De la concòrdia a l’alegria

Febrer 27, 2012 by

Amb aquests canvis de temps passem del fred siberià a l’anticicló primaveral, i els contagis de grip i d’altres malalties respiratòries estan a l’ordre del dia.

I és que l’efecte contagi sempre és molt ràpid. Això mateix passa actualment als mitjans de comunicació, i un fet aïllat i sense gaire ressò mediàtic, per contagi, acaba tenint un lloc destacat, ja que està contagiada per un fet anterior.

És el cas del Costa Allegra, a la deriva a 200 milles de les Seychelles, un altre vaixell de Costa Cruceros amb problemes, quan encara tots tenim al cap les imatges del Costa Concordia a la costa italiana. Que un vaixell amb 1000 passatgers estigui a la deriva és notícia, davant de les Seychelles no tant, i que segurament els equips de rescat actuaran de seguida, encara fa que la notícia sigui menys notícia. No obstant, fa poc de l’incident a Itàlia i casualment estem parlant de la mateixa companyia, per tant, per als mitjans de comunicació tot i ser a l’altra punta de món, és notícia.

El Costa Allegra, Barco De La Naviera Costa Cruceros

Foto: Reuters

Des d’aquí desitge que el problema arribe a bon port (i mai millor dit), la qüestió és que la reputació de la companyia cada minut que passa està pitjor. Al menys aquesta vegada, sembla que Costa Cruceros està tractant de posar-hi remei ràpidament, i sobretot està mantenint a la premsa informada.

Què haurà de fer la companyia amb la seva reputació en crisi i en mig de la campanya de creuers per aquest estiu? Com comunicar qualitat i seguretat a partir d’ara? Com la resta de companyies es veurà afectada per l’efecte contagi? Un accident greu s’ha convertit en una crisi sectorial. Algunes companyies compten amb el suport de consultores i manuals de comunicació de crisi per fer front a aquest tipus de fets, però veient aquest exemple, les patronals sectorials, confederacions i col·legis professionals treballen també la comunicació de crisi per mantenir la bona reputació i imatge del seu sector?

El valor dels valors

Febrer 27, 2012 by

Totes les empreses i institucions tenen els seus valors corporatius. Però, què són aquests valors i com agafen forma? Són conscients o inconscients?

Els valors corporatius són aquells compromisos que identifiquen una organització i la manera com són percebuts – o “socialitzats” pels seus públics. Responen a preguntes del tipus: Qui som com a grup? Amb què ens identifiquem? Com reflectim la nostra identitat i compromís?

Els valors més “sol·licitats” per les empreses històricament han estat: la qualitat, innovació, satisfacció del client, respecte al medi ambient, integritat, treball en equip, èxit, responsabilitat social…

Però, a banda de posar-los a la recepció i a la memòria anual, quin ús se’n fa dels valors? Com s’integren a la cultura corporativa del dia a dia?

El gran repte d’avui a les empreses ve quan la cultura corporativa formal, el discurs de valors proposat per l’organització, no és coherent amb les pràctiques habituals inherents a l’organització per part, sobretot, del client intern, dels treballadors. Quan les respostes a les preguntes abans plantejades són diferents en el discurs formal i en la realitat del dia a dia, podem preveure un repte a nivell d’alineament de la cultura corporativa.

Davant respostes antagòniques o no alineades, què cal fer? Nosaltres recomanem establir processos participatius amb els treballadors de l’organització de validació dels valors formals i dels valors vinculats a pràctiques del dia a dia i trobar camins perquè aquests puguin convergir en un relat comú. Avui, conèixer el teu treballador per conèixer la pròpia empresa resulta imprescindible. Les identitats culturals del capital humà i de l’empresa han de convergir.

Gestionar una organització a partir dels valors és dotar-la d’una cultura corporativa més forta. L’enfoc participatiu en la construcció de valors ens atorga legitimitat i motivació. Hem de ser conscients que aquest canvi requereix d’un compromís i generositat per part de direcció. Cal establir un codi ètic, canals oberts de diàleg i comunicació bottom-up (ascendent) i horitzontal, sistemes de consulta periòdica, programes de formació…

Conciliar els valors corporatius internament i amb la societat és la clau de l’èxit al segle XXI.

Rosalía de Castro celebra 175 anys

Febrer 24, 2012 by

En aquests dies que tot va tan ràpid, que les setmanes passen volant, ens passem el dia treballant i les notícies només parlen de xifres macroeconòmiques, crisi, atur i retallades sempre és positiu prendre’s un moment per seure, relaxar-se i llegir. Últimament em trobo llegint i retrobant clàssics, ja siguin de la literatura universal o espanyola i avui és un bon dia per recomanar poesia.

Avui 24 de febrer celebrem el 175 aniversari de Rosalía de Castro, una figura indispensable de la literatura del segle XIX. Per això, volem fer un petit homenatge a una dona que va tenir una vida especialment difícil però que ho va transformar en art i es va convertir en la figura més representativa de la renaixença de la literatura gallega.

Us volem desitjar un bon cap de setmana amb un poema d’aquesta escriptora excepcional en el que ens transmet el dolor de l’emigració que avui molta gent torna patir la partir cap a altres països en busca d’un futur millor.

Cantares Gallegos

Adiós, ríos; adios, fontes;

adios, regatos pequenos;

adios, vista dos meus ollos:

non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,

terra donde me eu criei,

hortiña que quero tanto,

figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,

pinares que move o vento,

paxariños piadores,

casiña do meu contento,

muíño dos castañares,

noites craras de luar,

campaniñas trimbadoras,

da igrexiña do lugar,

 amoriñas das silveiras

 que eu lle daba ó meu amor,

 camiñiños antre o millo,

 ¡adios, para sempre adios!

 ¡Adios groria! ¡Adios contento!

 ¡Deixo a casa onde nacín,

 deixo a aldea que conozo

 por un mundo que non vin!

 Deixo amigos por estraños,

deixo a veiga polo mar,

 deixo, en fin, canto ben quero…

 ¡Quen pudera non deixar!…

– Rosalía de Castro

L’art ja no té grau superior

Febrer 20, 2012 by

Fa uns dies ens arribava la noticia que els ensenyaments artístics es queden sense grau superior.
El Tribunal Suprem, després de rebre una demanda de la Universitat de Granada, retira la denominació de grau als ensenyaments artístics superiors anul•lant part del decret que es va aprovar fa dos anys. A partir d’ara els estudis d’Arts Plàstiques, Disseny, Música, Dansa o Art Dramàtic queden fora d’aquesta categoria allunyant-nos de les normatives de la Unió Europea que sí reconeix els estudis superiors d’art . Aquesta sentencia afecta uns 17.000 alumnes a tot l’Estat.
Segons paraules de Joan Font, director de l’Institut del Teatre el Consell Superior d’Ensenyaments Artístics de l’Estat, l’ACESEA (associació d’abast estatal de les escoles superiors d’ensenyaments artístics), la Conselleria d’Ensenyaments i el Ministeri d’Educació ja hi treballen i citant-lo textualment “no hi ha lloc per a cap alarmisme. Hem activat tots els mecanismes necessaris, específics de l’Institut i mancomunats (amb la resta d’escoles artístiques superiors de tot l’Estat) per resoldre favorablement aquest darrer episodi dins d’un trajecte que ja n’ha ofert de tots els colors per compte d’alguns sectors universitaris que estan com gat panxa enlaire davant del ple reconeixement oficial i europeu dels nostres ensenyaments”.

També s’han convocat assemblees en les prop d’un centenar d’escoles d’ensenyaments artístics a l’Estat, i els sindicats han demanat una reunió urgent amb el ministeri d’Educació per buscar possibles solucions.
Comunicat de l’Institut del Teatre del 15 de febrer fent referència a la sentència http://www.teatral.net/ca/noticies/fitxa_noticies/12491
Hi ha diverses iniciatives i fins i tot recollida de signatures per la plena integració dels Ensenyaments Artístics Superiors a la Universitat. En els següents enllaços teniu més informació.

http://sialgrado.blogspot.com/
http://www.eeaassuniversidad.guidoblogs.org/?page_id=10
http://profesoresindignados.wordpress.com/
Seguirem atentes la seva evolució.

Debats a la sala de plens o al timelime del Twitter?

Febrer 7, 2012 by

Fa un parell de setmanes la majoria de municipis de Catalunya va celebrar el seu ple municipal coincidint amb la darrera setmana de mes. Aquells dies, al vespre, seguies el timeline al Twitter i no era difícil trobar algú comentant l’ordre del dia, els pressupostos aprovats o qualsevol altre tema del plenari. Hi ha un parell de perfils que segueixen i twittegen els plens municipals: els ciutadans implicats en la vida de la ciutat i els polítics –no són dos perfils excloents entre sí!-.

Tot fent bullir la xarxa en un d’aquests plens municipals, sorgia un debat: els regidors i regidores electes han de poder twittejar durant els plens municipals?

Per un costat és ben cert, que les xarxes socials poden ser una bona plataforma de debat, de democratització de la vida política i de participació. Són un gran espai socialitzat de creació i d’opinió ; però per l’altre, és igual de cert que un càrrec electe ha estat escollit per estar pendent del ple municipal, per debatre les propostes que es presenten a la sala i per escoltar amb respecte les opinions que presenten els adversaris polítics d’altres grups municipals.

Aprofitant, justament el Twitter, des d’@aportadacat volem obrir un debat per parlar d’aquesta qüestió. Ho podeu fer amb el hashtag: #plensitwitter, us hi animeu?

Twitter

Twitter

“…el nostre horari d’atenció al públic és de…”

Febrer 3, 2012 by

Tradicionalment el servei d’atenció al públic o al client s’ha tingut sempre en compte en comunicació de crisi, ja que està considerat un punt d’entrada de possibles queixes o situacions susceptibles de convertir-se en crisis comunicatives.

Un dels processos habituals en els fluxos comunicatius comença amb la recepció d’una trucada per part del servei d’atenció al client: escenari molt comú. Una alerta que s’ha de controlar des del seu inici i que s’ha de vigilar per prevenir i estar preparats en el cas que se’n derivi un possible escenari de crisi.

Ara bé, les xarxes socials també han arribat al servei d’atenció al client, i empreses com Banc Sabadell (@BancoSabadell), MRW (@MRW_clientes) o Vueling (@VuelingClients) ofereixen el seu servei a través de Twitter.

La xarxa no s’atura, la informació no descansa, la crisi pot esclatar en qualsevol moment. Per tant les empreses també hi volen ser, una: per donar servei als seus clients i usuaris, dues: per poder donar la seva opinió i monitoritzar allò que pot provocar una crisi.

Per tant, la comunicació de crisi ha de tenir present un nou canal i plantejar un nou escenari, un escenari 24/7, d’abast internacional i amb infinitat d’emissors i receptors de missatges. Eines de monitorització són essencials per estar a l’aguait del que succeeix a la xarxa, per ser els primers a donar resposta, i per evitar l’efecte bola de neu que els usuaris de Twitter poden provocar ràpidament.

Una manual de comunicació de crisi ha de preveure tots els possibles escenaris i els fluxos de comunicació, plantejar els riscos i sobretot definir les alertes. Cal un replantejament dels fluxos de comunicació si la nostra crisi comença a la xarxa, i cal tenir ben preparats els missatges i argumentaris, però sobretot ben formats als nostres community managers.

@carlosaportada

 

Reflexions d’un sector estratègic per a la recuperació de l’economia

gener 31, 2012 by

El sector de la comunicació i les relacions públiques juga un paper fonamental en la recuperació de l’economia i del benestar dels ciutadans. Actualment, malgrat la crisi, hi ha més de 1.000 empreses a Espanya, algunes d’elles amb una facturació per sobre dels 7 milions d’euros. Trobem tres tipus d’empresa: les multinacionals internacionals que van aterrar ja a unes dècades, les empreses de constitució estatal que s’han expandit sobretot cap al mercat sud-americà (les més importants entre el 2008 i el 2012) i les mitjanes empreses, que, des de la passió i vocació del seu equip han anat creant una xarxa de relacions i donant valor a una marca pròpia fins que, per propis mèrits, s’han fet un lloc al mercat.
En aquests moments  en què les preguntes i respostes sempre es plantegen des del plànol de la macroeconomia i les mesures polítiques basades en el consum i l’estalvi centre el debat, els diferents sectors ens hem de preguntar què pot fer créixer el nostre negoci en el mercat espanyol.
–    En primer lloc, l’equip. Si l’equip adquireix un compromís amb l’empresa aquest serà sempre el millor ambaixador , que, a més, serà el principal implicat en la venda del servei  ja que és qui està en contacte amb la realitat del dia a dia.
–    Segon, donant valor a la comunicació. Per a que ens comprin el nostre servei la comunicació s’ha d’entendre com un element indispensable i, per tant, s’ha cal fer pedagogia. Els polítics han de tenir en compte que per dinamitzar el sector de la comunicació han de professionalitzar la seva pròpia estratègia i prendre’s seriosament les seves habilitats com a comunicadors.
–    Tercer, dialogant. Creant ponts amb altres empreses, per crear projectes conjunts, per crear productes comuns. Els polítics han de facilitar aquest tipus d’associacions empresarials amb noves fórmules més flexibles.
Les petites- mitjanes empreses que es dediquen a la comunicació sovint compten amb professionals de gran vàlua que han apostat per un model d’empresa que per la seva pròpia idiosincràsia els permet:
–    Desenvolupar les seves habilitats competencials lliurament, aportant la seva creativitat en qualsevol procés de treball
–    Conciliar la seva vida professional amb la seva vida personal sense les pressions pròpies de les grans multinacionals i els seus mètodes per tarifar.
–    Treballar de tu a tu amb el client, amb el projecte, recuperant la relació humana Interactuar amb companys i professionals, així com amb els directius que són més propers, i, per tant, tenen més capacitat de transmetre el seu coneixement pel contacte diari.
I, aquesta és la clau per un bon servei, un equip preparat, cohesionat i amb vocació. Darrera de cada persona motivada hi ha una llista de projectes amb èxit. Allò de in mente sana corpore sano és ara en un equip content resultats excel•lents.

Spanair, la de tots?

gener 29, 2012 by


Es diu que un directiu mostra els seus dots de lideratge en èpoques de turbulències. I no cal dir que la gestió de la comunicació del tancament de la companyia aèria Spanair ha decebut.

Spanair, en la seva darrera etapa, s’havia distingit per una clara aposta per prioritzar una comunicació oberta i participativa. Un exemple clar va ser el “referèndum” entre treballadors i usuaris obert ara fa poc més de dos anys per escollir la nova imatge corporativa. El logotip que havia de ser la icona del lema “La de tots”. Fins i tot, Spanair havia llançat un espai interessant de co-creació i generació d’idees anomenat “Pon a volar tus ideas” i s’havia autoerigit com defensor de la participació i diàleg a les xarxes socials i a través del seu blog.

Però quan venen maldades massa sovint s’obliden els valors corporatius, les declaracions d’intencions i arriba la “realpolitik”. I Ferran Soriano – ja postulant-se de fa uns dies per dirigir un equip de futbol britànic – argumenta que s’ha hagut de fer així perquè “volar amb tants rumors suposava un risc”. És la rumorologia perillosa per la seguretat aèria?

Els directius d’Spanair han perdut una excel·lent oportunitat de ser coherents i de tancar la crisi amb honestedat i una bona comunicació interna. No es pot permetre que més de 2.000 treballadors directes (i un total de gairebé 4.000 indirectes) s’assabentin de la fi de la companyia per la premsa. No hauria de passar que l’única eina d’informació a l’usuari sigui un treballador desinformat i un full de reclamació. Xarxes socials mudes amb un únic missatge de comiat han evitat acompanyar usuaris i treballadors donant servei fins l’últim moment. La manca de diàleg i servei als social media, una comunicació interna nul·la i el silenci com a resposta (o màxim un missatge gravat) als canals habituals de comunicació no és un bon exemple de gestió de comunicació de crisi.

Una altra oportunitat perduda d’un cas de bona pràctica en comunicació de crisi.

L’Off dels mitjans de comunicació de proximitat

gener 10, 2012 by

El degoteig és constant, però no per això menys preocupant. En les darreres setmanes hem vist com Gavà TV passava a emetre només per internet i tancava les emissions en Televisió Digital Terrestre (TDT); com Televisió de l’Hospitalet deixava d’emetre; com Canal Nord, hereva de la històrica Televisió de Figueres, posava el punt i final anys d’antena o com Conca TV deixava d’emetre continguts propis i reduïa el seu pressupost un 80%. D’altres ciutats com Mataró, Blanes, Manlleu o Badalona, han aplicat la tisora als seus mitjans de comunicació públics. Aquests en són només alguns exemples del panorama que s’està vivint a la televisió local del país, però la ràdio tampoc no en queda exempta: Ràdio L’Hospitalet s’ha “salvat” pels pèls i moltes altres emissores de ràdio locals veuen com la seva continuïtat perilla.

Catalunya té molts fets diferencials, però un dels que potser menys bandera se’n fa –perquè ho tenim com a quelcom completament normalitzat i acceptat- és la gran riquesa de mitjans de comunicació locals i de proximitat que té. Amb gairebé dos segles de premsa comarcal i local, ens va semblar quelcom obvi que l’any 1978 naixessin les primeres ràdios lliures de la mà de col·lectius de tota mena. Les municipals naixien l’any 1979 de la mà de Ràdio Rubí, entre altres. Un any més tard Televisió de Cardedeu feia la seva primera emissió. Era el 7 de juny de 1980.

És evident doncs, que els mitjans de comunicació de proximitat són quelcom ben arrelat a la cultura del país i juguen un paper fonamental com a cohesionadors socials, com a agents del territori i com a informadors de proximitat. Un municipi amb mitjans de comunicació de proximitat és un municipi més ric, més cohesionat i que ofereix als professionals de la comunicació una sortida laboral, i aquests al mateix temps, ofereixen a la població continguts sobre la ciutat –a on els mitjans generalistes sovint no hi arriben- i una eina de participació directa a la vida municipal. Si a més, es tracta d’un mitjà públic garantirà la pluralitat i vetllarà, encara més per una informació rigorosa i de qualitat.

El pas de l’analògic al digital va posar en escac a les televisions locals

Però ara mateix ens trobem que tot aquest teixit de mitjans socials perilla. Molts ajuntaments –alguns ja feia temps que no invertien en els seus mitjans públics- han vist en els seus mitjans una manera d’estalviar-se uns diners. Si això ho sumem a les conseqüències que va tenir la posada en marxa de la TDT a Catalunya, trobem que especialment les televisions, però també algunes ràdios, estan en perill de mort. L’obligatorietat de passar de l’analògic al digital –més car i que va requerir una forta inversió econòmica- va deixar als canals locals molt afeblits i un panorama difícilment sostenible: 96 televisions a Catalunya, 37 de les quals de gestió pública i 59 de gestió privada. Si a aquí li sumem la crisi conjuntural i les retallades pressupostàries, ens trobem amb la situació actual que fa que les televisions locals estiguin en escac i mat. Les ràdios, més econòmiques de mantenir que les televisions, de moment aguanten, però ja saben allò que diuen  en castellà “cuando las barbas de tu vecino veas cortar…”.

Salvem TV L'H

Un dels manifestants de la concentració en contra del tancament de TV L'Hospitalet

Aquest panorama més aviat apocalíptic deixa als professionals de la comunicació local –que n’hi ha molts i de molt bons- en una situació difícil. Per un costat sembla que siguin resistents als canvis i que no vulguin adaptar-se als nous temps. Aquí, el valor sentimental de la feina que es fa i que s’estima i la vocació implícita –fer periodisme proximitat és una manera de viure i de sentir i estimar el municipi- els fa semblar uns nostàlgics dels temps passats. Però per l’altre, també caldria veure en quants i quins casos s’ha consultat i dialogat amb els professionals de la comunicació de cada municipi i se’ls ha deixat plantejar alternatives (i no només ara quan alguns mitjans ja estan ferits de mort). És evident que cal reformular-se, que cal apostar per noves idees, que cal treballar en gestions mixtes. Abans de tancar, segur que hi ha opcions. En material

Abans de festes es reunia el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb la Coordinadora de Televisions Públicques Locals (CTPL) i apuntava algunes idees com estudiar les aliances entre canals públics i universitats, els acords entre televisions públiques i privades en l’àmbit local, i la cooperació entre canals públics. Per la seva banda, les organitzacions sindicals presentaven també un Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya que recorda que l’Estatut de Catalunya recull en el seu article 52 el deure dels poders públics de “promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. A més, aquest manifest també demana la constitució d’una mesa sectorial i que els governs repensin les retallades de pressupostos sobre els mitjans de comunicació públics.

Esperem que el degoteig constant de tancaments de mitjans de comunicació de proximitat s’aturi, que es trobin fórmules imaginatives que permetin una sortida a la situació actual i, sobretot, que no haguem de sentir més que tanca un altre mitjà. Cada tancament, és un pas enrere. Cada tancament ens fa mal als professionals que fan i que hem fet i crescut en la comunicació local. Cada tancament malmet un xic més el nostre municipi i el nostre país.

Un balanç 2011 (o no)

Desembre 30, 2011 by

El propòsit era fer balanç d’aquest 2011 pel que fa a la comunicació i la importància de les xarxes socials. Quines han estat les novetats d’enguany i les conseqüències d’aquestes en les nostres vides.

Un any on hem vist nàixer i créixer una nova xarxa social, Google+, amb pretensions de convertir-se en competència directa de Facebook i Twitter. A primers d’estiu apareixia Google+ i ara ja són més de 43 milions els usuaris d’aquesta xarxa.

Un any on hem vist com una xarxa social com el Twitter pot posar, gràcies a les persones que formen part, a una cadena de televisió com Telecinco en el punt de mira, i fer que tots els anunciants retiren els seus anuncis d’un programa com La Noria.

Volia parlar de moltes coses, i recomanar-vos també algunes entrades molt útils amb recursos per analítica web que s’han publicat aquest 2011, 25 posts sobre analítica web, Google Analytics, i optimització i usabilitat web.

Són moltes coses les que pots dir en un balanç d’any, però tot ha quedat amb un propòsit quan aquest matí he llegit que Samoa avui no tenia divendres! Com comuniques, expliques i fas entendre a una població de més de 180.000 persones, que ja no tindran divendres, i que el seu calendari passarà de 29 a 31 de desembre en un tres i no res? Quins són els canals de comunicació institucional més ràpids: la televisió? Les xarxes socials? La ràdio? Quina campanya has de fer per arribar a tota la població?

Font: Reuters

Clar, la resposta és senzilla, la mateixa que fem nosaltres quan canviem l’hora. La diferència és que avui alguna persona de Samoa s’haurà quedat sense poder celebrar el seu aniversari… i això quina campanya de comunicació ho soluciona?

Us deixe una frase per a aquest 2012 que està a punt de començar, treta d’una pel·lícula d’animació: “L’ahir és història, el demà és un misteri, però l’avui és un regal, per això se li diu present”. Encara que avui siga 30 o 31 a Samoa!