Archive for the ‘març 2010’ Category

El xoc amb el xoc

Març 31, 2010

Primer perquè venia d’Austràlia i la veritat és que això compta. 35 hores de viatge, una tarda a Barcelona i puff… altra vegada a l’avió rumb a Bulgària. Després de 7 dies de calor (un parèntesi d’estiu enmig del fred europeu) en un país de condició econòmica privilegiada com Austràlia, arribar el fred i a un país pobre com Bulgària va ser un xoc.

Però no és sobre aquest xoc que vull parlar. El xoc ve després. A  Bulgària jo vaig ser una de les 14 persones que venien des de països com França, Letònia o Itàlia per tenir sessions intensives sobre el sistema de distribució i producció d’arts escèniques en el país i a l’est europeu.

Enmig de la neu, edificis en ruïnes, bon menjar i gent simpàtica, hem estat tres dies dialogant amb productors, managers i artistes búlgars. Ells ens van presentar un panorama de com és treballar en un país com Bulgària, amb pocs recursos, culturalment desconegut (o moltes vegades estereotipat) pels ulls estrangers i amb una herència de gestió comunista mirada cap al finançament de l’art oficial, governamental o estrictament comercial.

Em preguntareu si és amb aquesta realitat que vaig tenir el xoc que us vull explicar. No. El xoc va venir quan, mentre artistes independents i els pocs managers que hi havia ens explicaven la seva labor enfront d’aquest context, la majoria dels meus col·legues d’origen d’Europa occidental deixaven escapar exclamacions de sorpresa o bé feien l’esforç de deixar clar que allò que és bo pové de França, Holanda o Suïssa. “Però als Països Baixos…”

D’aquí va venir el meu xoc. No de la comparació, ni del context viscut pels búlgars. El meu xoc es va produïr amb el xoc dels meus col·legues. Com nosaltres, treballadors de la cultura i suposadament oberts a les seves diferents manifestacions, podem creure que no existeix res més enllà de les nostres lleis de finançament? Lleis que de fet critiquem a l’Europa occidental (tenint en compte evidentment que Europa pot ser molt àmplia en l’aspecte legal i molts altres) però que farien saltar d’alegria qualsevol país al est Europeu, Àsia o Amèrica, sigui la del Nord o la del Sud. O sigui, en gairebé tot el món.

El xoc d’alguns em xoca. Em xoca adonar-me de la hipocresia o del desconeixement que podem tenir sobre món i com ens podem acomodar en una realitat que considerem “model” i protegir-nos per a allunyar-nos de les altres. La realitat búlgara amb molt pocs diners per a la cultura, amb lleis de finançament basades en règims polítics de fa més de 20 anys i cap espai per a la creació d’artistes independents és la realitat de la majoria. I això hauríem de saber, almenys els quals suposadament treballen per a l’intercanvi artístic i cultural.

*Alguns enllaços per a projectes culturals interessants a Bulgària:

Red House – http://www.redhouse-sofia.org/default.aspx

Brain Store Project – http://www.brainstoreproject.com/

36 monkeys & Co. – http://36monkeys.blogspot.com/

Fem un mob?

Març 31, 2010

Genets cavalcant pel Passeig de Gràcia, passatgers del metro sense pantalons, gent que es posa a ballar al Maremàgnum… Què està passant?

Fa set anys, el sociòleg Howard Rheingold va publicar un llibre titulat “Smart Mobs: The next Social Revolution”, que animava la gent a utilizar les noves tecnologies per organitzar accions esporàdiques al carrer. Però això no venia de nou. Als anys 50 ja existia el teatre de participació, conegut als Estats Units com a happening, i que consistia en organitzar un esdeveniment on els vianants deixessin de ser objectes passius per formar part d’una obra d’art.
Les tendències han anat canviant al llarg dels anys, i ara la moda són els flash mobs. Es tracta d’organitzar una activitat concreta en un lloc públic on la gent s’agrupa, fa una acció i es dispersa ràpidament com si res hagués passat. Sempre s’organitzen a través d’Internet i de les noves xarxes socials, com ara el Facebook, que evidencien dia a dia que poden ser més poderoses que molts mitjans de comunicació. Reuneixen centenars de persones en molt poc temps, de fet moltes vegades només s’avisa amb un dia d’antelació i no es diu en què consiteix l’acció fins minuts abans de començar-la. Els flash mobs no tenen finalitats reivindicatives, només busquen l’entreteniment i l’originalitat, i poden tractar qualsevol tema.

Actualment existeix una nova corrent: els flash dance. Els participants caminen tranquil•lament per una plaça, estació, centre comercial… i de sobte es posen a ballar una coreografia que han assajat prèviament. De manera, que a partir d’ara, hem d’estar molt atents quan anem pel carrer… en qualsevol espai, en qualsevol moment… pot tenir lloc un fet inesperat.


http://www.btvnoticies.cat/2010/02/20/una-flash-mob-reuneix-300-
cavalls-amb-els-seus-genets-a-la-ciutat/
http://www.btvnoticies.cat/2010/01/10/al-metro-sense-pantalons/

Marta Gaston

Sarkozy vs Villepin: la venjança és un plat que se serveix fred

Març 31, 2010

Un home poderós porta el seu enemic polític número 1 als tribunals. L’acusa d’haver-lo difamat per perjudicar la seva imatge, però més enllà de l’acusació hi ha un objectiu: enfonsar-lo i extingir d’una vegada per totes la seva carrera política. L’acusat, però, aconsegueix girar la situació com un mitjó. Presentant-se ell mateix com a víctima d’una manipulació orquestrada en contra seva, guanya el judici, recupera la popularitat perduda i, al final del procés, amenaça el futur polític d’aquell home poderós que un dia el va voler enfonsar.

Aquesta història no és la trama de cap pel·lícula ni de cap novel·la de ficció, és una història que ha ocupat les portades dels diaris i dels telenotícies francesos durant els darrers mesos. Presentem els protagonistes: l’home poderós es diu Nicolas Sarkozy i és el president de França, i l’antic enemic reconvertit en amenaça és Dominique de Villepin, ex primer ministre, extitular de diverses carteres del govern i famós per la seva oposició a la guerra de l’Iraq. Tots dos eren, fins fa poc, destacats líders del partit francès de centredreta, la Unió per un Moviment Popular (UMP).

Villepin i Sarkozy

El cas Clearstream, que els va enfrontar als jutjats, va ser un dels episodis més destacats de la seva rivalitat històrica. En un principi, Sarkozy es va presentar com la víctima de tota la història, acusant Villepin de joc brut contra ell. Sembla que hauria fet gestions per aconseguir que Villepin hagués d’anar al judici i seure al banc dels acusats com un delinqüent. Però aquest va saber rentabilitzar la seva aparença diària davant de les càmeres:

El político de porte noble y atractivo, de ademanes aristocráticos, tuvo días memorables en el juicio, en el que hizo recordar al convincente orador y al astuto comunicador de otras épocas: el primer día, cuando toda Francia miraba hacia la sala del tribunal donde se iba a desarrollar el juicio, Villepin se arrimó a la muralla de cámaras de televisión para denunciar el “encarnizamiento” de Sarkozy (“yo estoy aquí por él”, dijo), reservarse la primera plana de todos los periódicos del día siguiente y ganar así en un minuto el primer asalto de un combate que aún no había comenzado y que iba a durar un mes. (El País, 25-10-09)

Al final, el tribunal va absoldre Villepin:

El tribunal no ha encontrado pruebas de que el dirigente político intentara desacreditar en 2004 con documentos falsos a su compañero de Gobierno durante años y enemigo declarado en su propio terreno electoral, Nicolas Sarkozy, actual presidente de la República. De este modo, el elegante, carismático y culto ex diplomático Villepin, amante de la poesía, de la historia y de sí mismo, no sólo no tendrá que ir a la cárcel ni pagar una humillante multa de 45.000 euros, sino que pasa, en un solo día, de ser un aspirante al olvido a convertirse de nuevo en un adversario potente de su rival de siempre, Sarkozy, en las elecciones presidenciales de 2012. (El País, 29-01-10)

El Fiscal de París va decidir recórrer la sentència, cosa que, segons Villepin, era una maniobra de Sarkozy per sortir-se amb la seva:

“Un hombre, Nicolas Sarkozy, ha decidido perseverar en el ensañamiento y en el odio”, aseguró Villepin (El País, 30-01-10)

El darrer capítol de la història –però no pas l’últim- va tenir lloc fa pocs dies, en plena ressaca de les eleccions regionals que han suposat una sonada derrota de la UMP i el qüestionament del lideratge de Sarkozy dins del seu propi partit. En aquest context, Villepin va anunciar la creació d’un nou “moviment polític independent” i “obert a tots” amb el qual recorrerà a les eleccions presidencials de 2012. Referint-se a l’acció de govern de Sarkozy com a “fracàs d’una estratègia i d’una política”, Villepin amenaça ara amb fer ombra a qui el va voler enfonsar.

20 anys de “Foc camina amb mi”

Març 29, 2010

L’altre dia al metro, de camí cap a casa, un home es va asseure al meu costat llegint un diari gratuït. De sobte, mirant per la cua de l’ull vaig veure un vermell intens a doble pàgina i no vaig poder resistir mirar-m’ho. La cortina de vellut vermell del fons ho delatava: Twin Peaks feia 20 anys.

Fa 20 anys que van assassinar Laura Palmer, 20 anys que l’agent Cooper del FBI va arribar a aquell poblet de Washington, 20 anys que David Lynch va entrar a les petites pantalles de les llars de tot el món amb la seva sèrie de culte.

I és que la magnífica caracterització dels personatges de Twin Peaks s’ho mereixia, tan autèntics i a la vegada tan irreals. Aquell submón que només Lynch és capaç de crear amb cortines de vellut vermell en el món oníric, nans que parlen al revés, gegants que apareixen i desapareixen, l’esperit de l’assassí Bob voltant pel poble i posseint als vilatans…

La seva estètica, característica principal de la sèrie, va fer canviar la manera en què es veien les series. Per primera vegada es podia explicar una història a televisió superant les pel·lícules de cine tant en argument com en qualitat visual. La música, un altre dels elements claus de les creacions de Lynch, creada per Angelo Badalamenti acompanya harmoniosament totes les escenes.

Per tot això: Felicitats Twin Peaks!

La Fundació ESCACC publica Quaderns d’ESCACC

Març 29, 2010

La Fundació ESCACC (Espai Català de Cultura i Comunicació) ha publicat aquest mes el primer número de la revista Quaderns d’ESCACC. Es tracta d’una publicació periòdica sobre l’estat de la premsa, que segons l’editorial de la mateixa revista “neix amb la voluntat de fixar en suport físic alguns temes que actualment estan configurant el debat viu sobre els mitjans de comunicació”.

Cada número se centrarà en un monogràfic. En aquest cas el tema triat han estat les noves capçaleres. En les pàgines de l’interior es parla sobre diaris que han nascut en els darrers anys com el diari Público, nrc.next (Holanda), “i” (Portugal), Xornal de Galicia o Diario de Balears.

D’altra banda, inclou entrevistes com la d’Enric Sierra (responsable de La Vanguardia Digital) o Bill O’Reilly (president de la World Association of Newspapers), i nombrosos articles d’opinió.

Així doncs, donem la benvinguda a Quaderns d’ESCACC, una nova publicació d’anàlisi profund que, sens dubte, aportarà un nou espai de reflexió de l’àmbit dels mitjans de comunicació i la cultura.

Un déu salvatge

Març 19, 2010

Què passa quan les bones maneres i els codis de convivència s’ensorren? Què passa quan els pares són pitjors que els fills?

D’aquesta manera, la directora Tamzin Townsend ens presenta la comèdia àcida, “Un Déu salvatge”, la versió catalana de l’obra de Yasmina Reza, que dirigeix des de principis de febrer al Teatre Goya de Barcelona.

L’obra gira al voltant d’un sofà. Dues parelles de classe mitjana- alta es reuneixen per trobar una solució a la baralla dels seus fills al pati del col·legi. El que comença sent un diàleg políticament correcte, on predominen el respecte i les bones maneres, es converteix en una discussió quan els diferents punts de vista xoquen. Llavors, en un clima de tensió i nerviosisme, afloreixen els instints més animals en forma de crits i atacs personals.

Els gags histriònics, constants al llarg de l’obra, fan que els espectadors no puguem deixar de riure, potser per fer de contrapunt amb el què està passant dalt de l’escenari: una discussió cruel, sense sentit, basada en la competitivitat i la mala fe, on l’important és salvar-se a un mateix.

Els quatre actors estan fantàstics. La parella formada per Jordi Boixaderas i Vicenta Ndongo interpreten un advocat sense escrúpols i la seva dona elegant i commensurada. L’altre parella, en Ramón Madaula i la Roser Camí, representen l’home sensat i la dona políticament correcte creadora de la veritat absoluta.

“Un Déu salvatge”, ha estat interpretada en diferents teatres del món per actors tan coneguts com Isabelle Huppert a París o Ralph Fiennes a Londres. Ara també està en cartellera a Nova York.

Aquí a Barcelona, encara teniu temps d’anar-hi fins els 6 de juny.

De la política a l’humor hi ha només un pas…

Març 18, 2010

El passat dilluns Mònica Terribas va començar l’entrevista al president de la Generalitat, José Montilla, dient-li que havien de trencar la norma d’audiència, on els programes d’humor guanyen als programes de debat o anàlisi polític.

I cal destacar que si bé no van aconseguir superar els programes d’humor de la mateixa cadena, van aconseguir una bona quota de pantalla i nombre d’espectadors considerable. A més van triplicar l’audiència respecte de l’anterior tête à tête de la directora de TV3 i el president de la Generalitat.

La pregunta que em faig és: com ho van aconseguir?

Ha crescut desmesuradament l’interès per la política per part de l’audiència durant aquest temps? Estem en precampanya electoral i els ciutadans necessiten respostes? Sabien perfectament que el president tenia coses a dir? Volien tornar a veure a la Terribas a la teva, la meva, la de tots?

O simplement l’entrevista d’una periodista a un polític es va convertir directament en un programa d’humor? Interrupcions, talls, girs, respostes preparades, atacs, comentaris a peu de pàgina, revisió de molts temes sense aprofundir, gags, ganyotes… només mancaven rialles enllaunades per acabar de formar l’estructura clàssica del programa d’humor.

Encara que l’entreteniment en aquest cas no era el meu objectiu, jo m’ho vaig passar molt bé.

Altres veig que no.

Personal Branding i Xarxes Socials

Març 17, 2010

En un mercat amb un bombardeig constant d’informació i d’anuncis i un mon ple de productes i serveis, les marques necessiten conèixer el seu fet diferencial per saber-se explicar (i sobretot per saber-se vendre i vendre’s molt), així com la seva especialització i la història que hi ha al darrera (storytelling) i si més no, un element que actuí com a signe d’exclamació i en posi l’accent, com dient: Així sóc jo!

… Estem parlant del posicionament d’una marca.

L’Arancha Ruiz, headhunter i talentist, com ella es defineix, ens va venir a explicar, en el darrer tast de cultura d’ A Portada, que les persones també hem d’aprendre a treballar el posicionament, conèixer els nostres objectius professionals a llarg termini i saber-ho comunicar. Per tant, és de vital importància saber posicionar el nostre perfil professional i fer que els altres ens reconeguin i potser, fins i tot, se sentin identificats amb nosaltres.

Ens ho explica mitjançant les següents fases:

1) Fixar l’estratègia de marca

Caldria, primer de tot, que fixem un objectiu personal a llarg termini i definir cap a on volem dirigir la nostra carrera professional.

2) Definir l’atribut únic

Per a fer-ho caldrà que definim les nostres fortaleses i debilitats i analitzar on encaixen millor els nostres atributs.

3) Posicionament

El posicionament cal que sigui a llarg termini i que tingui una coherència, ja que els girs delimiten la marca.

4) Comunicar el valor professional

Cal comunicar sent coherent amb la marca i establint i emetent els missatges claus.

5) Escollir canals

En aquest sentit, val a dir que la Xarxa ens posiciona i Internet és un dels Canals per excelencia.

Amb aquests 5 senzills passos i sobretot amb la consciencia que cal treballar el personal branding la Arancha ens va endinsar en aquest món per una estona. Hi ha un model de selfmàrqueting que probablement tots coneixerem: Salvador Dalí. Ell va saber vendre la seva bogeria, la seva catalanitat i va construir la seva marca amb plena consciencia.

En voleu saber més?

La Arancha ha volgut compartir la seva presentació que posem a disposició. Gràcies!

Ei! Municipi, ja has PECCat?

Març 3, 2010

Sempre s’ha dit que l’administració és com un gran elefant (amb força però massa lent). És el cas del PECCat? No ho sé, anem a mirar-ho! Però… què és el PECCat? – Ui! Espera espera…  Primer ens situem cronològicament: el 28 de setembre es va aprovar la Resolució 70/VIII del Parlament de Catalunya, que instava al Govern a elaborar el Pla d’equipaments culturals de Catalunya 2009-2019.  Més tard,  amb l’acord del Govern de la Generalitat el 14 d’octubre de 2008, es va acordar la formulació del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya com a pla territorial sectorial, i es va encomanar al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació la seva elaboració, en col·laboració amb el Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Reunions, taules sectorials, informes, xerrades, acords, i finalment al maig de 2009, es va accedir al document de consulta. El gran informe del PECCat (la bíblia!).

Uf, quanta cronologia, i ara? Sí? Ja podem saber què es el PECCat (capital?). Doncs sí, primer dir que no només es tracta d’un Pla nacional dins de les polítiques culturals amb un nom específic (amb tanta terminologia cultura comença a semblar un sector amb cos, com el que és!), es tracta d’identificar aquells equipaments que el Pla indica que cada municipi segons les seves característiques sociodemogràfiques i territorials haurien de tenir, reformar, reaprofitar o canviar.

El DCMC, mitjançant aquest pla, vol definir amb el concurs de les administracions locals la dotació d’equipaments culturals bàsics de Catalunya i establir els criteris per tal de prioritzar les inversions de la Generalitat necessàries per cofinançar (50%) la seva construcció o reforma, a través de programes de subvencions als ens locals. I en definitiva, poder adaptar-se a les necessitats i demandes d’una societat del segle XXI, que com diria Joan Subirats “ens trobem que cada cop es fa més difícil des d’àmbits centrals de govern donar resposta universal i de qualitat a les demandes d’una població menys indiferenciada i més conscient de les seves necessitats específiques” (2009).

Així que si ets un Ajuntament, amb ganes de viure aquesta aventura tan intensa però gratificant (t’ho podem assegurar), que sàpigues que A Portada, com a empresa amb un bagatge de més de 10 anys en el món de la comunicació i la cultura, pot realitzar una consultoria impecable i sobretot sobretot, actualitzada (i això ho subratllem perquè no ens deixem emportar per les mateixes dinàmiques de sempre i els aplicatius desfasats, sinó que oferim una mirada fresca) i fins aquí podem llegir. Imagina’t la resta… pequem?

Els reptes de futur de la comunicació en salut davant la globalització

Març 3, 2010

Marc de Semir al Tast de Comunicació d'A Portada

Compromís, consciència d’un entorn canviant, lideratge i internacionalització són els quatre grans reptes de futur que la comunicació en salut s’ha de proposar davant la globalització.

Això és el que es va manifestar ahir en el darrer “Tast de Comunicació” d’A Portada que va tenir com a convidat Marc de Semir, director de comunicació de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Semir va anar comentant aquests quatre punts amb exemples pràctics d’experiències que ha viscut a l’Hospital Clínic.

Compromís

És important que els professionals de la medicina és vinculin amb el projecte de comunicació. A més la comunicació en el sector de la salut ha de ser ètica i social.

Entorn Canviant

Per Marc de Semir aquest és un punt clau. “S’hauria de fer una reflexió i veure que actualment el sector sanitari viu un moment de revolució en la seva feina diària. Per tant, la comunicació en salut també està canviant totalment. Estem a l’era del “multitasking”.

Ens recomana que no ens quedem amb les tradicionals notes de premsa, hem d’anar més enllà, per exemple, donar sortides a notícies sobre salut d’altres àmbits com pot ser infraestructures. Va destacar com a positiu que la salut comença a aparèixer a les pàgines d’economia.

La comunicació 2.0 també és una eina molt important. La majoria de centres ja ho incorporen però encara se’n pot treure més profit. Semir va destacar com exemples molt positius els blogs o fòrums de pacients, que donen informació i la possibilitat d’intercanvi d’opinions envers el centre o les malalties.

Un altre punt clau en aquest entorn canviant és que els metges comencen a incorporar i a conscienciar-se de la importància de la comunicació, no només envers els mitjans sinó també envers els propis pacients.

El repte davant el qual es troba el comunicador en l’àmbit de la salut és l’augment de coneixement per part dels pacients. Des de l’expansió d’Internet, la gent té més facilitat d’accedir a la informació i per tant, s’informa cada vegada més. Tot i això les fonts no són sempre fiables i aquest fet pot portar a equívocs. D’altra banda, el pacient tendeix a trobar en els mitjans de comunicació un recurs fàcil i efectiu en la recerca de solucions ràpides per les seves malalties.

Lideratge institucional i personal

“Com a institució cal portar els grans descobriments a la societat i d’aquesta manera generarem informació i debat” va comentar Semir. També és important tenir en compte el posicionament de l’entitat que es representa. “El nostre posicionament o imatge pública ha de ser sempre el nostre centre de referència”.

D’altra banda no ens hem d’oblidar que la comunicació pot promocionar al propi professional mèdic. Hem de fer veure als nostres metges que el seu reconeixement i notorietat als mitjans de comunicació els hi poden aportar un benefici propi.

L’impacte mediàtic que tingui una entitat i els seus mèdics és de gran utilitat, fins i tot per demanar subvencions en investigació. En aquest sentit, un altre consell que Semir va donar es que la ciència i la salut s’han de fer atractives per a la filantropia. Un sector poc aprofundit  però molt interessant.

Internacionalització

Finalment, Marc de Semir va recomanar que si volem fer una aposta segura de futur, la comunicació en salut s’ha d’emmirallar en centres mundials.  Tal i com va remarcar, la majoria de centres espanyols i sobretot catalans ja tenen molta presència en els mitjans a nivell estatal. Per tant, hem d’intentar posicionar-nos a l’estranger i comparar-nos amb altres centres. D’aquesta manera establirem sinèrgies i crearem una xarxa que ens pot ser útil de cara a        accions futures. “Hem de buscar aliances que ens facin créixer”.

Per aconseguir tot això, Semir ens recomanava aferrissadament ser ambiciosos i buscar ser referents.

Marc de Semir va tancar la xerrada amb una breu descripció de la organització i les activitats de l’Hospital Clínic, les funcions i responsabilitats que té un director de comunicació corporativa d’un hospital i va recordar quin tipus de noticies apareixen en els mitjans de comunicació.