Archive for the ‘febrer 2010’ Category

D’ Electra al Teatre Lliure passant per Shakespeare : què més podem fer per a que vinguis al teatre?

Març 1, 2010

Al TNC es representa Electra de Sòfocles així com un Shakespeare, la resta de teatres programen teatre de tots els segles fins arribar al més contemporani; el Teatre Lliure tot just avui em pregunta a través d’una enquesta de qualitat sobre els meus hàbits d’oci i d’assistència al teatre. I tothom – sense cap excepció – amb una preocupació gran: què puc fer per a que vinguis al teatre? Aquesta és l’eterna pregunta.  La majoria d’estudis i llibres publicats recentment realitzen una mirada a la qüestió des d’una òptica pràctica i mercantilista. Incideixen en la importància de l’estudi dels públics sobretot per poder conèixer-los millor i així adreçar-nos a ells de la manera més adequada. Així mateix, és igual d’interessant com es fa una mirada a alguns exemples de bones pràctiques que, sovint, sorprenen amb estratègies de màrqueting que poc a poc incideixen en els hàbits dels espectadors– veure per exemple “Marketing de las Artes Escénicas. Creación y desarrollo de públicos” d’en Jaume Colomer i d’en Jordi Sellas. Darrerament el concepte de moda és el màrqueting d’emocions. Els que ens dediquem al màrqueting i la comunicació volem travessar el cor i/o les visceres de l’espectador que ha de veure’s arrossegat per la novetat de l’espectacle. Quan una persona experimenta això s’obre el canal més ben valorat: el boca-orella. Aquests dies he estat llegint sobre l’apassionant món de la literatura comparada i concretament m’he retrobat amb alguns autors que han tingut la valentia de preguntar-se sobre l’art i sobre la força que aquest impregna en les ànimes de les persones. Curiosament me n’adono que la qüestió de la definició de l’art sempre s’ha preocupat, en el fons, de la creació de públics, parlant d’una manera més romàntica, de la funció de l’art i el desvetllament de l’ interès en la persona. Horaci a Epistola ad Pisones diu “Els poetes volen o ser útils o agradar o dir al mateix temps coses no només agradables, sinó útils per a la vida” i d’aquí els teòrics de la teoria literària han parlat sempre sobre la funció del teatre que dóna plaer i la funció doctrinal. El teòric literari R. Wellek afirma que la funció que dóna plaer és la funció alliberadora de sentiments, catàrtica – terme aristotèlic – o d’evasió. Amb la funció d’utilitat relaciona la funció doctrinal o cognoscitiva. De fet la dramatúrgia com a forma de coneixement ja està present a Aristòtil i a Plató, que relacionen aquest contacte amb el coneixement com un dels motius d’empatia del receptor amb l’obra artística. Alguns altres autors com Sartre inicien una corrent de pràctica compromesa que Wellek relaciona també amb la funció doctrinal de l’art. És molt interessant veure com Aristòtil en referir-se a la catarsis destaca la importància de la connaturalitat de la imitació i la importància que té per a l’home “imitar” ja que és la manera d’adquirir coneixement. Tanmateix destaca la gran font de plaer que és qualsevol acte d’imitació, doncs sempre agrada repetir l’experiència del que és conegut. Gorgias a Elogi a Helena destaca el poder de la paraula. “La paraula pot infondre temor, compassió plena de llàgrimes, pot apropar als dolors, de manera que l’ànima experimenta mitjançant la paraula una passió pròpia amb motiu de la felicitat i de l’adversitat en assumptes i persones alienes”. D’això ja es va adonar també Plató que va propugnar la vigilància de la poesia per part de l’Estat per la influència que aquesta té sobre les ànimes. Posteriorment tota la història de la filosofia està plena de pensaments sobre les funcions de l’art. Tots aquests pensaments ens remeten a l’actualitat i ens permeten entendre millor que el més íntim de la humanitat és universal i una mirada històrica permet indagar fins a aquest microscòpic botó que guarda el gran secret que ens mobilitza a ser consumidors d’art.

Ja tenim artista 10!

febrer 26, 2010

Fa un parell de dies vam celebrar el nostre 10è aniversari. Però no ens vam acontentar celebrant només una gran festa; el passat mes de desembre vam organitzar un concurs anomenat Concurs Artista 10 per cercar nous talents i artistes emergents del país. El guanyador rebria una campanya de comunicació gratuïta -assessorament d’imatge, comunicació 2.0, gabinet de premsa, formació de portaveus, coneixement dels mitjans, elaboració de missatges clau, posicionament, etc.-.

Més d’una cinquantena d’artistes emergents de diferents disciplines han presentat les seves propostes, que han estat sotmeses a la valoració d’una comissió artística formada per professionals i periodistes del sector de les arts. Finalment, The Seihos han estat els guanyadors del concurs. Van actuar el passat 24 de febrer a la sala B de Luz de Gas en motiu de la festa d’aniversari d’A Portada.

L’any 2000, quatre amics de l’institut amb experiència musical i gustos semblants creen The Seihos. El grup pren el seu nom d’un joc de paraules japonès que significa “la manera correcta de ser” i es caracteritza per composicions de pop vital plenes d’alegria amb les que cerquen, en paraules del grup “fer feliç a la gent que assisteix als nostres concerts i transmetre alegria”. Beuen de la influència de grans com The Beatles, Chuck Berry, Beach Boys o Bob Dylan, entre d’altres, i amb els anys han aconseguit crear un estil propi que ells mateixos defineixen com a pop vital.

La seva trajectòria musical els ha portat a Liverpool, Londres i Dublín, sense oblidar algunes sales de Barcelona i Madrid. D’entre més de 50 concursants sotmesos a la valoració d’una comissió artística formada per professionals i periodistes del sector de les arts, amb la seva maqueta All The Little Pigs Fly, The Seihos van ser proclamats guanyadors del Concurs Artista 10.

Animeu-vos a tastar el pop vital de The Seihos en el seu pròxim concert del 4 de març a les 10 del vespre a la Sala Heliogabàl del barri de Gràcia.

A Portada col·labora amb Educación Sin Fronteras

febrer 25, 2010

Aquest matí hem participat d’un curs de comunicació i màrqueting organitzat per l’ONGD Educación Sin Fronteras. Més d’un centenar de representants d’entitats del Tercer Sector s’han trobat a la Casa del Mar per compartir i conèixer experiències viscudes en l’àmbit de la comunicació estratègica i el màrqueting digital.

A Portada ha tingut l’oportunitat avui de compartir els coneixements que hem adquirit en aquests 10 anys de consultora en l’àmbit de la comunicació estratègica i ajudar així entitats del Tercer Sector a millorar la seva reputació i comunicació amb els seus públics. Us n’adjuntem la presentació.

Ha estat un plaer compartir aquesta formació amb la Montserrat Peñarroya, excel·lent professional i oradora que recentment ja ens va delectar amb un magnífic TAST de comunicació sobre màrqueting digital.

Educación Sin Fronteras va ser creada l’any 1988 per professionals de l’educació.

L’immobilisme de la publicitat

febrer 25, 2010

Ahir vam celebrar una altra sessió del cicle de conferències “10 en comunicació” que organitza la Fundació ESCACC. Es tracta de sessions de treball sobre temes relacionats amb la comunicació i el periodisme dirigides a professionals del sector. La sessió d’ahir, però, tractava sobre les tendències en publicitat, i entre el públic hi havia un gran nombre de professionals de la publicitat (creatius, planificadors de mitjans, executius de comptes…). Podeu llegir una crònica de la sessió al diari La Vanguardia.

Entre les intervencions dels assistents va haver-hi una crítica comú a l’immobilisme del sector. Els professionals es queixaven que, si bé no deixem de parlar de les oportunitats d’Internet a l’hora de dissenyar campanyes de comunicació (xarxes socials, blogs, fòrums, marketing viral…), a l’hora de planificar una campanya es segueix destinant la major part del pressupost, o la totalitat, al tradicional spot de 20 segons.

És evident, però, que aparèixer a televisió ja no assegura a cap companyia un augment de les seves ventes. Així doncs, encara que soni a tòpic, segueix sent un repte per al sector de la publicitat el conèixer millor les possibilitats de la xarxa, i sobretot, saber treure’n profit econòmic.

L’home que va capgirar el futur

febrer 23, 2010

Una lliçó d’història, d’esportivitat i d’intel•ligència emocional. Aquests són només alguns dels ingredients de la darrera pel•lícula de Clint Eastwood, Invictus, nominada a dos premis Oscar en les categories de millor actor protagonista (Morgan Freeman) i millor actor de repartiment (Matt Damon).

El film explica com Nelson Mandela (Freeman) va aconseguir aliar-se amb el capità de la selecció nacional de rugby, François Pienaar (Damon), per reconciliar Sud-àfrica després de l’apartheid. El president Mandela, acabat d’elegir, sap que el seu país continua dividit racialment i econòmicament. Amb el convenciment que pot aconseguir la unió de la seva gent a través del llenguatge universal de l’esport, Mandela esperona l’equip de rugby sud-africà, els Springboks, perquè aconsegueixin una gesta històrica a la Copa del Món de 1995.

La pel•lícula s’inspira en el llibre El factor humà, on John Carlin (periodista que va ser corresponsal a Sud-àfrica) explica com la capacitat de seducció i la tenacitat de Mandela el va portar des de passar 27 anys a la presó fins a ajudar a mitigar l’odi racial al seu país.

En el fons, la història de Mandela és la d’un home honest que té clar perquè vol lluitar i està disposat a dedicar tota la seva vida a trobar un futur millor pel seu país. En temps com els que corren, marcats per la desafecció política, les lluites d’interessos i els líders mediocres, l’exemple de Mandela ens ajuda a mantenir l’esperança en la millora de la societat.

Agafeu inspiració… el món necessita més Mandelas!

Diògenes digital

febrer 19, 2010

La síndrome de Diògenes digital és un desordre del comportament que normalment afecta persones digitalment addictes que acumulen arxius digitals de tot tipus: correu electrònic, música, vídeo, o qualsevol format digital sense prémer la tecla esborrar o suprimir en cap cas

Símptomes

La persona que pateix aquest desordre es caracteritza per acumular arxius digitals, desatendre’n absolutament l’ordre i la necessitat. En creure que tot els arxius són importants mai premen la tecla suprimir del seu ordinador, i consideren que tot el que els arriba o/i guarden és de màxima importància. D’aquesta manera solen acumular grans quantitats de correus escombraria i andròmines diverses al seu ordinador, la qual cosa els aboca a viure en situacions de desordre i caos absolut.

Pacients

Tals comportaments se solen trobar en persones digitalment addictes, que viuen i treballen davant d’un ordinador. A més, factors com ara les xarxes socials, les aplicacions de descàrrega i el correu electrònic poden encoratjar aquest comportament, malgrat que no n’és un factor clau, ja que es coneixen casos en persones d’altres nivells sociodemogràfics que pateixen la síndrome.

Tractament: El tractament ha de començar per la detecció dels casos de risc. S’han d’adoptar les mesures de protecció social pertinents, evitant el retorn del malalt a les condicions de vida prèvies. Cal fer un seguiment crònic, visites a “Els meus documents”, “Les meves imatges”, “Arxius rebuts”, Outlook o Emule, per valorar el grau d’evolució del pacient.

Consells a les famílies/companys: Els familiars i companys haurien de vigilar les persones amb algun factor de risc, com ara un comportament dedicat a l’acumulació o un desordre voluntari. No obstant això, amb freqüència resulta difícil ajudar-los, ja que són ells mateixos els qui han de treballar per superar la seva addicció. Això fa que, de vegades, arribi fins i tot a debatre’s si es tracta realment d’una malaltia o només d’un estil de vida.

La Fageda, una utopia feta realitat

febrer 12, 2010

Dimarts vaig assistir a una d’aquelles conferències que engrandeixen l’ànima, un discurs d’aquells que fan augmentar les ganes de fer coses i de trencar els propis límits.

Escoltar un visionari, un “escollit”, dóna sempre una força positiva que fa pessigolles al sentit humà personal i social. Un home que va fer una coça a les normes lògiques establertes i va decidir crear un lloc diferent, on discapacitats mentals poguessin treballar, produir, sentir-se dintre de la societat, orgullosos del què fan i que així poguessin millorar la seva existència a través de la integració sociolaboral.

Avui en dia aquest lloc és àmpliament conegut i té nom de iogurt. La Fageda és la tercera marca de iogurts més consumida a Catalunya, mossegant els talons de grans com Nestlé i Danone. Cristóbal Colon, el seu fundador (i el seu nom ja ens indica alguna cosa), va explicar les dificultats i alegries d’haver creat un projecte social diferent, que a més a més dona beneficis econòmics. Un model de negoci que s’estudia a escoles de negoci més allà de les nostres fronteres. S’ha convertit en un cas excepcional i digne d’anàlisi tant per al món empresarial com pel sector mèdic.

És un cercle autoalimentat, un projecte social que fa possible una empresa, una empresa que fa possible un projecte social. Actualment a La Fageda hi treballen més de 100 persones amb discapacitats mentals, 35 de les quals viuen a la mateixa factoria. Aquestes persones produeixen 30 milions d’unitats a l’any, venen a més de 1.200 establiments a Catalunya i en aquest any 2009 continuen creixent.

“Els nostres clients són intel•ligents (decideixen comprar-nos), rics (paguen un 40% més per un iogurt) i alts (els nostres iogurts sempre estan a la prestatgeria de dalt als supermercats)”, comentava Cristóbal.

En termes de política de comunicació La Fageda és un cas molt interessant. Mai no han fet campanyes publicitàries convencionals, però han aconseguit una marca reconeguda, amb una gran notorietat i molt posicionada al mercat i a la ment del consumidor. El seu iogurt artesanal té un missatge de marca molt positiu, ja que va més enllà del producte, és un bé social i això ha fet que el consumidor ho percebi, se’l faci seu i que sobretot sigui un convençut prescriptor, fidel a la marca. La seva estratègia ha estat de proximitat i de potenciar el boca-orella, intentant apropar sempre al consumidor una marca diferent i propera, una marca ètica i un projecte més enllà del propi producte. De fet, més de 35.000 persones passen cada any per la cooperativa per tastar els iogurts, veure i entendre la producció i el projecte social que hi ha al darrere. A més, actualment Cristóbal dóna conferències, com a la que vaig assistir jo mateixa, per explicar aquesta gran història de caire social/empresarial.

Fins i tot ara aquesta utopia s’ha convertit en un llibre: La Fageda, història d’una bogeria. (Dolors Gonzàlez, La Magrana RBA Libros)

Com deia Cristóbal al final de la conferència, “Què espereu per provar i comprar els iogurts de granja més bons del món?” Màrqueting descarat, m’encanta.

Mirar amb les mans

febrer 9, 2010

La majoria de persones poden anar al cinema, al teatre, a una exposició o a visitar un edifici històric o un monument sense cap problema; però hi ha un col·lectiu que no pot gaudir d’aquestes i d’altres manifestacions culturals com la resta: es tracta de les persones amb discapacitat sensorial.

Una persona sorda o cega o amb deficiència visual, per exemple, té l’accés a la cultura molt més restringit que la resta de la població. Això és el que es va posar de manifest al darrer “Tast de Cultura” d’A Portada que va comptar amb la xerrada de la periodista Meritxell Aymerich que és cega de naixement. Aymerich, a més, és membre de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec i de Com Access.

Però Meritxell Aymerich no va voler fer una crítica aferrissada a les dificultats d’accés a la cultura que tenen les persones invidents, sinó que va voler posar de manifest un seguit de bones pràctiques que, sense grans costos econòmics, poden contribuir a millorar l’accessibilitat a la cultura:

Cinema i espectacles

Cal tenir en compte l’àudiodescripció tant en cinema com al teatre o a l’òpera, per exemple i l’edició de programes de mà en Braille i amb lletra de mida i contrast adient per a persones amb baixa visió. Recórrer, abans o després de la funció, l’escenari també és molt interessant perquè permet a la persona amb discapacitat visual entendre l’espai i comprendre millor l’acció que s’hi desenvolupa, així com tocar el vestuari o els decorats.

Monuments

Una maqueta a escala pot ajudar a les persones cegues o amb discapacitat visual a entendre com es un edifici històric o un monument. Un altre recurs que Aymerich va explicar i que té un cost baixíssim és la utilització d’una petita escala que permeti accedir a tocar els capitells d’un monestir, per exemple, i que facilita a les persones invidents descobrir com són. Les àudioguies amb bones descripcions dels edificis o objectes –en el cas d’exposicions- també són bones eines que poden ajudar a conèixer l’espai. En el cas de les persones sordes, Aymerich recomanava la impressió de dossiers amb els continguts de les àudioguies.

Exposicions

Cal buscar aquelles peces que es puguin tocar o fer reproduccions fidels d’aquelles que no permetin ser tocades. Així el cec o cega podrà veure les peces que hi ha exposades. Meritxell Aymerich feia una crida en aquest sentit: “Si es pot tocar, deixeu-ho tocar”.

Recomanacions generals

A més, Meritxell Aymerich també recomanava fer mínimes formacions al personal que atén els espais culturals per tal de poder ensenyar-los alguna tècnica guia i remarcava, especialment la necessitat de comunicar les activitats que estaven adaptades ja sigui a través de la pròpia pàgina web de l’equipament –que òbviament ha de ser accessible- com a través de premsa, indicant-ho als díptics, així com de les entitats de persones amb discapacitat sensorial.

Meritxell Aymerich va tancar la seva xerrada remarcant que el més important és la voluntat de fer que la cultura sigui accessible i que és fonamental desenvolupar accions en aquest sentit “siguin grans o petites”. La periodista també va voler recordar que el nou Codi d’Accessibilitat no explicita com ha de ser l’accés a la cultura per a les persones amb discapacitat i va fer una crida a tenir-ho en compte, sobretot a nivell polític.

Meritxell Aymerich, periodista i membre de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) i de Com Acces

“Les 9 tècniques per atraure visites a una pàgina web”

febrer 5, 2010

Montserrat Peñarroya, consultora i professora de màrqueting digital

Aquest dimarts vàrem tenir l’oportunitat d’escoltar Montserrat Peñarroya al Tast de Comunicació d’A Portada, inaugurant d’aquesta manera el cicle de conferències sobre comunicació de 2010. Va ser tot un èxit d’assistència.

Peñarroya, consultora i professora de màrqueting digital en diverses universitats, va recomanar que, abans de fer qualsevol cosa, és important fer un bon pla de màrqueting. “És un error molt habitual entre les empreses, dissenyar primer la pàgina web i després fer el pla de màrqueting. S’ha de fer tot el contrari. Primer hem d’identificar el nostre públic objectiu, els segments a qui volem dirigir-nos i finalment hem de fer una proposta de quins segments atacarem utilitzant la web”. A més, va recordar que el què interessa a Internet, és la relació “one to one”, dirigir-nos a pocs però que estiguin ben definits.

Per aconseguir l’èxit en les nostres inversions a Internet és important que complim els quatre processos bàsics del màrqueting digital: l’atracció de visites, la conversió de visites a leads (o contactes comercials), la conversió de leads en clients i per últim la fidelització de clients.

Us fem un breu de resum de cada un de les “9 tècniques per atraure visites a la nostre pàgina web”. Aquí podreu trobar la conferència sencera:

1.Posicionament a cercadors
L’objectiu de la majoria de pàgines web és aconseguir aparèixer en les primeres posicions dels principals cercadors i tenir un bon PageRank. Per això, és essencial la indexació de continguts. Les aranyes (petits programes que es mouen per la xarxa) són les encarregades de llegir els continguts de les pàgines web i d’indexar la informació en funció de la seva rellevància.

2.La publicitat als cercadors
Segons Peñarroya és de les més efectives actualment. Es paga per clic i cada paraula té un preu en funció de la demanada que té. Les campanyes efectives són aquelles que utilitzen poques paraules clau i que fan molts anuncis, però específics per cada proposta de valor.

3.Les campanyes publicitàries
Les principals tècniques utilitzades són el pagament per clic, la contractació de banners (es paga per cada cop que algú veu l’anunci) i l’esponsorització de zones (es paga per temps de permanència de l’anunci).

4.Presència en blocs
Necessitem que parlin de nosaltres, del nostre producte i que enllacin la nostra pàgina web. Amb això aconseguim més PageRank i més visites directes. “Review me” és un llistat de blogs on apareix el preu que costa sortir publicats en ells.

5.Presència en fòrums
És important monitoritzar el nom de la nostra empresa i el nostre nom. Una eina útil: Google Alerts (comprehensive), ens avisa cada cop que algú parla de nosaltres o de la nostra empresa.

6.Els mercats digitals
És essencial conèixer quins mercats existeixen sobre el nostre sector i operar en ells.

7.L’email Marketing
És econòmic i permet controlar fàcilment el funcionament o no d’una campanya. S’ha de vigilar que no es converteixi en spam. Funciona a gran escala però s’han de tenir unes bones BBDD. (Es poden comprar, ex: Espanya, Camerdata)

8. Les relacions públiques
Aconseguir que diaris i revistes especialitzades parlin de nosaltres també és important per aconseguir un bon PageRank.

9.Les xarxes socials i el social media marketing
Hi hem de ser si el nostre públic objectiu hi és. També és interessant que totes les eines i xarxes socials estiguin vinculades.