Posts Tagged ‘periodisme’

Objectiu: carregar-se els elefants!

febrer 1, 2010

La setmana passada vaig assistir a un curs de màrqueting aplicat a les indústries culturals. Els formadors van insistir en que el nou màrqueting, orientat al consumidor, es basa en casar les noves tendències de la societat, amb la voluntat creativa dels artistes (o dels empresaris, en el cas d’una empresa no cultural). És a dir, l’artista ha d’anar un pas per endavant de la societat, però ha de saber veure què és el que demana el públic, quines són les noves tendències, i adaptar-ho a les seves inquietuds creatives.

En aquest sentit, els formadors van posar com a referent el Cirque du Soleil, una companyia que va saber veure allò que demanava el públic, va vaticinar que la societat ja no volia veure elefants (i animals en general) al circ, i va unir aquests desitjos amb la seva proposta artística.

El mateix dia, en una conferència al Col·legi de Periodistes, un important consultor de mitjans animava als presents a “carregar-se els elefants” dels seus productes. Amb aquesta metàfora feia referència un cop més al Cirque du Soleil. El consultor es referia aquesta vegada als diaris, i animava a periodistes i editors a renovar les estructures tradicionals i arcaiques dels actuals mitjans. Per a ell, els “elefants” eren les divisions rígides en seccions (societat, cultura, esports…), els dissenys clàssics i tradicionals (plantilla estàtica amb idèntica tipografia i caixes dia rere dia) i la separació dels periodistes segons la seva funció (digitals, redactors, fotògrafs, grafistes…).

Que en un sol dia t’esmentin dues vegades el Cirque du Soleil vol dir que la companyia ha fet molt bé la seva feina (descartem l’opció que el circ es dediqui a pagar comissió a tots els formadors del país).

Així que des d’A Portada us animem a carregar-vos els vostres “elefants”!

Anuncis

Quin periodisme és rendible?

Juliol 24, 2009

logotip 10 en comunicacióActualment abunden els debats sobre el futur del periodisme. A l’aparició de noves plataformes a la xarxa (blogs, xarxes socials, webs multimedia), la dificultat de treure benefici dels mitjans digitals, i la irrupció del periodisme ciutadà, s’ha unit la recent crisi econòmica que ha afectat enormement el sector dels media. Mitjans d’arreu del món es plantegen les mateixes qüestions avui en dia: s’han d’integrar les redaccions?, com treure rendibilitat dels mitjans digitals?, com aconseguir un diari de qualitat amb menys plantilla?… 

Aquesta setmana dos periodistes de llarga trajectòria ens han donat algunes pistes envers aquestes qüestions, a la quarta sessió del cicle “10 en comunicació” que organitza cada mes l’ESCACC. D’una banda, Adam Michnik, editor del diari de més tiratge a Polònia (Gazeta Wyborcza). D’altra banda, Milagros Pérez Oliva, actual defensora del lector al diari El País. 

Michnik va fer un repàs a la trajectòria del seu diari que enguany fa 20 anys. Sota una òptica romàntica de la professió, va recordar (exercici molt necessari) les funcions d’un diari i el per què de la seva existència. Per a Michnik un diari no té sentit si no lluita per la LLIBERAT i per la VERITAT. Un diari ha de tenir missió, i la manca de missió és pròpia dels tabloides i no dels diaris de qualitat. Junt amb la missió, això sí, és necessari un bon pla de negoci. 

El binomi PERIODISME/NEGOCI, afirma, ha d’estar ben separat i amb un pacte de no interferència entre ambdós. Només així s’aconsegueix un periodisme lliure, independent i de qualitat. Pel que fa a Internet, el director polonès va vaticinar que la xarxa no farà tant de mal als diaris, com a la televisió. El diari sempre tindrà la missió de construir esperit crític entre la societat, d’informar i formar l’audiència i treballar com a opositor del govern. Ara bé, Internet sí pot fer ombra a la televisió a l’hora d’oferir entreteniment i imatges. Per a Michnik l’únic que pot acabar amb el periodisme és la transformació dels diaris en tabloides. 

D’altra banda, Milagros Pérez Oliva va oferir una magnífica radiografia de l’estat actual dels mitjans. Segons la defensora del lector de El País actualment els mitjans de comunicació s’enfronten a tres crisis.

  •             CRISI ECONÒMICA
  •             CRISI DE MODEL (Empresarial i tecnològic)
  •             CRISI DE CREDIBILITAT I DE VALORS 

Pérez Oliva creu que actualment la premsa té més lectors que mai, però menys ingressos que mai (els lectors no estan disposats a pagar). Si bé la ràdio es va reinventar quan va aparèixer la televisió, ara és el moment de fer el mateix amb la premsa escrita, perquè són els diaris, i no la tele o la ràdio, els qui tenen l’oportunitat d’aprofitar l’èxit d’Internet.   

La periodista creu que hi ha un xoc entre la cultura del periodisme i la cultura d’Internet. S’ha estès la idea que la informació ha de ser gratuïta i això fa que actualment els diaris no siguin rendibles. Disposar d’una informació filtrada, jerarquitzada, contextualitzada i independent té unes despeses que algú ha de pagar. Ara bé si exigim cobrar, cal oferir aquesta qualitat. 

Seguirem reflexionant…

Tenen futur els valors professionals del periodisme?

Juny 29, 2009

Per donar resposta a aquesta qüestió, A Portada va assistir el passat 15 de juny a un taula rodona amb grans de la comunicació.

La Universitat Pompeu Fabra, organitzadora de la jornada, va aconseguir seure a la taula a ponents de la mida de Rosa Maria Calaf, presidenta del Centre Internacional de Premsa de Barcelona; Martin G. Etchevers, gerent de Comunicacions Externes del Grup Clarín i Antonio Franco, comentarista polític i membre del comitè editorial del Grup Zeta, exdirector i fundador d’ El Periódico de Catalunya. Aquesta taula va estar moderada pel degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Carles Rius.

Els ponents juntament amb tots els assistents a l’Auditori  de Comunicació de la Pompeu Fabra varem reflexionar sobre els actuals valors professionals del periodisme. Uns valors que segons el tractat es troben en un greu perill.

Per començar es va parlar de l’impacte de les noves tecnologies a les redaccions, on sembla que s’està perdent el paper del periodista com a mediador entre la informació i el ciutadà. Cada cop més, els ciutadans es mostren actius, arribant a exercir el que se’n diu periodisme ciutadà, on qualsevol membre de la societat pot prendre el paper de comunicar informacions. Aquest periodisme però, suposa una greu amenaça pels valors de la professió. Per exemple, el periodisme ciutadà es caracteritza per la manca de contrastació de la informació. Per tant, no podem saber si la informació que comuniquen és verídica o no. A més els fets no s’investiguen ja que el periodista-ciutadà es limita a transmetre’ls sense cercar el context o possibles causes i conseqüències.  És trist, però cal apuntar també que en el panorama actual els mitjans estan perdent el seu poder a favor de les actuals xarxes socials com Facebook o Tuenti.

D’altra banda es va parlar de la influència que exerceixen les empreses en les redaccions. Malauradament avui dia les empreses tenen un gran poder econòmic en les redaccions i conseqüentment tenen també un gran pes a l’hora de prendre decisions. Un cas extrem seria el del Philadelphia Enquire on ha estat el departament de màrqueting l’encarregat de remodelar la redacció. A més estem arribant a un punt on la informació sembla haver perdut el seu valor de servir a la societat pel de vendre quelcom als ciutadans. Així ha nascut una mena de notícia-producte elaborada per redactors sense veu ni vot, dominats per una empresa interessada només en les ventes. Perquè proporcionar informació de qualitat al ciutadà quan pots impactar-lo a base de notícies supèrflues però visuals o si més no entretingudes? Podem dir doncs que els periodistes d’ara es troben totalment sotmesos a les lleis del mercat. No hem d’oblidar-nos tampoc de la crisis actual, excusa perfecte de molts grups mediàtics per fer neteja a les redaccions.

Així doncs, els assistents a la taula van coincidir també en l’actual precarietat laboral dels periodistes. No obstant, però, no es va parlar d’altra de les realitats actuals d’aquesta professió: la dificultat que tenen els joves que tot acabat la carrera de periodisme no poden accedir al mercat laboral. La situació és bastant crítica: els recent llicenciats es troben un mercat laboral on els mitjans no requereixen gent (si estan acomiadant als seus treballadors, amb experiència, etc. perquè haurien d’agafar-ne periodistes recent trets del forn?) Per aquest motiu, i salvant les excepcions,  les úniques ofertes existents per aquests joves són, en el millor dels casos,  pràctiques remunerades com a becari en un mitjà. Però ens trobem amb el handicap que moltes d’aquestes pràctiques requereixen de conveni universitari, per la qual cosa queden directament descartats tots els llicenciats. D’altra banda trobem treballs als quals només poden accedir si tenen com a mínim 5 anys d’ experiència.  La meva pregunta és: com van començar els grans del periodisme? No es van llicenciar mai i van anar fent convenis de pràctiques? O per art de màgia van passar a comptar al seu currículum amb cinc anys d’experiència?

Qui els va donar la seva primera oportunitat?

Noelia Gallart