El degoteig és constant, però no per això menys preocupant. En les darreres setmanes hem vist com Gavà TV passava a emetre només per internet i tancava les emissions en Televisió Digital Terrestre (TDT); com Televisió de l’Hospitalet deixava d’emetre; com Canal Nord, hereva de la històrica Televisió de Figueres, posava el punt i final anys d’antena o com Conca TV deixava d’emetre continguts propis i reduïa el seu pressupost un 80%. D’altres ciutats com Mataró, Blanes, Manlleu o Badalona, han aplicat la tisora als seus mitjans de comunicació públics. Aquests en són només alguns exemples del panorama que s’està vivint a la televisió local del país, però la ràdio tampoc no en queda exempta: Ràdio L’Hospitalet s’ha “salvat” pels pèls i moltes altres emissores de ràdio locals veuen com la seva continuïtat perilla.
Catalunya té molts fets diferencials, però un dels que potser menys bandera se’n fa –perquè ho tenim com a quelcom completament normalitzat i acceptat- és la gran riquesa de mitjans de comunicació locals i de proximitat que té. Amb gairebé dos segles de premsa comarcal i local, ens va semblar quelcom obvi que l’any 1978 naixessin les primeres ràdios lliures de la mà de col·lectius de tota mena. Les municipals naixien l’any 1979 de la mà de Ràdio Rubí, entre altres. Un any més tard Televisió de Cardedeu feia la seva primera emissió. Era el 7 de juny de 1980.
És evident doncs, que els mitjans de comunicació de proximitat són quelcom ben arrelat a la cultura del país i juguen un paper fonamental com a cohesionadors socials, com a agents del territori i com a informadors de proximitat. Un municipi amb mitjans de comunicació de proximitat és un municipi més ric, més cohesionat i que ofereix als professionals de la comunicació una sortida laboral, i aquests al mateix temps, ofereixen a la població continguts sobre la ciutat –a on els mitjans generalistes sovint no hi arriben- i una eina de participació directa a la vida municipal. Si a més, es tracta d’un mitjà públic garantirà la pluralitat i vetllarà, encara més per una informació rigorosa i de qualitat.
El pas de l’analògic al digital va posar en escac a les televisions locals
Però ara mateix ens trobem que tot aquest teixit de mitjans socials perilla. Molts ajuntaments –alguns ja feia temps que no invertien en els seus mitjans públics- han vist en els seus mitjans una manera d’estalviar-se uns diners. Si això ho sumem a les conseqüències que va tenir la posada en marxa de la TDT a Catalunya, trobem que especialment les televisions, però també algunes ràdios, estan en perill de mort. L’obligatorietat de passar de l’analògic al digital –més car i que va requerir una forta inversió econòmica- va deixar als canals locals molt afeblits i un panorama difícilment sostenible: 96 televisions a Catalunya, 37 de les quals de gestió pública i 59 de gestió privada. Si a aquí li sumem la crisi conjuntural i les retallades pressupostàries, ens trobem amb la situació actual que fa que les televisions locals estiguin en escac i mat. Les ràdios, més econòmiques de mantenir que les televisions, de moment aguanten, però ja saben allò que diuen en castellà “cuando las barbas de tu vecino veas cortar…”.
Un dels manifestants de la concentració en contra del tancament de TV L'Hospitalet
Aquest panorama més aviat apocalíptic deixa als professionals de la comunicació local –que n’hi ha molts i de molt bons- en una situació difícil. Per un costat sembla que siguin resistents als canvis i que no vulguin adaptar-se als nous temps. Aquí, el valor sentimental de la feina que es fa i que s’estima i la vocació implícita –fer periodisme proximitat és una manera de viure i de sentir i estimar el municipi- els fa semblar uns nostàlgics dels temps passats. Però per l’altre, també caldria veure en quants i quins casos s’ha consultat i dialogat amb els professionals de la comunicació de cada municipi i se’ls ha deixat plantejar alternatives (i no només ara quan alguns mitjans ja estan ferits de mort). És evident que cal reformular-se, que cal apostar per noves idees, que cal treballar en gestions mixtes. Abans de tancar, segur que hi ha opcions. En material
Abans de festes es reunia el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb la Coordinadora de Televisions Públicques Locals (CTPL) i apuntava algunes idees com estudiar les aliances entre canals públics i universitats, els acords entre televisions públiques i privades en l’àmbit local, i la cooperació entre canals públics. Per la seva banda, les organitzacions sindicals presentaven també un Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya que recorda que l’Estatut de Catalunya recull en el seu article 52 el deure dels poders públics de “promoure les condicions per a garantir el dret a la informació i a rebre dels mitjans de comunicació una informació veraç i uns continguts que respectin la dignitat de les persones i el pluralisme polític, social, cultural i religiós”. A més, aquest manifest també demana la constitució d’una mesa sectorial i que els governs repensin les retallades de pressupostos sobre els mitjans de comunicació públics.
Esperem que el degoteig constant de tancaments de mitjans de comunicació de proximitat s’aturi, que es trobin fórmules imaginatives que permetin una sortida a la situació actual i, sobretot, que no haguem de sentir més que tanca un altre mitjà. Cada tancament, és un pas enrere. Cada tancament ens fa mal als professionals que fan i que hem fet i crescut en la comunicació local. Cada tancament malmet un xic més el nostre municipi i el nostre país.
contraportada 