar per aconseguir-ne) destinades a aquest tercer sector. Entitats que ens ajuden a que la roda cada dia sigui més enriquidora. Per això crec que ens necessiten, ens volen, i  sé perfectament, que tothom pot aportar el seu granet  de sorra.

I que quedi clar que no cal penjar cap bandera a les persones que volen col·laborar desinteressadament!! Perquè si ho fem és perquè enriqueix personalment, treballar en altres temes, treballar en xarxa, aprendre. En el meu cas (que vaig intentar ajudar amb el que vaig poder), m’ ho vaig  passar molt bé i vaig riure molt. Va ser genial està envoltada de gent boja.

Felicitats a tot l’equip, els artistes i al públic! Va ser un èxit total!

Quan recuperes velles i belles cançons

Desembre 7, 2009

De cop i volta, un dia, no saps com ni perquè, recuperes una cançó. És un cançó d’aquelles que, temps enrere, t’havia marcat, d’aquelles que t’havien deixat petjada, però sense saber tampoc ben bé perquè s’havia esborrat de la memòria, del teu dia a dia, com si d’una empremta damunt la sorra es tractés. De cop, la ràdio, un amic, una festa o, en el meu cas, un post al blog d’un col•lega te la recorden (gràcies Roger). I penses: si era tan bonica per què la vas oblidar? Jo, aquest cap de setmana he recuperat aquest tema d’anys enrere. I vosaltres, quines cançons heu recuperat darrerament?

SPACE PROJECT: De l’experiència personal a les polítiques culturals

Desembre 4, 2009

Quan vaig començar l’SPACE (Performing Arts on the move) – projecte Europeu que reuneix a 30 gestors i distribuïdors en l’àmbit de les arts escèniques amb sessions formatives- vaig pensar que formava part d’un projecte especial. Per una banda perquè és un projecte únic en aquest àmbit, per l’altra perquè A Portada és la única representant de tot l’Estat Espanyol.

Durant la primera sessió, realitzada la segona setmana de novembre a Alemanya, vaig saber que SPACE és molt més que un programa europeu de formació. Més enllà de promocionar l’intercanvi de coneixement entre els participants i els organitzadors – algunes de les entitats europees més importants internacionalment – tenen el propòsit de reunir informació sobre la gestió i política europea per a les arts escèniques i fer-ho servir per elaborar noves directrius en aquest àmbit.

Per això les institucions que organitzen la iniciativa – ONDA París, British Council, Vlaams Theater Instituut (Bèlgica), Theater Instituut Nederlands (Amsterdam), IETM, La Belle Ouvrage, ENICPA, Team Network –  enregistren les sessions i analitzen el material per treure’n reflexions i suggeriments sobre les noves necessitats del sector.

Son conscients de treballar amb joves professionals provinents de diferents realitats (belgues, italians, holandesos, polonesos, suïssos, brasilers, alemanys, etc.) que representen la interculturalitat dins de les arts escèniques i diferents dinàmiques de treball.

Aquestes institucions es preocupen d’aportar noves idees, abastar visions divergents i reflectir-les dins de les directrius de la política cultural europea.

Nosaltres, un grup de 15 nous gestors -ja que els 30 inicials es divideixen en 2 grups-, vam contribuir en aquest projecte amb els nostres qüestionaments quotidians, les nostres experiències conflictives en la gestió, la nostra percepció sobre les barreres interculturals i també les provinents de les polítiques culturals, inherents a les dinàmiques del treball.

A Alemanya, hem pogut saber més sobre el funcionament de la gestió i distribució de les arts escèniques al país; però el que va ser realment estimulant va ser intercanviar experiències tan diferents i alhora coincidents amb els participants.

La sensació és que tot i treballar en realitats molt diverses i amb diferents formacions, nosaltres, els gestors, tenim algunes grans preguntes sobre l’activitat que coincideixen:

– Com accedir als circuits de manera sostenible?

– Com fer la comunicació més efectiva amb els artistes?

– Com accedir als mecanismes de finançament?

– Com optimitzar els recursos dintre d’un sector molt poc lucratiu?

– Com negociar amb els programadors quan es tracta d’un valor artístic?

Són qüestions bàsiques presents tant a Catalunya com a Bèlgica, Holanda, Suïssa, Alemanya, etc.

Continuarem reflexionant a Bulgària, al març del 2010.

www.spaceproject.eu (Obert el període d’inscripcions per a la formació de programadors)

La Catalunya xarnega es rebel·la

Desembre 4, 2009

Catalunya és un país de mestissatge. Alguns ho viuen com un valor i una riquesa, d’altres se n’amaguen i uns tercers en fan negoci. Ahir a la presentació del llibre “Fabricar l’Immigrant”, Lluís Cabrera, president de l’associació Els Altres Andalusos i impulsor del Taller de Músics denunciava la ingerència deslleial envers la convivència a Catalunya que suposa el “Plan Andaluz” de la Junta de Andalucía. Tal i com anunciava El Periódico, el viceconseller de governació de la Junta, Gómez Periñán – qui qualifica les persones d’origen andalús que viuen a Catalunya de “colònia” – anuncia que aquest pla té com a objectiu la igualtat de dret dels andalusos que viuen fora d’Andalusia amb els ciutadans de la societat d’acollida. Per aconseguir aquesta suposada igualtat es gastaran més de 64 milions d’euros en educació, sanitat, cultura, recerca, treball… Està dient doncs Periñán que Catalunya no ofereix aquests serveis als ciutadans catalans d’origen andalús i sí a la resta? Una immigració no normalitzada, un relat inexistent del que és la Catalunya avui, dóna pas a populismes i iniciatives com aquestes que són una instrumentalització de la immigració.

L’Associació Els Altres Andalusos, en un comunicat avui, demana als representants polítics catalans que es manifestin en relació amb aquesta iniciativa.

La subhasta de la cultura

Desembre 1, 2009

La cultura no es pot subhastar, i encara menys quan parlem de temes de memòria històrica i de preservació del patrimoni del país. Parlo de l’arxiu del fotoperiodista Agustí Centelles que des de fa 48 hores està en boca de tothom. Centelles va retratar la Guerra Civil des d’un punt de vista molt personal i es va haver d’exiliar (carregat amb els negatius que volia salvaguardar de l’espoli). Un cop a França va ser internat al camp de concentració de Bram i càmera en mà va plasmar la realitat d’aquell infern, del que van viure milers de catalans que van haver de fugir del què havia estat casa seva. Tot plegat ho va retratar i ho va escriure en un dietari. (Fins al 10 de gener es pot veure una exposició sobre aquest material al Centre d’Arts Santa Mònica).

Ara els seus fills s’han venut l’arxiu al Ministeri de Cultura de l’Estat Espanyol per 700.000 euros. La Generalitat de Catalunya havia fer una oferta inferior i alguna important casa de subhastes havia ofert més diners. Sembla mentida que una qüestió amb tants valors com els que té aquest arxiu s’acabi resumint en una qüestió econòmica. I més, quan en aquesta macabre subhasta hi ha una administració que no juga amb igualtat de condicions. En aquesta cruel partida de pòquer hi ha qui té més fitxes damunt la taula i fins, hi tot, m’atreviria a dir, que hi ha qui no ha ensenyat totes les cartes.

Els hereus de Centelles neguen que la qüestió sigui econòmica i acusen al govern de la Generalitat de no haver fet prou per reconèixer la figura del seu pare. Probablement, fa uns quants anys enrere, s’hauria pogut fer més, però no per això s’ha de deixar de reconèixer la tasca de les persones que si que s’han preocupat d’estudiar i divulgar la figura d’Agustí Centelles, d’explicar-nos qui va ser, que va fer, que va significar, de publicar el dietari, un àlbum de fotos i de muntar exposicions com la de la Virreina, la del Palau Roberto la que ara es pot veure al Santa Mònica, per citar-ne només les que s’han fet a la ciutat de Barcelona.

El que està clar en tota aquesta polèmica és que hi ha qui s’ha deixat endur per la rancúnia, qui s’ha envoltat de mals assessors, qui ha aprofitat la jugada per venjar els Papers de Salamanca, qui ha negociat d’esquenes, i sobretot, i el que jo considero que és el més important de tot, qui ha menystingut i ignorat la trajectòria i la voluntat de l’Agustí Centelles, qui ha oblidat qui va ser i quina podria haver estat la seva voluntat. Per a totes ells els recomano fervorosament un llibre: “Diari d’un fotògraf” d’Agustí Centelles, editat per Destino.

El fotoperiodista Agustí Centelles