Archive for the ‘juny 2010’ Category

Dicotomies de la indústria musical

Juliol 7, 2010

Els dies 17 i 18 de juny de 2010, 1.200 professionals de la indústria musical van passar pel Sónar Pro, una de les línies d’activitat del Festival Sónar 2010. El Servei de Desenvolupament Empresarial de l’ICIC, com cada any, se suma a aquesta iniciativa, entre les activitats de la qual enguany, s’hi trobava una conferència en format debat titulada “Fans’ love for music o El poder del marqueting viral a través de les xarxes socials”. Els ponents: Laura González, directora de Facebook Espanya, Mike McCready, de l’empresa Music XRay i Isaac Marcet de PlayGround.

El més interessant de la trobada va ser la controvèrsia entre les diferents opinions que es van generar entre experts en màrqueting i comunicació, discogràfiques i professionals de la música presents com a públic, envers algunes de les dicotomies que els últims temps s’estan produint dins el sector musical.

La primera tractava sobre la quantitat de fonts informatives que mouen el sector. La quantitat de mitjans, professionals o no, a través de tot tipus de formats imaginables, que es dediquen a parlar, comentar i generar informació sobre la indústria musical, ja sigui a nivell de cròniques, crítiques, comentaris de nous grups emergents, novetats discogràfiques, etc. Segons Isaac Marcet, aquest conglomerat d’informació genera un caos informatiu preocupant, entre professionals, que dediquen la seva vida laboral a destriar entre tota la informació, allò més rellevant per fer-ho arribar al públic, i un altre col·lectiu (podríem dir-li freak, sense sentit pejoratiu) molt expert en el tema, però no professional. És clar que, els resultats informatius d’ambdós col·lectius disten considerablement en la seva dedicació, objectius, ètica i estils. Ambdues vessants “informatives” formen part dels tentacles d’una mateixa estructura que es retroalimenta i està connectada permanentment. ¿On es troben els límits entre la informació professional i les opinions subjectives entre una notícia publicada a la versió digital d’un diari emparat pel nom d’una capçalera de referència, que és compartida via feisbuc per milers d’usuaris, acció de la qual se’n desprèn un post al blog d’una discogràfica i que a la vegada ens arriba comentada com a tweet per una revista digital minoritària del sector nodrida de la subjectivitat d’un enginyer tècnic fanàtic de la música? Seguir blocaires del sector o escoltar les llistes de reproducció d’Spotify d’aquell amic que gaudeix d’un gust musical que envejo, no està renyit amb seguir llegint crítics, i professionals del sector de referència. Encara que tot es mogui dins el món subjectiu de l’art, cal distingir unes i altres fonts aprofitant l’avantatge de gaudir-ne indistintivament.

La mateixa dicotomia, entre professionals i amateurs, la trobem al negoci de la promoció. Les discogràfiques escullen els artistes i els seus canals de promoció, i encara que aquests darrerament es beneficien també les nous mitjans socials, no deixen de ser els experts en la matèria i els impulsors del negoci musical. Els experts valoren, escullen i promocionen professionalment als artistes. Darrerament, però, han aparegut fenòmens en el qual els artistes s’han catapultat sense l’ajuda d’aquesta professionals aprofitant els nous mitjans digitals, a través de gravacions casolanes, les xarxes socials i l’efecte viral que aquestes produeixen. Però quina permanència tindran? Com arriben a ser grup de referència i aconsegueixen no caducar entre tanta oferta? I realment, n’hi ha tants que ho hagin aconseguit respecte del total d’aspirants? Cal relativitzar i trobar en aquestes noves tendències una forma més d’arribar, no només al gran públic, sinó també als propis professionals, que més tard els poden fer créixer com a artistes en el negoci. El colofó del debat el va col·locar Mike McCready: “deixem als artistes ser artistes, ells són professionals de l’art, de la creació. Per la producció, promoció i màrqueting, existeixen altres intermediaris professionals que els ajudaran a arribar al gran públic”.

La coexistència de tota aquesta amalgama d’actors actius és indiscutible i la necessitat de la seva convivència també. Els professionals, ja siguin de la informació o de la indústria musical, exerceixen de filtre, tradicionalment, de quin cedé comprar i actualment també, de quin Myspace visitar. La proactivitat i el poder del boca-orella del gran públic és un valor innegable, però també ho és el paper d’aquell professional de ment privilegiada que ens empeny a cultivar-nos musicalment, que ha indagat en l’oferta i que ens descobreix nous projectes, nous sons, música bona i de qualitat. Si desprofessionalitzem el sector, la desorganització informativa i l’excés de propostes ens farà viure en un magma absolutament caòtic i fugaç, sense permanència, només d’entreteniment immediat que farà davallar a cadascuna de les noves propostes a l’oblit i a la vegada, a la ignorància del gran públic.

Anuncis

La toxicitat dels mitjans, segons Miguel Ángel Aguilar

Juny 30, 2010

Avui, l’associació Dircom ha organitzat un interessant esmorzar de debat amb Miguel Ángel Aguilar. Aguilar és el secretari general de l’Associació de Periodistes Europeus i comentarista i analista polític de mitjans com El País, programes radiofònics com Hoy por Hoy i Hora 25, o els 59 segons de TVE.

Aguilar comenta que – a diferència d’Europa – a Espanya no hi ha premsa que s’autodenomini groga, però que això fa que tota la premsa “groguegi”. A la resta d’Europa hi ha una línia clara que separa la informació de la opinió. Aquí no.

Acusa els mitjans de ser sovint agressors, de tenir una relació asimètrica amb la societat: ells poden llançar acusacions, però estan ben parapetats davant de qualsevol queixa. És més, tothom té clar que prefereix qualsevol cosa abans que un conflicte amb els mitjans. A Espanya – diu – qui calla otorga, però qui replica rep. Reclamar judicialment una informació errònia o difamatòria apareguda als mitjans, en comptes d’esmenar el mal causat, el fa més gran. La reclamació multiplica l’ona expansiva i es produeix un ressò en cadena a tots els mitjans.

Comenta Aguilar que amb la informació passa el mateix que amb les inundacions. Quan hi ha una inundació estàs amb aigua fins al coll, però justament el problema més greu que tens és que et falta aigua potable. Avui dia, el ciutadà està inundat d’informació, però li falta discernir, contextualitzar, comparar, comprendre.

El problema és la manca de credibilitat, per motiu de la baixa qualitat de la informació i la precarització de l’ofici de periodista. Els mitjans de comunicació – diu Aguilar, seguint amb la metàfora de la inundació – haurien de ser plantes potabilitzadores.

La crisi, a més, ha empitjorat aquesta situació, ja que els mitjans s’han situat en una tendència reflexiva que està sent autodestructiva. Els canvis de disseny, promocions agressives, cerca de noves vies de negoci a Internet, accions de màrqueting… estan tapant el debat imprescindible de la qualitat informativa. Els mitjans de comunicació avui – conclou – són tòxics i estan mediatitzats pels accionistes i la publicitat. Però, – recordant la frase d’Ortega – “tota realitat que s’ignora prepara la seva venjança”.

Les canes de Charles Spencer Chaplin

Juny 30, 2010

Recentment em vaig trobar amb algunes fotos del precursor del que avui podem dir cinema ja bastant gran i sense la seva caracterització típica del vagabund Charlot. Em pregunto perquè la imatge de Chaplin gran o dedicant-se a les desventures del drama en el cinema xoca tant. Em pregunto si això es deu a la incapacitat d’empassar la seva falta de vitalitat i les seves canes i arrugues o si simplement a la dificultat en acceptar-lo sense el característic vestit, bigoti, barret i bastó.

O més: em pregunto si realment podem identificar a Chaplin. No ho crec. És un més de les icones que estem acostumats a exaltar sense tenir idea del què significa (no és que això el faci menys genial). Jo tampoc crec que la tingui, però recentment em vaig impressionar amb tot el què realment pot significar Charles Chaplin i vaig quedar bocaoberta amb el seu caràcter polifacètic.

Del brillant vagabund Charlot (com és conegut en la majoria dels països) al director crític de la modernitat, política i guerres – que va ser expulsat dels Estats Units – es va transformar en un senyor de canes interpretant papers dramàtics i dirigint a Marlon Brando, Sofia Loren i Tippi Hedren. Chaplin pot ser molt més que el mite del Charlot.

Per a submergir-se més encara en el cinema i convertir-se en més que un actor bo, va construir el seu propi estudi, va aprendre a muntar les pel·lícules fins al punt que els químics del seu laboratori feien poc més que revelar els rotllos de pel·lícula. Va ser creador de textos corporals d’impressionar el món, ple de pantomimes i expressions inigualables.

El seu treball com a director va arribar a nivells de dedicació i perfeccionisme fins al punt que interpretava ell mateix tots els papers dels altres actors. Tippi Hedren va arribar a dir que ell obstaculitzava en l’escena, interpretava tots els papers tal qual li agradaria que fossin fets i deia: Bé, ara ho podeu fer vosaltres. “I clar, ningú podia fer-ho com el Mestre. Marlon no ho suportava.”, en paraules de Hedren.

La seva genialitat i caràcter al final ho va allunyar de molts. I la seva venjança va ser la mort del Charlot, en Candilejas (1952).

La lección, tota una “lliçó” de teatre

Juny 30, 2010

El director de teatre i del Festival de Peralada, Joan Maria Gual, va presentar ahir –en el marc de la programació del GREC- la seva versió de l’obra La lección, del dramaturg romanès Eugène Ionesco, un dels representants del teatre de l’absurd.  Dalt de l’escenari podem veure tres actors: Itziar Miranda, Maica Barroso i Manel Barceló.

La lección narra la història de la visita d’una jove estudiant, a un professor per ampliar la seva formació. Si bé al principi de l’obra, s’estableix un diàleg entre alumna (Miranda) i professor (Barceló), a mida que avancen els esdeveniments, el protagonisme de Barceló es fa més evident, fins arribar pràcticament al monòleg. Maica Barroso (l’ajudant del professor), té un paper molt petit, però se la pot veure durant tota l’obra dalt de l’escenari.

El treball de Barceló és encomiable. L’actor encadena una tirallonga de frases sense sentit, que no obstant tenen la capacitat de tenir el públic en tensió constant. L’obra evoluciona des de l’humor absurd (l’alumna sap sumar “1+1” però és incapaç de restar) cap a la tensió més absoluta, dels darrers minuts.

Una obra molt recomanable que es pot veure al teatre Romea fins al proper 4 de juliol.

Papapa, papaparara vs Ara va de bo, ara va de bo Ciutadella

Juny 30, 2010

Ja l’any passat una campanya publicitària d’una coneguda marca de cervesa va triomfar explicant una historia d’un noi i dues noies que s’ambientava a Formentera i amb una enganxosa banda sonora a càrrec de Billie The Vision. Enguany s’ha repetit la fórmula. Aquesta vegada; però amb dues parelles de protagonistes, banda sonora de The Triangles i doble escenari: Cadaqués i Menorca.

Arribar a Ciutadella per viure intensament les festes de Sant Joan i trobar-se immersa dins la campanya publicitària de cervesa és tot un; però en contra del que podia semblar no és una campanya que atavali. Subtilment, la marca de cervesa està present arreu: opis amb el lema “Mediterràniament” acompanyant imatges de l’anunci de televisió, tres tipus de samarretes diferents que tothom lluïa gustosament com si es tractés de l’habitual marxandatge santjoaner, capells de palla que van esdevenir un dels elements més buscats de la festa i mocadors de color bordeus amb la creu de Sant Joan i el nom de la cervesa.

Però el més sorprenent de tot és com la vila va rebre l’enganxosa cançó de l’anunci i com aquesta s’ha acabat integrant a la festa com si d’un pasdoble o d’una jota menorquina es tractés. La primera sorpresa la vaig trobar a la primera actuació de la Banda Municipal de Ciutadella el Diumenge des Be. I és que la formació musical va fer embogir a tots els congregats al davant de la cafeteria Calós quan van interpretar Applejack de The Triangles. Dies més tard, a ses jocs des Pla, va tornar a ser interpretada per la banda quan un caixer va aconseguir ensortillar en un dels actes més típics i multitudinaris de les festes. I fou a mode de bis que la banda va optar per repetir l’exitós i enganxós Applejack per cloure es jocs mentre els milers de persones que omplien Es Pla cantaven fent-se seu el tema de l’anunci i convertint-lo, gairebé, en himne de les festes.

A més, durant totes les festes, arreu de Ciutadella sonava la cançó: als bars, restaurants, cases particulars o simplement grups de persones taral·lejant el ja emblemàtic papa, papaparara… però per sort es jaleo és es jaleo. Aquest si que és l’himne de les festes, el que de veritat aixeca passions, tant o més que el primer toc de flabiol.

Curiós és també l’altre fenomen indissociable de les festes: el ginet fresquet (gin i llimonada). Malgrat que Applejack sonava per tot arreu, malgrat la publicitat dels carrers, el marxandatge circulant pels carrers, etc… tothom va optar pel ginet i de cervesa en vaig veure i beure més aviat poca.

I és que en el fons, Ses Cargols des Born, Santa Clara o Ses Voltes només poden anar acompanyats des jaleo i d’uns ginets fresquets, tot i que, almenys enguany, hagi esdevingut un altre himne santjoaner. L’any vindré caldrà tornar-hi per veure quin nou tema s’incorpora a la festa i per viure altra volta aquesta festa tan especial que enganxa i emociona a tots els que la viuen. Visca Sant Joan!!

I com es diu a es jaleo, “Ara va de bo, ara va de bo Ciutadella!”

Es Caixer Senyor entra a galop a Es Born
Es Caixer Senyor entrant a galop a Es Born



Els sopars de comunicació interna

Juny 23, 2010

El passat març A Portada va organitzar el primer sopar de responsables de comunicació interna de Barcelona. Aquesta primera trobada va tenir molt bona acollida per part dels assistents i vam decidir mantenir una periodicitat. I ara tot just començant l’estiu i abans que arribin les vacances, tindrà lloc el 2n sopar de responsables de comunicació interna, concretament el 29 de juny.

Aquell primer sopar va començar amb un petita presentació a càrrec de Cristina Salvador, directora d’A Portada. Va plantejar temes a debatre durant el sopar que afecten als responsables de comunicació interna diàriament i va posar sobre la taula algunes de les inquietuds i també reptes de la comunicació interna actual a les organitzacions.

Durant el sopar els assistents van tractar diversos temes interessants com per exemple, de qui depèn comunicació interna? Cadascun dels assistents, allí presents, depenia d’una àrea diferent i també tenia assignades tasques diferents per motius de negoci de l’organització.

Les noves tecnologies, la confiança i la credibilitat, l’orgull de pertinença, la participació i, sobretot les relacions humanes, van ser alguns del temes que també es van tractar i que tot seguit resumim:

– Com usar les noves tecnologies i les xarxes socials per a la comunicació interna. Amb exemples vam poder veure com algunes organitzacions han creats grups a facebook i com d’altres no en tenen ni accés a aquest tipus de xarxes socials des dels ordinadors de la feina. Aquest tema també va ser important ja que en algunes organitzacions tenen internet completament capat, i és una lluita amb la direcció de tecnologia aconseguir tenir ordinadors connectats a la xarxa lliurement.
– Tenir contacte directe sempre amb el personal per guanyar la seva confiança i també augmentar la credibilitat de les accions posteriors. Acostar-se a la gent, al públic intern, facilita molt les coses.
– Es van presentar casos on l’orgull de pertinença dels treballadors és molt elevat i com la representació que fa el treballador de l’organització val més que qualsevol campanya pagada. Això que alguns diuen salari emocional, no té preu.
– Si dónes veu al treballador, sempre acaba responent, li agrada participar.
– No oblidar mai que som persones, i que la comunicació interna no deixa de ser un conjunt de relacions humanes, que s’ha de treballar però que també dóna molts fruits.

Aquesta iniciativa d’A Portada, no hagués tingut continuïtat sense vosaltres, els responsables de comunicació d’organitzacions públiques i privades que vàreu participar al primer sopar, i des d’aquí us donem les gràcies per creure en una proposta com aquesta.

S’ha acabat l’operació biquini!

Juny 21, 2010

Amb l’estiu que ja ha entrat avui oficialment a les nostres cases, és inevitable pensar en aquesta maleïda operació biquini. Però si és ben cert que en el suport físic (diguem una platja per exemple) hi han poques possibilitats d’engany, en el suport digital s’ha creat una eina que és capaç d’estilitzar-nos la figura.

Aquesta eina gratuïta, amb el nom de slimpic, ens permet retocar les nostres fotografies del facebook de manera molt senzilla. Només cal que pugeu una imatge des del vostre ordinador o directament des del vostre compte de facebook i a partir d’aquesta el programa us permetrà rebaixar o engreixar els quilos que vulgueu. Després la podeu publicar en els vostres àlbums i ningú notarà l’engany.

I aquí ve el millor: si és una fotografia de grup podeu seleccionar només la zona que voleu retocar. Així us podeu seleccionar a vosaltres i deixar als vostres amics tal i com estan. Això ni la dieta de la carxofa!

Bé, ja sabem que la millor manera de rebaixar uns “quilets”és l’exercici, una dieta saludable  i en definitiva cuidar-nos; i també sabem que aquesta no és una gran eina de retoc fotogràfic, però és una de tantes eines de la xarxa que si més no ens serveix per entretenir-nos.

Manual d’ús del repartiment just de drets d’autor

Juny 4, 2010

El passat 1 de juny vam comptar amb la Simona Levi. La seva lluita incansable per a una repartició justa del drets d’autor la va dur a participar en la fundació de l’ EXGAE de la qual avui dia n’és coordinadora. Quan la Reina d’Anglaterra es va inventar els drets d’autor com un incentiu a la creació, no s’hagués esperat que aquest seria el principal argument per a fer cada cop més precàries les relacions laborals de l’artista. 300 anys després Simona Levi recupera els orígens dels drets d’autor per a realitzar una defensa d’aquests tal i com van ser concebuts, i defendre la dignitat del treball de l’autor així com la llibertat d’aquest per a decidir com i de quina manera vol fer ús de la seva obra i els drets que se’n deriven.

La xerrada es va iniciar amb una descripció conceptual de diferents aspectes que concerneixen la valorització de la creativitat de l’artista quan passa a ser “autor” de la seva obra. En aquest sentit, la Simona va expressar el seu profund desacord amb la pedagogia social que s’ha fet des de diferents societats de gestió de drets d’autor. Segons recordava “La llei de propietat intel·lectual prohibeix la cessió dels drets d’autor de tota la vida del creador”, i, per tant, això entra en contradicció amb els contractes que obliguen a l’artista a cedir el seu repertori d’abans, d’ara i després.

La gran confusió esdevé en la diferenciació que s’estableix entre els drets morals i els drets patrimonials. Explicava la Simona que els drets morals són sempre ontològics i a la pràctica es refereixen al que es coneix com a plagi. Aquests són els drets que habitualment preocupen a l’autor: perdre l’ànima de la creació. En aquest sentit va aclarir que entitats de gestió com l’ SGAE el que fan és gestionar els drets patrimonials. La pregunta és, com podem protegir, per tant, l’autoria? Habitualment s’ha fet ús del Registre de la Propietat Intel·lectual, però en realitat, davant de la justícia, és important qualsevol proba que acrediti que allò que has creat és teu i ho has fet abans que un altre. Algunes empreses com www.savecreative.org s’han especialitzat en acreditar l’autoria de la teva obra.

Pel que fa als tipus de llicències amb la irrupció de les llicències Creative commons l’autor pot decidir com gestiona els seus drets. Així, la persona que en fa ús no ha de demanar permís per tot – com en el cas del copyright. Si l’artista vol que la seva obra pugui ser utilitzada lliurement i només percebre un benefici econòmic en cas que hi hagi un ús comercial, pot fer-ho. Les llicències creative commons han afavorit als artistes menys coneguts ja que permeten que el treball d’aquests circuli lliurement.

Algunes de les plataformes on es poden trobar obres amb llicència creative commons són www.jamendo.com i www.magnatune.com .

EXGAE es defineix com una entitat amb la voluntat de canalitzar la popular i justificada hostilitat cap a les entitats de gestió i dotar-la d’eines artístiques i legals de visibilització i defensa. EXGAE aposta per altres formes de circulació de la cultura. Així, està enfocada a informar i ajudar a la ciutadania en general i, en particular a assessorar comerços, creadors, artistes i productors que estan en entitats de gestió o no ho estan.

Links interessants:

http://www.exgae.net

http://jorge.cortell.net

Més primavera…

Juny 3, 2010

I seguint la línia del darrers posts…m’afegeixo a comentar un dels millors concerts, no només del Primavera Sound (segons la crítica, ja que no vaig poder assistir-hi els 3 dies per jutjar-ho així), sinó dels darrers que he vist els últims anys!

Però anem per parts, ja que tot preescalfament i experiència prèvia pot influir el resultat final. Després de passejar-me alegrement per l’enorme i esgotador recinte del Fòrum i bescanviar diners electrònics per tiquets de paper de fumar (et fan elegir què prendràs durant tota la tarda nit –si vols estalviar-te cues -: nombre de cerveses, combinats, refrescs?), a les 21h en punt ens plantàvem a l’escenari San Miguel, esperant expectants d’emoció Florence anb The Machine. Resultat del primer assalt: VIBRANT. I és que vibrar és el que va fer el públic amb la posada en escena d’aquesta llunàtica noia pèl-roja, que semblava flotar dins la vaporosa túnica blanca que la sostenia. Potser va ser aquesta gravetat marciana que la tenia abduïda, sumada als seus enèrgics i magnètics moviments protagonistes de les seves carreres de punta a punta d’escenari, el que van deixar la seva espectacular veu en segon pla. Però no pateixis Florence, ens continues encantant i el concert que ens vas regalar (bé, no, que l’entrada la vam pagar!) va ser un gran espectacle replet de poètica que ens va posar la pell de gallina.

Esgotats, una pausa, una cervesa (què beure sinó en aquest festival…), i uns merescuts yakisoba després d’una cua de 20 minuts i en efectiu (sinó no menges, perquè el paper de fumar no valia), vam tornar a l’estimat escenari Sant Miguel, on ja es començaven a disposar les desenes de cubs de cartró blanc. I al cap d’uns minuts, allà els teníem, Pet Shop Boys, un grup que per als meus gustos musicals m’ha passat sempre pel costat sense fer massa soroll, amb 3 o 4 hits que em sentiria fins i tot capaç de taral•lejar però sense despertar-me cap devoció especial. Segurament aquesta certa indiferència va ser la promotora de la grata, cúbica i acolorida sorpresa. Pet Shop Boys ens van oferir un espectacle en tota regla que em recordava més als últims concerts multitudinaris tipus Camp Nou o Sant Jordi, que no pas als concerts concentrats i sovint no òptimament sonoritzats de festivals primaverals/estiuencs, on la calor i la cervesa no ens aporten precisament les fantàstiques sensacions tan anunciades en el marc de les Balears. Resumint: més d’hora i mitja de concert amb projeccions ben trobades, coreografies genuïnes en consonància amb el vestuari, un so net i impecable i grans dosis d’humor i bots!

Què vol el consumidor?

Juny 3, 2010

El nostre Tast de Comunicació va fer ahir 18, i per celebrar la majoria d’edat del nostre cicle de conferències vam comptar amb la presència de Sebastián Waliño, soci-director de Punto de Fuga, institut d’investigació orientat a la realització d’estudis que requereixen una visió estratègica, des de la vessant qualitativa i quantitativa de la recerca.

La conferència va començar amb una repassada general al mapa actual del consumidor; on trobem una economia en crisi, un nivell de confiança del ciutadà baix i uns constants canvis a les marques de consum. Amb aquestes dades i el canvi de paradigma del consumidor, Waliño va repassar els valors de marca que busca actualment el consumidor:

1. LA SIMPLICITAT

2. PERSONALITAT MÚLTIPLE

3. RECERCA DE LA FUNCIONALITAT

4. EL PLAER

5. EL RETORN A LA LLAR

6. LA SALUT

7. LA SEGURETAT

8. LA HIPERCONNECTIVITAT

9. L’ECOLOGIA

Després d’analitzar individualment els valors, amb un exercici d’enginyeria el ponent va descriure el consumidor d’avui en dia com una persona més exigent, informada, estressada, estalviadora, arriscada, individualista, menys fidel a les marques i menys pacient.

Llavors, què li hem de donar al consumidor?

– Innovació, però ha de ser visible, útil, i diferenciat de la competència

– Una comunicació racional, de qualitat i que generi el boca-orella

– Aprofitar la visita del consumidor a l’establiment per donar-li alguna cosa més

– Tenir present les llars de mínims d’avui en dia

– Uns productes plurisensorials, funcionals, naturals, portàtils

– I fer productes customitzats

La sessió es va caracteritzar per l’alta participació dels assistents durant el torn de debat, buscant nous insights, opinant sobre els valors actuals del consumidor i intentant definir, juntament amb Waliño, la realitat dels seus propis consumidors.

A continuació, teniu la presentació de Sebastián Waliño al Tast de Comunicació d’A Portada d’ahir: