Posts Tagged ‘Cultura’

De dona a dona: Roig versus Terribas

Novembre 15, 2011


Aquest cap de setmana, recuperant lectures de la Monserrat Roig, amb motiu del 20è aniversari de la seva mort, m’ha vingut al cap un paral·lelisme que volia compartir. Recordant qui era i què movia Montserrat Roig (m’he deixat a tauleta de nit per rellegir l’Hora violeta i em compraré el recull d’articles de l’Avui – que havia llegit molt sovint de petita) m’ha vingut al cap la Mònica Terribas. Dos exemples de dones lluitadores, perseverants, pencaires i sense pèls a la llengua que han lluitat pel que s’estimen amb coherència i convicció.

En temps de focs d’encenalls, de retorns immediats i de tàctiques de curt recorregut, exemples com ho va ser Roig o podria ser avui Terribas ens ajuden a recentrar-nos.

Sé que són temps complicats – de tempesta – en què és difícil mantenir un rumb estable i els valors intactes, però també penso que justament ara és quan es fa més necessari tenir-los ben presents.

Montserrat Roig va haver de superar en la seva vessant de periodista els prejudicis de la transició, el seu programa Personatges (retirat d’antena pel govern d’UCD) en van ser un exemple. Avui dia, vint anys més tard, queda encara feina per fer.

Mònica Terribas, al capdavant de TV3, va defensar fa pocs dies al Cercle de Cultura un model de televisió pública de país. Explicava Terribas que els 40 euros que cada català inverteix a TV3 han de servir perquè sigui líder d’audiència. Explica, però, que això cada dia és més difícil perquè “a la nostra lliga juguem contra canals que paguen a gent per dir barbaritats. Estem orgullosos de ser com som. Al món del periodisme l’estirabot s’està imposant. Si tens un bon titular t’has convertit – com a mitjà – en protagonista, però TV3 respon a una escala de valors que no és aquesta”.

S’ha de valorar la rendibilitat econòmica i social. TV3 ha de ser motor cultural del país – diu Terribas – perquè “si nosaltres no ho fem no ho farà ningú. No trobarem un altre coixí per reposar el cap de la cultura. Cap operador privat s’oferirà a fer-ho”.

Terribas comentava que cal tenir en compte que és complicat que els artistes es dediquin a la cultura catalana perquè la pressió d’una projecció més forta és molt gran. I que és per això que cal – des de TV3 – donar una finestra de projecció important a la cultura catalana.

La Cultura a la televisió, comentava Terribas, és sens dubte una assignatura difícil, costa casar un mitjà destinat a les grans masses amb les expressions artístiques, però TV3 sempre ha pensat que la televisió és una eina de cohesió. Esperem que sàpiga mantenir aquests valors.

Anuncis

Nous reptes per als nous responsables de cultura dels nous ajuntaments

Juny 17, 2011

El passat dia 22 de maig passàvem per les urnes i l’11 de juny es constituïen la gran majoria dels ajuntaments de Catalunya. Ara, comencem a conèixer els cartipassos i, per tant, els responsables al capdavant de les diferents regidories o àrees. Tots ells tindran un gran repte per davant: gestionar les malmeses finances municipals.

 

Fins ara els consistoris havien posposat les grans retallades fins després de les eleccions municipals i n’hi ha que fins hi tot han aprofitat les festes majors de primavera per acabar de tirar la casa per la finestra i muntar una festa sonada pensant en els resultats de les urnes. El problema arriba ara quan, o bé els responsables polítics revalidats o els nous, han de buscar la manera de sobreviure a les malmeses finances.

 

Fins ara, els ajuntaments que tenen un sistema de finançament que no s’ha reformat des de fa tres dècades, s’han pogut aprofitar del boom immobiliari i dels impostos que aquest ha generat per tenir ingressos (totalment conjunturals) i els han aprofitat per oferir serveis que, per llei, no estan obligats a donar: finançament de museus, teatres, auditoris, festes majors, associacions culturals, escoles de música o festivals, i si la població és de menys de 5.000 habitants, ni tan sols tenen l’obligació de finançar biblioteques.

 

La unió fa la força

La unió fa la força

En temps passats els consistoris han construït equipaments que potser ara queden infrautilitzats i buits de continguts, han dissenyat festivals i programes culturals ambiciosos, han dotat de recursos entitats de voluntaris que formen teixit social i que, sovint, fan de catalitzadors culturals i de pols d’integració, etc. Ara no val aplicar allò de tot això no és obligació nostra i començar a retallar per la cultura. No val deixar de fer les programacions estables de teatre, dansa i espectacles per a tots els públics, no val tancar museus i equipaments deixant que s’omplin de pols perquè no hi ha diners per mantenir-los, no val reduir els festivals i programes culturals a les mínimes expressions i tampoc val escanyar a les entitats culturals que tan bona feina fan. Justament, amb el teixit social de bracet, és hora de plantejar propostes arriscades, innovadores, creatives i que diferenciïn i posicionin al municipi. I això, necessàriament no vol dir més diners, ni grans inversions. Tal i com passa al món dels castells, la unió fa la força. Ara més que mai.

Joan Sala, cofundador de Verkami

Març 10, 2011

“Micromecenatge o crowdfunding, una alternativa real a la producció i el consum culturals”

Fa només uns dies se celebrava a Barcelona el 1r Festival de Crowdfunding d’Espanya organitzat per Compartir dóna gustet. L’expectació que aquest nou model de finançament ha generat ens va animar a convidar al TAST de CULTURA  als fundadors de Verkami, una plataforma on-line de crowdfunfing.

La traducció literal de crowdfunding seria crowd = multitud, i funding = finançament. Per tant, la conclusió directa seria que crowdfunfing = finançament col·lectiu. En aquesta línia, en Joan Sala defineix el crowdfunding com un nou model en què  els creadors financen les

seves obres amb les aportacions directes del seu públic, a canvi de recompenses i conservant el 100% dels drets.

Un sistema que, segons va explicar en Joan Sala, ja ha estat experimentat amb èxit a plataformes com Kickstarter, IndieGoGo, Queremos.br o Flattr, i que recentment s’ha instaurat a casa nostra amb exemples com Verkami, Lánzanos, o la plataforma Goteo.

En el nou model, el consumidor del producte cultural es converteix en un mecenes que deixa de ser passiu, té capacitat de decisió i obté productes exclusius a canvi de la seva aportació . Per tant, en aquest nou model és la ciutadania, fins ara espectadora o consumidora passiva, qui aporta valor a la proposta cultural i qui decideix quins projectes desitja recolzar perquè tirin endavant. Des d’aquest punt de vista, el crowdfunding no és només una resposta a la necessitat econòmica, sinó a un canvi de model de producció i consum cultural.

En el cas del creador, va destacar Sala, el crowdfunding suposa una bona eina no només per aconseguir fons sinó també per mesurar l’èxit de les propostes artístiques sense dependre de l’opinió de tercers. A més, el sistema li permet conservar el 100% dels drets sobre la seva obra.

Malgrat aquests avantatges, el crowdfunding no és la solució a tots els problemes de finançament de projectes artístics. Plataformes com Verkami, explicava Sala, són una eina i com a tal cal saber-ne fer ús. Saber difondre, comunicar i involucrar els mecenes al projecte i tenir-hi o crear-hi comunitat és imprescindible i no depèn de la plataforma de crowdfunding sinó dels impulsors del projecte.

Aiximateix, un dels dubtes que ens va plantejar Sala és la possibilitat d’una fórmula mixta, compatible amb altres fonts privades i públiques o, fins i tot, la possibilitat que l’administració pública assumeixi mecanismes similars que permetin a la ciutadania accedir a la presa de decisions sobre els ajuts públics. Crowdfunding com a alternativa o complement de finançament?

 

Manual d’ús del repartiment just de drets d’autor

Juny 4, 2010

El passat 1 de juny vam comptar amb la Simona Levi. La seva lluita incansable per a una repartició justa del drets d’autor la va dur a participar en la fundació de l’ EXGAE de la qual avui dia n’és coordinadora. Quan la Reina d’Anglaterra es va inventar els drets d’autor com un incentiu a la creació, no s’hagués esperat que aquest seria el principal argument per a fer cada cop més precàries les relacions laborals de l’artista. 300 anys després Simona Levi recupera els orígens dels drets d’autor per a realitzar una defensa d’aquests tal i com van ser concebuts, i defendre la dignitat del treball de l’autor així com la llibertat d’aquest per a decidir com i de quina manera vol fer ús de la seva obra i els drets que se’n deriven.

La xerrada es va iniciar amb una descripció conceptual de diferents aspectes que concerneixen la valorització de la creativitat de l’artista quan passa a ser “autor” de la seva obra. En aquest sentit, la Simona va expressar el seu profund desacord amb la pedagogia social que s’ha fet des de diferents societats de gestió de drets d’autor. Segons recordava “La llei de propietat intel·lectual prohibeix la cessió dels drets d’autor de tota la vida del creador”, i, per tant, això entra en contradicció amb els contractes que obliguen a l’artista a cedir el seu repertori d’abans, d’ara i després.

La gran confusió esdevé en la diferenciació que s’estableix entre els drets morals i els drets patrimonials. Explicava la Simona que els drets morals són sempre ontològics i a la pràctica es refereixen al que es coneix com a plagi. Aquests són els drets que habitualment preocupen a l’autor: perdre l’ànima de la creació. En aquest sentit va aclarir que entitats de gestió com l’ SGAE el que fan és gestionar els drets patrimonials. La pregunta és, com podem protegir, per tant, l’autoria? Habitualment s’ha fet ús del Registre de la Propietat Intel·lectual, però en realitat, davant de la justícia, és important qualsevol proba que acrediti que allò que has creat és teu i ho has fet abans que un altre. Algunes empreses com www.savecreative.org s’han especialitzat en acreditar l’autoria de la teva obra.

Pel que fa als tipus de llicències amb la irrupció de les llicències Creative commons l’autor pot decidir com gestiona els seus drets. Així, la persona que en fa ús no ha de demanar permís per tot – com en el cas del copyright. Si l’artista vol que la seva obra pugui ser utilitzada lliurement i només percebre un benefici econòmic en cas que hi hagi un ús comercial, pot fer-ho. Les llicències creative commons han afavorit als artistes menys coneguts ja que permeten que el treball d’aquests circuli lliurement.

Algunes de les plataformes on es poden trobar obres amb llicència creative commons són www.jamendo.com i www.magnatune.com .

EXGAE es defineix com una entitat amb la voluntat de canalitzar la popular i justificada hostilitat cap a les entitats de gestió i dotar-la d’eines artístiques i legals de visibilització i defensa. EXGAE aposta per altres formes de circulació de la cultura. Així, està enfocada a informar i ajudar a la ciutadania en general i, en particular a assessorar comerços, creadors, artistes i productors que estan en entitats de gestió o no ho estan.

Links interessants:

http://www.exgae.net

http://jorge.cortell.net

La transformació per mitjà de la participació

Mai 31, 2010

L’any 1995 un grup de persones inquietes vam decidir crear una associació (el Galliner) amb l’objectiu de treballar per la recuperació del teatre Kursaal de Manresa tancat des de l’any 1988…

Així comença el storytelling que ens va explicar el Joan Morros al Tast de Cultura de maig d’A Portada. Joan Morros està especialitzat en temes d’associacionisme cultural i juvenil i captació de nous públics. També és el coordinador de l’associació cultural El Galliner, responsable fa 14 anys de la programació estable del teatre Conservatori de Manresa.

La entitat va impulsar la recuperació del teatre Kursaal des de l’any 1995 i que va aconseguir aquest objectiu l’any 2007, fruit d’un procés de participació ciutadana.

A partir d’una estratègia participativa i de la creació de públics, el Galliner va mobilitzar la població, artistes i institucions en torn al Kursaal, que es va convertir en un dels més importants del territori.

Si voleu conèixer més sobre aquesta història, podeu accedir directament a l’explicació de Joan Morros.

Teatre de primera fila

Mai 11, 2010

Òscar Balcells, gerent de La Mostra – Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada.

Jugava el Barça i tornàvem de Setmana Santa, però això no va fer enrere als assistents al darrer Tast de Cultura d’A Portada que va anar a càrrec d’Òscar Balcells, gerent de La Mostra – Fira de teatre infantil i juvenil d’Igualada.

Òscar Balcells ha ofert als seus oients una visió de la història del teatre infantil a Catalunya, dels grans reptes que té el sector pel davant i del paper de la Mostra d’Igualada en tot aquest context.

Segons Balcells, en els darrers anys hi ha hagut un gran esforç de professionalització en l’àmbit de la producció, format per companyies estables que s’han anat convertint cada vegada més en petites indústries culturals sense perdre el seu caràcter artesanal, un dels seus trets distintius. Però les principals mancances del sector probablement es concentren en els àmbits de la distribució i l’exhibició.

Si en el sector de teatre per a adults, amb l’entrada de les grans productores que formen equips artístics temporals per a produccions concretes, el nombre de companyies estables s’ha reduït, en el sector de teatre per a tots els públics, continuen existint companyies de llarg recorregut que mantenen els seus propis equips artístics. Això es deu gràcies a que aquest sector està caracteritzat per un procés marcadament més artesanal i continu de producció.

El teatre infantil generalment treballa amb pressupostos molt més reduïts que el teatre d’adults però amb el mateix rigor de producció, el que per a Òscar Balcells ho posiciona com a “Teatre de primera fila”, títol que el gerent de La Mostra va donar al Tast de Cultura que va protagonitzar.

Les mancances

La distribució al sector del teatre infantil és un punt feble, probablement per la seva falta de professionalització, quan la clau perquè un sector sigui competitiu passa per la distribució. En molts casos, la distribució l’assumeixen les pròpies companyies, fet que suposa una càrrega estructural que pot acabar determinant la pròpia capacitat de la companyia en el moment d’afrontar nous projectes de producció.

Els circuits d’exhibició, malgrat els esforços i el treball de llarg recorregut realitzats per Fundació Xarxa i l’Agrupació d’Entitats Rialles i la creació del programa Cultura en Gira, continuen tenint mancances que van des de la infraestructura fins al sistema d’elecció de les companyies que configuraran la programació.

Pel que es fa a la venda de localitats, el seu preu tampoc és just. Mentre que per al teatre infantil es paga una entrada de 7 o 8 euros, en un espectacle de teatre per a adults aquest preu puja fàcilment als 20 euros en amunt.

La Mostra

En aquest context, La Mostra d’Igualada actua com un mercat amb l’objectiu de ser aparador de les millors propostes escèniques per a tots els públics i de proveir de bons espectacles les programacions familiars d’arreu del territori. Per tant, La Mostra actua dins l’àmbit de la distribució.

“La idea és tenir una eina de servei al sector que sigui alhora un punt de distribució i exhibició i que serveixi d’altaveu del sector, estimulant la professionalitat”, diu Balcells.

A partir de l’edició 2009, La Mostra ha encarregat un estudi sobre el seu impacte al sector on s’han vist xifres que donen una idea de la importància de la fira:
– 1500 contractacions d’espectacles
– Un volum de negoci de 1,8 milions d’euros

Malgrat aquestes dades, Balcells comenta que el valor de La Mostra va més enllà dels números. El teatre en família és també un estímul, que té un valor educatiu, cultural i social important. “És una de les úniques oportunitats de gaudir un espectacle en viu i viure-ho en família.”

Panorama històric

Òscar Balcells ha fet un recorregut sobre la història del sector. El teatre infantil a Catalunya neix al carrer, on petits grups feien actuacions en festes i en actes familiars. La Mostra va néixer als anys 90, com a punt de trobada i de festa per als programadors de teatre familiar.

La programació estable en teatres vindrà posteriorment, estimulant també la professionalització i creació de companyies. Des d’aquí comença la configuració d’un petit sector d’indústria cultural, amb les seves fases de producció, distribució i exhibició.

La possibilitat de formació a l’Institut del Teatre serà un punt de suport per a aquesta professionalització i per enfortir el sector. Tot aquest panorama conflueix, segons Balcells, en una millora de la representativitat i visibilitat del sector.

El xoc amb el xoc

Març 31, 2010

Primer perquè venia d’Austràlia i la veritat és que això compta. 35 hores de viatge, una tarda a Barcelona i puff… altra vegada a l’avió rumb a Bulgària. Després de 7 dies de calor (un parèntesi d’estiu enmig del fred europeu) en un país de condició econòmica privilegiada com Austràlia, arribar el fred i a un país pobre com Bulgària va ser un xoc.

Però no és sobre aquest xoc que vull parlar. El xoc ve després. A  Bulgària jo vaig ser una de les 14 persones que venien des de països com França, Letònia o Itàlia per tenir sessions intensives sobre el sistema de distribució i producció d’arts escèniques en el país i a l’est europeu.

Enmig de la neu, edificis en ruïnes, bon menjar i gent simpàtica, hem estat tres dies dialogant amb productors, managers i artistes búlgars. Ells ens van presentar un panorama de com és treballar en un país com Bulgària, amb pocs recursos, culturalment desconegut (o moltes vegades estereotipat) pels ulls estrangers i amb una herència de gestió comunista mirada cap al finançament de l’art oficial, governamental o estrictament comercial.

Em preguntareu si és amb aquesta realitat que vaig tenir el xoc que us vull explicar. No. El xoc va venir quan, mentre artistes independents i els pocs managers que hi havia ens explicaven la seva labor enfront d’aquest context, la majoria dels meus col·legues d’origen d’Europa occidental deixaven escapar exclamacions de sorpresa o bé feien l’esforç de deixar clar que allò que és bo pové de França, Holanda o Suïssa. “Però als Països Baixos…”

D’aquí va venir el meu xoc. No de la comparació, ni del context viscut pels búlgars. El meu xoc es va produïr amb el xoc dels meus col·legues. Com nosaltres, treballadors de la cultura i suposadament oberts a les seves diferents manifestacions, podem creure que no existeix res més enllà de les nostres lleis de finançament? Lleis que de fet critiquem a l’Europa occidental (tenint en compte evidentment que Europa pot ser molt àmplia en l’aspecte legal i molts altres) però que farien saltar d’alegria qualsevol país al est Europeu, Àsia o Amèrica, sigui la del Nord o la del Sud. O sigui, en gairebé tot el món.

El xoc d’alguns em xoca. Em xoca adonar-me de la hipocresia o del desconeixement que podem tenir sobre món i com ens podem acomodar en una realitat que considerem “model” i protegir-nos per a allunyar-nos de les altres. La realitat búlgara amb molt pocs diners per a la cultura, amb lleis de finançament basades en règims polítics de fa més de 20 anys i cap espai per a la creació d’artistes independents és la realitat de la majoria. I això hauríem de saber, almenys els quals suposadament treballen per a l’intercanvi artístic i cultural.

*Alguns enllaços per a projectes culturals interessants a Bulgària:

Red House – http://www.redhouse-sofia.org/default.aspx

Brain Store Project – http://www.brainstoreproject.com/

36 monkeys & Co. – http://36monkeys.blogspot.com/

Ei! Municipi, ja has PECCat?

Març 3, 2010

Sempre s’ha dit que l’administració és com un gran elefant (amb força però massa lent). És el cas del PECCat? No ho sé, anem a mirar-ho! Però… què és el PECCat? – Ui! Espera espera…  Primer ens situem cronològicament: el 28 de setembre es va aprovar la Resolució 70/VIII del Parlament de Catalunya, que instava al Govern a elaborar el Pla d’equipaments culturals de Catalunya 2009-2019.  Més tard,  amb l’acord del Govern de la Generalitat el 14 d’octubre de 2008, es va acordar la formulació del Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya com a pla territorial sectorial, i es va encomanar al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació la seva elaboració, en col·laboració amb el Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Reunions, taules sectorials, informes, xerrades, acords, i finalment al maig de 2009, es va accedir al document de consulta. El gran informe del PECCat (la bíblia!).

Uf, quanta cronologia, i ara? Sí? Ja podem saber què es el PECCat (capital?). Doncs sí, primer dir que no només es tracta d’un Pla nacional dins de les polítiques culturals amb un nom específic (amb tanta terminologia cultura comença a semblar un sector amb cos, com el que és!), es tracta d’identificar aquells equipaments que el Pla indica que cada municipi segons les seves característiques sociodemogràfiques i territorials haurien de tenir, reformar, reaprofitar o canviar.

El DCMC, mitjançant aquest pla, vol definir amb el concurs de les administracions locals la dotació d’equipaments culturals bàsics de Catalunya i establir els criteris per tal de prioritzar les inversions de la Generalitat necessàries per cofinançar (50%) la seva construcció o reforma, a través de programes de subvencions als ens locals. I en definitiva, poder adaptar-se a les necessitats i demandes d’una societat del segle XXI, que com diria Joan Subirats “ens trobem que cada cop es fa més difícil des d’àmbits centrals de govern donar resposta universal i de qualitat a les demandes d’una població menys indiferenciada i més conscient de les seves necessitats específiques” (2009).

Així que si ets un Ajuntament, amb ganes de viure aquesta aventura tan intensa però gratificant (t’ho podem assegurar), que sàpigues que A Portada, com a empresa amb un bagatge de més de 10 anys en el món de la comunicació i la cultura, pot realitzar una consultoria impecable i sobretot sobretot, actualitzada (i això ho subratllem perquè no ens deixem emportar per les mateixes dinàmiques de sempre i els aplicatius desfasats, sinó que oferim una mirada fresca) i fins aquí podem llegir. Imagina’t la resta… pequem?

D’ Electra al Teatre Lliure passant per Shakespeare : què més podem fer per a que vinguis al teatre?

Març 1, 2010

Al TNC es representa Electra de Sòfocles així com un Shakespeare, la resta de teatres programen teatre de tots els segles fins arribar al més contemporani; el Teatre Lliure tot just avui em pregunta a través d’una enquesta de qualitat sobre els meus hàbits d’oci i d’assistència al teatre. I tothom – sense cap excepció – amb una preocupació gran: què puc fer per a que vinguis al teatre? Aquesta és l’eterna pregunta.  La majoria d’estudis i llibres publicats recentment realitzen una mirada a la qüestió des d’una òptica pràctica i mercantilista. Incideixen en la importància de l’estudi dels públics sobretot per poder conèixer-los millor i així adreçar-nos a ells de la manera més adequada. Així mateix, és igual d’interessant com es fa una mirada a alguns exemples de bones pràctiques que, sovint, sorprenen amb estratègies de màrqueting que poc a poc incideixen en els hàbits dels espectadors– veure per exemple “Marketing de las Artes Escénicas. Creación y desarrollo de públicos” d’en Jaume Colomer i d’en Jordi Sellas. Darrerament el concepte de moda és el màrqueting d’emocions. Els que ens dediquem al màrqueting i la comunicació volem travessar el cor i/o les visceres de l’espectador que ha de veure’s arrossegat per la novetat de l’espectacle. Quan una persona experimenta això s’obre el canal més ben valorat: el boca-orella. Aquests dies he estat llegint sobre l’apassionant món de la literatura comparada i concretament m’he retrobat amb alguns autors que han tingut la valentia de preguntar-se sobre l’art i sobre la força que aquest impregna en les ànimes de les persones. Curiosament me n’adono que la qüestió de la definició de l’art sempre s’ha preocupat, en el fons, de la creació de públics, parlant d’una manera més romàntica, de la funció de l’art i el desvetllament de l’ interès en la persona. Horaci a Epistola ad Pisones diu “Els poetes volen o ser útils o agradar o dir al mateix temps coses no només agradables, sinó útils per a la vida” i d’aquí els teòrics de la teoria literària han parlat sempre sobre la funció del teatre que dóna plaer i la funció doctrinal. El teòric literari R. Wellek afirma que la funció que dóna plaer és la funció alliberadora de sentiments, catàrtica – terme aristotèlic – o d’evasió. Amb la funció d’utilitat relaciona la funció doctrinal o cognoscitiva. De fet la dramatúrgia com a forma de coneixement ja està present a Aristòtil i a Plató, que relacionen aquest contacte amb el coneixement com un dels motius d’empatia del receptor amb l’obra artística. Alguns altres autors com Sartre inicien una corrent de pràctica compromesa que Wellek relaciona també amb la funció doctrinal de l’art. És molt interessant veure com Aristòtil en referir-se a la catarsis destaca la importància de la connaturalitat de la imitació i la importància que té per a l’home “imitar” ja que és la manera d’adquirir coneixement. Tanmateix destaca la gran font de plaer que és qualsevol acte d’imitació, doncs sempre agrada repetir l’experiència del que és conegut. Gorgias a Elogi a Helena destaca el poder de la paraula. “La paraula pot infondre temor, compassió plena de llàgrimes, pot apropar als dolors, de manera que l’ànima experimenta mitjançant la paraula una passió pròpia amb motiu de la felicitat i de l’adversitat en assumptes i persones alienes”. D’això ja es va adonar també Plató que va propugnar la vigilància de la poesia per part de l’Estat per la influència que aquesta té sobre les ànimes. Posteriorment tota la història de la filosofia està plena de pensaments sobre les funcions de l’art. Tots aquests pensaments ens remeten a l’actualitat i ens permeten entendre millor que el més íntim de la humanitat és universal i una mirada històrica permet indagar fins a aquest microscòpic botó que guarda el gran secret que ens mobilitza a ser consumidors d’art.

Mirar amb les mans

febrer 9, 2010

La majoria de persones poden anar al cinema, al teatre, a una exposició o a visitar un edifici històric o un monument sense cap problema; però hi ha un col·lectiu que no pot gaudir d’aquestes i d’altres manifestacions culturals com la resta: es tracta de les persones amb discapacitat sensorial.

Una persona sorda o cega o amb deficiència visual, per exemple, té l’accés a la cultura molt més restringit que la resta de la població. Això és el que es va posar de manifest al darrer “Tast de Cultura” d’A Portada que va comptar amb la xerrada de la periodista Meritxell Aymerich que és cega de naixement. Aymerich, a més, és membre de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec i de Com Access.

Però Meritxell Aymerich no va voler fer una crítica aferrissada a les dificultats d’accés a la cultura que tenen les persones invidents, sinó que va voler posar de manifest un seguit de bones pràctiques que, sense grans costos econòmics, poden contribuir a millorar l’accessibilitat a la cultura:

Cinema i espectacles

Cal tenir en compte l’àudiodescripció tant en cinema com al teatre o a l’òpera, per exemple i l’edició de programes de mà en Braille i amb lletra de mida i contrast adient per a persones amb baixa visió. Recórrer, abans o després de la funció, l’escenari també és molt interessant perquè permet a la persona amb discapacitat visual entendre l’espai i comprendre millor l’acció que s’hi desenvolupa, així com tocar el vestuari o els decorats.

Monuments

Una maqueta a escala pot ajudar a les persones cegues o amb discapacitat visual a entendre com es un edifici històric o un monument. Un altre recurs que Aymerich va explicar i que té un cost baixíssim és la utilització d’una petita escala que permeti accedir a tocar els capitells d’un monestir, per exemple, i que facilita a les persones invidents descobrir com són. Les àudioguies amb bones descripcions dels edificis o objectes –en el cas d’exposicions- també són bones eines que poden ajudar a conèixer l’espai. En el cas de les persones sordes, Aymerich recomanava la impressió de dossiers amb els continguts de les àudioguies.

Exposicions

Cal buscar aquelles peces que es puguin tocar o fer reproduccions fidels d’aquelles que no permetin ser tocades. Així el cec o cega podrà veure les peces que hi ha exposades. Meritxell Aymerich feia una crida en aquest sentit: “Si es pot tocar, deixeu-ho tocar”.

Recomanacions generals

A més, Meritxell Aymerich també recomanava fer mínimes formacions al personal que atén els espais culturals per tal de poder ensenyar-los alguna tècnica guia i remarcava, especialment la necessitat de comunicar les activitats que estaven adaptades ja sigui a través de la pròpia pàgina web de l’equipament –que òbviament ha de ser accessible- com a través de premsa, indicant-ho als díptics, així com de les entitats de persones amb discapacitat sensorial.

Meritxell Aymerich va tancar la seva xerrada remarcant que el més important és la voluntat de fer que la cultura sigui accessible i que és fonamental desenvolupar accions en aquest sentit “siguin grans o petites”. La periodista també va voler recordar que el nou Codi d’Accessibilitat no explicita com ha de ser l’accés a la cultura per a les persones amb discapacitat i va fer una crida a tenir-ho en compte, sobretot a nivell polític.

Meritxell Aymerich, periodista i membre de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) i de Com Acces