Posts Tagged ‘cinema’

Les canes de Charles Spencer Chaplin

Juny 30, 2010

Recentment em vaig trobar amb algunes fotos del precursor del que avui podem dir cinema ja bastant gran i sense la seva caracterització típica del vagabund Charlot. Em pregunto perquè la imatge de Chaplin gran o dedicant-se a les desventures del drama en el cinema xoca tant. Em pregunto si això es deu a la incapacitat d’empassar la seva falta de vitalitat i les seves canes i arrugues o si simplement a la dificultat en acceptar-lo sense el característic vestit, bigoti, barret i bastó.

O més: em pregunto si realment podem identificar a Chaplin. No ho crec. És un més de les icones que estem acostumats a exaltar sense tenir idea del què significa (no és que això el faci menys genial). Jo tampoc crec que la tingui, però recentment em vaig impressionar amb tot el què realment pot significar Charles Chaplin i vaig quedar bocaoberta amb el seu caràcter polifacètic.

Del brillant vagabund Charlot (com és conegut en la majoria dels països) al director crític de la modernitat, política i guerres – que va ser expulsat dels Estats Units – es va transformar en un senyor de canes interpretant papers dramàtics i dirigint a Marlon Brando, Sofia Loren i Tippi Hedren. Chaplin pot ser molt més que el mite del Charlot.

Per a submergir-se més encara en el cinema i convertir-se en més que un actor bo, va construir el seu propi estudi, va aprendre a muntar les pel·lícules fins al punt que els químics del seu laboratori feien poc més que revelar els rotllos de pel·lícula. Va ser creador de textos corporals d’impressionar el món, ple de pantomimes i expressions inigualables.

El seu treball com a director va arribar a nivells de dedicació i perfeccionisme fins al punt que interpretava ell mateix tots els papers dels altres actors. Tippi Hedren va arribar a dir que ell obstaculitzava en l’escena, interpretava tots els papers tal qual li agradaria que fossin fets i deia: Bé, ara ho podeu fer vosaltres. “I clar, ningú podia fer-ho com el Mestre. Marlon no ho suportava.”, en paraules de Hedren.

La seva genialitat i caràcter al final ho va allunyar de molts. I la seva venjança va ser la mort del Charlot, en Candilejas (1952).

20 anys de “Foc camina amb mi”

Març 29, 2010

L’altre dia al metro, de camí cap a casa, un home es va asseure al meu costat llegint un diari gratuït. De sobte, mirant per la cua de l’ull vaig veure un vermell intens a doble pàgina i no vaig poder resistir mirar-m’ho. La cortina de vellut vermell del fons ho delatava: Twin Peaks feia 20 anys.

Fa 20 anys que van assassinar Laura Palmer, 20 anys que l’agent Cooper del FBI va arribar a aquell poblet de Washington, 20 anys que David Lynch va entrar a les petites pantalles de les llars de tot el món amb la seva sèrie de culte.

I és que la magnífica caracterització dels personatges de Twin Peaks s’ho mereixia, tan autèntics i a la vegada tan irreals. Aquell submón que només Lynch és capaç de crear amb cortines de vellut vermell en el món oníric, nans que parlen al revés, gegants que apareixen i desapareixen, l’esperit de l’assassí Bob voltant pel poble i posseint als vilatans…

La seva estètica, característica principal de la sèrie, va fer canviar la manera en què es veien les series. Per primera vegada es podia explicar una història a televisió superant les pel·lícules de cine tant en argument com en qualitat visual. La música, un altre dels elements claus de les creacions de Lynch, creada per Angelo Badalamenti acompanya harmoniosament totes les escenes.

Per tot això: Felicitats Twin Peaks!